21/05/2024 | 06:00
Una campanya electoral més, i un patró que es repeteix: líders i portaveus de partits polítics, juntament amb les seves estructures, es dediquen a destacar les suposades contradiccions dels rivals, mentre amaguen les seves pròpies. Acaba la campanya i tot s’esvaeix per donar espai a nous relats, pressings, escenificacions i artificis que depenen exclusivament d’allò que les cúpules dels partits intueixen com a més estratègic per al seu espai polític. Les propostes de pactes abans impossibles i la manca d’honestedat en l’anàlisi de resultats ja ni sorprenen.
El diagnòstic que podem fer d’aquest funcionament normalitzat és bastant senzill: si els partits han d’escollir entre les seves necessitats i les de les majories socials, sempre escolliran les seves. Si han d’escollir entre les seves aspiracions i la veritat o la coherència, guanyarà la seva finalitat de créixer. Aquesta dinàmica alimenta un cercle viciós que mina la confiança de la gent en la política i genera una desafecció generalitzada. És irònic que els mateixos actors que contribueixen a aquesta desafecció es preguntin constantment sobre les seves causes, ignorant que les seves pròpies pràctiques en són una de les raons principals.
En la recerca per comprendre les dinàmiques subjacents en el funcionament dels partits polítics contemporanis, he tornat a Simone Weil (1909-1943) i la seva mirada crítica i sempre reveladora. Més concretament, vinc a recomanar l’assaig recentment traduït al català i introduït per Jordi Mir Assaig sobre la supressió dels partits polítics, editat per Pol·len Edicions. No perquè jo defensi la proposta de suprimir-los, sinó perquè crec que hi ha dinàmiques estructurals als partits que s’han d’analitzar per poder canviar-les, i ella les explica molt bé. Aquest coneixement també pot obrir-nos la porta per construir expectatives i exigències envers les nostres representants i, potser, només potser… trobar una sortida d’un nou “no ens representen” que està sorgint amb la fi del cicle polític posterior al 15-M i la frustració del procés sobiranista català, que s’ha expressat en l’alt percentatge d’indecisió en el vot i en el poc entusiasme en la participació.
Quan l’objectiu principal dels partits és l’afany expansionista, entren en una senda cap al totalitarisme
Una de les característiques més inquietants que es desprenen de l’anàlisi de Weil és aquesta definició dels partits com a espais en la recerca incessant de creixement, sense límit. Quan l’objectiu principal dels partits és l’afany expansionista, això els situa en una senda cap al totalitarisme, que està relacionat estretament amb la mentida. La dreta i l’extrema dreta a Catalunya i a escala global en són un clar exemple. Els mateixos partits polítics recorren a la desinformació o la manipulació per mantenir o ampliar la seva hegemonia. Aquesta connexió entre la falsedat i el poder revela una faceta fosca de la política contemporània, on la transparència i l’honestedat (alhora tan reivindicades) es converteixen en una moneda devaluada en mans de qui ostenta el poder o el vol assumir. En aquests moments, el debat sobre la necessitat inexcusable de practicar la “veritat” i l’ètica en el periodisme, en el sistema judicial i en altres àmbits, està més obert que mai. No obstant això, cal reconèixer que els partits també tenen una responsabilitat que no poden passar per alt.
En aquest context, tot i que és complicat visualitzar com cap partit podria continuar existint sense participar, en major o menor mesura, en aquesta dinàmica, és imprescindible que esdevingui una reflexió, fins i tot quan l’honestedat els posi en la situació de ser l’equip que juga amb la “pilota punxada”. Aquí rau el veritable repte.
És evident que hi ha una gran distància entre escoltar el Partit Popular etiquetant de terroristes les estudiants que es mobilitzen contra el genocidi a Palestina, i amagar les voluntats de pactes per no perdre vots. Tampoc no és comparable el desvergonyiment de les mentides de l’extrema dreta per sostenir el seu racisme amb els malabarismes d’uns partits d’esquerra que, tret d’alguna excepció, no tenen gaire intenció de fer una autocrítica honesta. Evidentment, no és comparable, ni es paga el mateix preu. No tothom ha de fer la mateixa revisió. No obstant això, la revisió és urgent i necessària.
