La Catalunya de la frustració

Catalunya viu un moment de desorientació estratègica. Fa temps que la política catalana només gestiona el mentrestant. No hi ha horitzons ni somnis compartits, no som en la primera línia de la lluita contra el canvi climàtic, ni en la gran batalla del feminisme, ni en el reclam d’un nou estat. Són temps de frustració. D’un cabreig general. De menyspreu cap als polítics. Per allò que hauria pogut ser, i no va ser. I la frustració pot conduir al desànim i a l’antipolítica, o es pot transformar en ira, cabreig i indignació. Les eleccions del 12 de maig a Catalunya seran un bon termòmetre per saber cap a on va tot aquest malestar acumulat des de la fi del cicle polític del Procés independentista i del 15-M.

La frustració, ja sigui per la manca de pressupostos, per les acusacions d’electoralisme o per aquell mantra fals que diu que “tots els polítics són iguals”, farà probablement créixer l’abstenció aquest 12-M. Però, qui se n’aprofitarà més, d’aquesta frustració general? Serà l’extrema dreta qui tregui rèdit de les baixes passions? Serà l’enèsim retorn de Carles Puigdemont qui s’endurà el vot de l’independentista cabrejat? O tot aquest esgotament amb la política i el politiqueig serà la base d’un nou front d’ordre a Catalunya, liderat pel PSC? 

La societat de l’espectacle, acostumada al curtterminisme de les xarxes socials, no ens permet aixecar la vista de la pantalla del telèfon mòbil per veure què passa més enllà. Però, si l’aixeques, s’hi entreveu un nou malestar que s’està coent. Als barris, als CAP, a la sortida de les escoles, a l’hora del cafè a la feina. Un virus en el sistema. Noves malalties socials. Molta agressivitat. Un cabreig general. Una frustració per tot allò que ens havien promès per al futur. L’esquerra hauria de fer una bona anàlisi de la realitat per poder construir una tàctica i una estratègia polítiques, i no sé si està detectant aquests nous malestars contra el sistema.

El sistema té un virus dins, i a Catalunya, com està passant en una bona part de l’Europa occidental, ja l’estem veient treure el cap després d’una dècada duríssima marcada per la depressió de la Gran Crisi de 2008-2010 i la pandèmia de la Covid-19 del 2020. Portem dotze, catorze, quinze anys d’hòsties, de crisis i de pèrdues.

S’està coent una mena de No-Puc-Més polititzat. Els joves, contra la falta d’habitatge i les vides precàries. Els pagesos, contra la destrucció del món rural. Les feministes, contra la cultura de la violació. Els mestres i professors, frustrats perquè encara no s’han revertit els efectes de les retallades a l’escola pública. Els treballadors socials, les infermeres i els metges, veient com es deterioren les condicions als CAP i als hospitals per atendre la gent més necessitada. Els ecologistes, desesperats per la inacció del Govern per reduir la dependència del gas i del petroli. Els independentistes, emprenyats per la frustració que els van suposar l’1-O i la gestió posterior, que va acabar amb Junts i ERC pactant amb el PSOE. La llavor del cabreig ja és aquí. Faltaria, però, una canalització política?

Qui collirà el fruit (els vots) de la frustració?

Tot aquest malestar es podria materialitzar electoralment a Catalunya el 12 de maig en una opció de govern o, si no hi arriba, en una alternativa d’oposició forta? No ho crec. Però el futur mai no està escrit: dependrà del que faci l’esquerra. Si l’esquerra, en un sentit ampli, és capaç de mobilitzar el vot de tota aquella gent decebuda, cabrejada, indignada contra la “política” i “els polítics”… pot generar un nou moviment de canvi. Si l’esquerra, cosa que veig més probable, es dessagna en lluites caïnites i, a més, se la percep des d’alguns sectors populars de classe treballadora com una simple crossa del poder… doncs es quedarà en el 15% o el 20% de vot irreductible i prou.

L’extrema dreta, sigui Vox o Orriols, recollirà vots del malestar i la frustració post-Procés i post-15-M

La por és que qui culli el fruit electoral d’aquests mateixos malestars i de tota la frustració acumulada —pagesos arruïnats, joves precaris, homes que pensen que “el feminisme ha anat massa lluny” i l’antiecologisme cunyat— sigui la nova extrema dreta, ja parli català o castellà.

Totes les enquestes creuen ara mateix que Vox perdrà escons, tot i que qui recolliria el seu votant seria un Partit Popular que té sovint les mateixes pràctiques polítiques, amb un discurs un pèl més moderat, i que l’extrema dreta nacionalista catalana, sigui l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols o altres forces menors, no arribarien encara al 3% de vot, que és el llindar necessari per entrar al Parlament. El problema és que, tal com va passar a França amb la lepenització dels esperits, la dreta o, fins i tot, el centredreta assumeixin els postulats, sobretot contra la immigració, de l’extrema dreta essencialista.

Les últimes conteses electorals, tant catalanes com espanyoles i municipals, ens van apropant a un altre lloc: ni cap a l’esquerra ni cap a l’extrema dreta, sinó cap a la reconfiguració d’un nou ordre, més conservador del que pensàvem, liderat pel PSC de Salvador Illa, però, que amb la seva enorme capacitat de pactes és capaç d’arribar a acords amb ERC, Junts, Comuns i, si cal com va fer a Barcelona, amb el PP.

Un nou govern reformista i gestor liderat pel PSC podria suposar l’estocada final a les revoltes sorgides del 15-M i del Procés independentista. Hi ha un interès evident de les elits empresarials barcelonines, amb el suport d’una bona part de la premsa, per reconstruir aquest front d’ordre per a la Catalunya per al cicle iniciat el 2023… i que podria arribar fins al 2030?

Deu anys després d’Ada Colau i del Procés… on som?

L’independentisme i l’esquerra sorgida del 15-M, els dos grans actors que s’havien atrevit a qüestionar radicalment el sistema de poder sorgit dels pactes de la Transició, han entrat en crisi. Podem i els Comuns, d’una banda, i la CUP, d’altra banda, semblen haver tocat sostre electoral després del seu fulgurant esclat electoral a partir del 2015, i el bloc independentista, que prometia posar fi a l’Estat espanyol d’un sol cop, ha quedat noquejat per la repressió i sembla incapaç de fixar-se objectius com va fer el 2017.

És cert que l’independentisme pot continuar governant la Generalitat autonòmica, i també és cert que els Comuns i, ara, Sumar, tenen ministres al Govern de l’Estat. Però gestionar les frustracions serà clau en els propers deu anys. L’ordre del 78 va ser qüestionat, però no vençut.

L’encara recent caiguda d’Ada Colau a Barcelona i el gir pragmàtic d’ERC a la Generalitat han resultat el tret de sortida d’una nova fase política. De moment, però, ningú no s’ha atrevit a posar-hi nom. En quina fase som ara? Jo crec que som en el mentrestant, i el 12-M català seguirà probablement el camí d’aquest interregne.

Ja fa temps que l’historiador i exlíder dels Comuns Xavi Domènech, en una entrevista publicada a CRÍTIC al setembre del 2019, ho va dir, i ho va encertar: “A llarg termini, el cicle que obre el 15-M s’ha acabat, i el cicle que obre el Procés, també. I, si no ho assumim, viurem d’inèrcies, però no viurem de noves energies i capacitat d’enfrontar el futur”. El 15-M i el Procés han estat experiències brutals que han canviat l’agenda política i, fins a cert punt, han generat una nova cultura política… S’han produït canvis substancials en la història de Catalunya. Han construït nous subjectes polítics. Han fet canvis legals inèdits i reformes que han suposat un avenç social, ecològic i feminista. Però, tot i això, no han aconseguit els seus objectius de màxims.

Les preguntes que van formular aquells moviments de la Catalunya de 2014-2017 continuen sent vàlides? Sí. “La quantitat de gent que s’ha polititzat no ha desaparegut; per tant, el fet que siguem en un altre moment no vol dir que ens n’hàgim d’anar tots cap a casa. Però sí que hem de saber on som”, opinava Domènech, avui retirat de la primera línia política i fent classes a la universitat.