22/05/2024 | 06:00
Fer una lectura global del resultat de les eleccions del 12 de maig requeriria analitzar un ampli ventall de fenòmens: l’auge del PSC; l’estancament de Junts; la davallada d’ERC, de la CUP i dels Comuns… Tot plegat, difícil d’encabir en un sol article. Aquí em centraré en un fenomen que potser no és tan visible a primera vista, però que al meu veure és un dels temes de fons més importants d’entre els que tenen a veure amb el resultat d’aquestes eleccions: l’emergència d’un nou eix de divisió (una nova clivella, com se’n diria en ciència política) al si de la política catalana. A saber: el que oposaria rendistes a productors (a falta de millors etiquetes). Una oposició que té a veure amb les respostes plantejades a tres reptes socioeconòmics interrelacionats: el creixement econòmic, l’emergència climàtica i la crisi de l’habitatge. Al bloc prorendista trobem una clara majoria del Parlament: el PSC, Junts, el PP, Vox i, probablement, Aliança Catalana. Al bloc proproductor trobem ERC, els Comuns i la CUP.
No es tracta, òbviament, d’una divisió coincident amb l’eix Catalunya/Espanya. Tampoc no és, però, una divisió exactament coincident amb l’eix esquerra/dreta, que té a veure amb un ventall molt ampli de qüestions en què la dicotomia és igualtat vs. desigualtat, sigui en termes de drets socioeconòmics, civils, polítics o culturals. Tot i que s’hi superposa, la clivella rendistes/productors no va exactament d’això. No va, per dir-ho ràpidament, sobre com ens repartim el pastís (redistribució de la riquesa), sinó sobre com el fem (creixement econòmic). Ambdues qüestions estan relacionades, perquè certes formes de fer el pastís incentiven certes formes de repartiment (si hom crea molta feina precària, per molta redistribució de la riquesa que faci a posteriori, les relacions entre ocupadors i empleats seguiran sent profundament desiguals). Però, això no obstant, són dues qüestions conceptualment diferents.
Això no va sobre com ens repartim el pastís (redistribució de la riquesa), sinó sobre com el fem (creixement econòmic)
Crec que, sense caricaturitzar, el punt de vista prorendista seria el següent: (1) per tal que la gent visqui bé, és necessari (i, en bona mesura, suficient) que el màxim nombre possible d’adults tingui feina remunerada; (2) per aconseguir-ho, a Catalunya és vital que els sectors de la construcció, l’immobiliari i el turisme (tots tres molt lligats al rendisme) tinguin facilitat per comprar, vendre i invertir com, quan i on creguin; (3) per tant, cal que aquests tres sectors rebin suport de l’Administració en termes de rebaixes d’impostos, subvencions, avals i regulacions favorables; (4) la lluita contra l’emergència climàtica no es pot fer a costa dels interessos d’aquests tres sectors; (5) la crisi de l’habitatge té a veure amb una insuficiència d’oferta, i, per tant, cal que l’Administració pública estimuli el sector privat (i, si cal, hi aporti diners públics) perquè construeixi més habitatge a les zones més tensionades per la sobrecàrrega de demanda.
El punt de vista proproductor, d’altra banda, es podria resumir així: (1) per tal que la gent visqui bé, és necessari (però no suficient) que el màxim nombre possible d’adults tingui feina remunerada digna; (2) el predomini dels sectors de la construcció, l’immobiliari i el turisme tendeix a crear feines precàries, i a generar una sèrie d’externalitats (especulació, augment del preu de l’habitatge, gentrificació, destrucció del teixit social, minorització lingüística, depredació mediambiental, subinversió en indústria…) que erosionen la seguretat socioeconòmica, el poder adquisitiu i la qualitat de vida de la majoria; (3) per tant, convé contenir el creixement d’aquests tres sectors i afavorir, per exemple, els industrials; (4) la lluita contra l’emergència climàtica demana lligar curt aquells tres sectors (per exemple, en el cas de la sequera); (5) la crisi de l’habitatge té a veure amb factors que van des del disseny i l’estat de la xarxa de transports públics fins a la concentració de la propietat o la falta d’habitatge públic, de manera que cal atacar cadascuna d’aquestes causes (la qual cosa torna a fer necessari —no suficient— lligar curt aquells tres sectors).
Els rendistes tenen consciència de bloc i arriben a consensos i col·laboracions a l’hora de defensar el seu model econòmic
En aquestes eleccions, els símbols de l’oposició entre aquests dos blocs han estat el projecte del Hard Rock al Camp de Tarragona, la polèmica sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat i el debat sobre el control de lloguers aplicat pel govern d’ERC. Hem pogut veure com, en aquests temes, es formaven dos blocs que saltaven per sobre de l’eix Catalunya/Espanya, i que només en part seguien les línies de l’eix esquerra/dreta. Hi ha, però, una diferència important: els rendistes tenen consciència de bloc, i els productors no. Així, hem vist com el PSC i Junts (i la resta dels partits prorendistes) no han tingut gaires problemes a arribar a consensos i col·laboracions implícites i explícites a l’hora de defensar el seu model econòmic. En canvi, a l’altre bàndol hem vist coses tan estranyes com els Comuns esgrimint la seva oposició al Hard Rock com a motiu per tombar els pressupostos del Govern d’ERC (clarament escèptic al respecte), cosa que ha provocat unes eleccions on han reclamat un govern encapçalat pel PSC (que exigeix impulsar el Hard Rock). Amb molta raó, Xavier Domènech ho ha qualificat de “despropòsit”. El resultat és que els partits proproductors han passat de tenir 50 diputats a tenir-ne 30. Una lliçó de cara al futur, per a qui la vulgui entendre.
