Habitatge: la nova bretxa

Molt s’ha escrit i debatut sobre la crisi de l’habitatge que afecta en general tot Europa i en particular Catalunya. Les causes i les mesures que calen per abordar-la són conegudes, però manca la voluntat o el valor polític per prendre les decisions necessàries. En el conflicte històric entre el capital i el treball, entre les classes acomodades i les classes populars, s’ha introduït un altre factor que incrementa la bretxa social: ser o no ser propietari d’un habitatge.

L’últim exemple de la Casa Orsola, de l’Eixample de Barcelona, que no és una situació aïllada, ha tret a la llum que ja no es tracta només de proporcionar l’accés a l’habitatge a persones en situació de vulnerabilitat. Es tracta que els poders públics en garanteixin l’accés i facin efectiu el dret constitucional a gaudir d’un habitatge digne i adequat, com diu l’article 47 de la Constitució, a tota la societat, enfront de la feroç voracitat del mercat.

I aquesta és una de les paraules clau que expliquen una de les arrels de la crisi, “el mercat”. A Espanya, l’orientació que es dona al problema és de com accedir al mercat de l’habitatge, però no de com garantir-ne el dret, tal com consagra la Constitució espanyola. Així, l’habitatge és una mercaderia més, en mans privades majoritàriament. Per exemple, a Barcelona, el 40% dels pisos està en mans de grans tenidors amb més de cinc habitatges.

S’han destinat 200.000 milions d’euros a redreçar les arques públiques des dels anys vuitanta, amb els quals es podien haver construït més de dos milions d’habitatges públics. Però ni s’han construït, ni la situació de l’habitatge ha millorat, ans al contrari. I és que una gran part d’aquests diners, més de 150.000 milions, ha anat a desgravacions fiscals per la compra, cosa que ha transferit aquest capital a mans privades i ha incrementat els preus de l’habitatge, que va inflar la bombolla immobiliària que acabaria conduint a la crisi de 2008-2014.

Considerem necessària una reforma constitucional que negui el dret a enriquir-se amb un bé bàsic com és l’habitatge

D’altra banda, als anys vuitanta, el 60% dels habitatges que es construïen eren de protecció oficial (HPO). Això ha canviat radicalment des del 2013. Ja no es construeixen gaires habitatges protegits i se n’ha incrementat el nombre que acaben fora d’aquest règim, fruit també de la reforma legal que facilitava el pas a mans privades dels HPO, tot reduint els anys de franquícia. De tal manera que, en aquests moments, el parc d’habitatge públic a Espanya suposa només el 2,5% del total.

Aquests exemples ens serveixen per veure que la sortida de la crisi actual de l’habitatge no pot afrontar-se mitjançant solucions parcials, sinó que cal un gran pacte social que afronti totes les cares del problema i, des del meu punt de vista, que ho faci amb un clar component ideològic: amb la defensa del dret a un habitatge versus el dret a enriquir-se amb un bé bàsic. Per això considerem necessària una reforma constitucional que així ho reconegui.

Però encara que s’adoptés aquesta decisió, que reitero que és necessària, tot i que és molt difícil d’aconseguir, amb l’actual arc parlamentari, això no solucionaria la crisi. Crear un parc permanent d’habitatge assequible de lloguer o ”en règim de cessió del dret de superfície” requerirà temps i recursos, tant públics com privats.

Pràcticament totes les administracions, amb el Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona al capdavant, s’han llançat a anunciar el volum d’habitatges que construiran en els pròxims anys. És una mesura necessària, però no és suficient, i sobretot és una mesura a mitjà termini, d’aquí a un mínim de dos o tres anys. Un període massa llarg per a una crisi urgent.

Calen mesures reguladores que intervinguin el mercat immobiliari, una opció tabú per a la dreta d’aquest país

A més de construir habitatge públic, cal que es legislin mesures reguladores que intervinguin el mercat. Sí, acabo d’utilitzar el terme tabú per a l’economia liberal i la dreta d’aquest país: “intervenció”. Els hereus d’Adam Smith, Friedrich Hayek o Milton Friedman, o els actuals neoliberals que dormen amb la motoserra sota el llit, dirien que la intervenció contreu el mercat, que incrementa l’economia submergida… I conclouran dient que les nostres propostes estan basades en una ideologia radical, com ja van dir sobre la Llei del dret a l’habitatge. Doncs sí, les nostres propostes sí que tenen un component ideològic: davant l’especulació que genera el lliure mercat i la cada vegada major concentració d’habitatges en mans d’uns quants, apostem per l’interès general i pels drets de les persones.

Considerem, en primer lloc, que cal intentar mobilitzar tot el parc d’habitatge buit que hi ha en aquest país, sigui en mans de la SAREB o en mans de grans tenidors, i per a això és necessària una política fiscal i sancionadora ferma respecte a aquests grans tenidors, els quals o bé retiren habitatges del mercat per tensionar l’oferta, o per reconduir-la cap a altres formes d’utilització que han quedat fora del control de la Llei del dret a l’habitatge, com són els lloguers de temporada, el lloguer residencial o els pisos turístics.

També s’ha de crear un sistema de garanties públiques, tant per als propietaris com per als inquilins que participin en el lloguer assequible, alhora que s’estimula els petits propietaris a posar els seus segons habitatges en el mercat del lloguer assequible amb incentius fiscals. I és necessari reequilibrar la relació propietari-inquilí, que, des de les últimes reformes de la llei d’arrendaments urbans, deixa l’inquilí en un alt grau d’indefensió. Cal recuperar la figura del contracte de lloguer indefinit i regular els preus de lloguer, que en el nostre cas haurien d’estar indexats en relació amb la situació socioeconòmica de l’entorn, el salari mitjà, la renda per capita i altres indicadors microeconòmics.

L’anomenada ‘regla del 30%’ és efectiva i hauria de generalitzar-se

També el sector immobiliari i el sector financer han de contribuir a la solució del problema; per això considerem que l’anomenada regla del 30% és efectiva i hauria de generalitzar-se. No solament des del punt de vista de l’increment de l’habitatge social, sinó també com un element contra la sectorització per nivell de renda de l’habitatge i dels barris, ja que l’habitatge ha de servir també com a eix de diversitat i de pluralitat a les ciutats. I, per descomptat, rebutgem propostes tan esperpèntiques i classistes com la llançada l’altre dia de les dues portes d’accés en funció de si és un habitatge social o privat.

Els dos milions d’habitatges públics, socials o assequibles, que necessita generar el nostre país a través de la mobilització adequada del parc existent i de la nova construcció, requeriran un gran desplegament de recursos econòmics. Per això, CCOO proposem que l’Estat promogui i generi un Fons d’inversió en habitatge assequible (FIVA) que financi la generació de 50.000 habitatges assequibles anuals per part d’actors compromesos amb la gestió a llarg termini de llars assequibles amb rendibilitats amb topalls i raonables, que canalitzi els estalvis estancats de les famílies i els remuneri adequadament, així com als inversors institucionals amb vocació d’inversió a llarg termini, amb retorns raonables i sensibilitat a la funció i utilitat social de llurs inversions. Això haurà d’anar acompanyat d’una major inversió pública: nosaltres aspirem que es dediqui a habitatge públic l’1,5% del producte interior brut (PIB), i de mesures que facilitin que la inversió inicial necessària no sigui un obstacle insalvable.

S’han de desenvolupar programes de creació d’habitatges assistits de caràcter social, per a persones de la tercera edat, que bé hi puguin accedir en règim de lloguer a través d’un lloguer assequible o cedint la possibilitat de llogar els de la seva propietat amb caràcter social des de l’esfera pública.

Cal transformar aquesta crisi en una oportunitat per fer una autèntica política d’habitatge

I, per acabar, no podem oblidar-nos del drama social que suposen els desnonaments. Si l’habitatge és un bé de caràcter social reconegut constitucionalment, cap persona en situació de vulnerabilitat no pot ser desnonada sense una solució residencial alternativa. Si volem que unes certes garanties i que totes aquestes mesures es duguin a terme, calen unes oficines públiques d’habitatge amb recursos suficients i capacitat d’intervenir en tots els temes relacionats amb l’habitatge, fins i tot en la intermediació entre propietaris i llogaters.

En resum, és necessari transformar aquesta crisi en una oportunitat per fer una autèntica política d’habitatge, que garanteixi el dret de les persones a un habitatge digne, sostenible i assequible, i això només es pot fer des de la mobilització ciutadana, que forci un gran pacte social i polític que faci que prevalgui la visió social a l’econòmica i que combati els discursos de confrontació i d’odi, que, també en aquest tema, està escampant la ultradreta.