Les mans sobre la ciutat

“Considerem que Barcelona està vivint, i ha de viure encara, uns moments decisius de la seva reforma i del seu creixement”. Aquesta frase, escrita el 1988 a l’inici d’una carta manifest signada per Manuel Vázquez Montalbán, Isabel Rueda, Carmina Roig, Jordi Gasull, Roser Argemí i Anna Alabart, i el rere o la intenció final del text, mantenen la seva vigència; en un context molt diferent, és clar. “Volem reaccionar, per una part, a l’aparició de la poderosa cobejança especuladora de sempre, i d’una altra, a un cert fatalisme de la consciència social com si fos irremeiable que les ciutats creixin gràcies a l’especulació”, seguia la carta manifest. El seu objectiu era esperonar el sentit crític sobre el model de ciutat en construcció amb vista als Jocs Olímpics de 1992, atorgats el 1986 a la Barcelona de Pasqual Maragall pel Comitè Olímpic Internacional que presidia l’antic falangista i expresident de la Diputació de Barcelona Juan Antonio Samaranch.

Davant de les eleccions municipals més incertes i potser decisives de la història de Barcelona —i malgrat que els comicis del 2023 no tinguin l’èpica processista o indignada del 2019 i del 2015 ni, encara menys, l’esperit constituent democràtic del 1979—, aquesta carta manifest de fa 35 anys és la prova —consignada a l’Arxiu Històric de la Ciutat entre el fons documental de la FAVB— d’una evidència històrica que es té poc present. A saber: la batalla per l’hegemonia cultural i pel model de ciutat que políticament enfronta Ada Colau amb Xavier Trias, Jaume Collboni i Ernest Maragall —i amb el PP, Vox i la CUP com a actors secundaris, però qui sap si clau— és, en realitat, una batalla més de la llarga Guerra dels Trenta Anys que es lliura a la capital de Catalunya des de Barcelona 92. Potser el 28-M de 2023 no és encara la batalla decisiva, però les passions que aixequen aquestes eleccions municipals fan pensar, per moments, en la lluita final.

L’altre procés, el
que ha protagonitzat l’independentisme, no ha pogut matar el Cobi

En aquesta Guerra dels Trenta Anys es combat pel futur d’una Barcelona que, com recorda l’expresidenta de la FAVB Ana Menéndez, ha mort d’èxit. Després dels Jocs Olímpics, això ja va quedar clar amb el fracàs del Fòrum 2004, però també amb l’alça imparable dels preus de l’habitatge i la saturació turística, tendències que ni el maleït virus de la Covid-19 ha pogut aturar. La paradoxa és que, en paral·lel a aquest procés urbà i social de morir d’èxit, i actualitzant una metàfora del periodista i escriptor Jordi Amat, tampoc l’altre procés, el que ha protagonitzat l’independentisme, no ha canviat el país ni la ciutat: no ha pogut matar el Cobi. Tampoc no ho ha fet encara l’esquerra alternativa i avui governant que és Barcelona en Comú: va arribar del 15-M i dels barris impugnant el model de ciutat maragallista i ha acabat reivindicant el millor de la Barcelona de Maragall sense poder més que esbossar un model de ciutat alternatiu.

Atesa la reacció en contra, això no és poca cosa. I encara més si tenim en compte que, des del 2015, els comuns s’han fet un bany de realisme i han hagut de governar les fortes inèrcies del model de ciutat que ells mateixos impugnaven. Però, abans que res, han hagut de dedicar-se a la complexa gestió de les retallades i dels efectes socials heretats de la crisi econòmica neoliberal del 2008 i que, després, s’han multiplicat per la pandèmia, l’emergència climàtica i la guerra a Europa. Els comuns han surfejat, equilibrat o fet front des de la capital catalana a les moltes vicissituds i tensions del procés sobiranista. Han coprotagonitzat el canvi de cicle polític a Espanya, participant en el primer govern de coalició d’esquerres des de la Segona República. I, al mateix temps, els comuns han viscut (i viuen) en carn pròpia les tensions ideològiques o personalistes i les febleses organitzatives de l’espai polític a l’esquerra dels socialistes. En aquest context, esbossar un nou model de ciutat ni era fàcil ni és poca cosa.

“Feia molts anys que Barcelona mirava amb nostàlgia el model del 92. La ciutat necessita un nou model de futur com el que ara està en marxa”, va dir Colau el 24 d’abril en el seu primer debat electoral, organitzat per la Pimec. Era l’endemà de Sant Jordi i, fins i tot, Trias la va felicitar per l’èxit de “l’illa cultural, que no en podem dir superilla perquè, si no, estem morts”. Assajada a partir del 2016 al Poblenou —entre algunes protestes veïnals i reticències municipals; la mateixa alcaldessa va trigar dos anys a visitar-la—, la idea de superilla es va millorar després a l’Eixample, al barri de Sant Antoni, sota la direcció de la tinenta d’alcaldia d’Urbanisme Janet Sanz. I s’ha anat estenent en forma d’eixos verds a partir de la participació ciutadana, obres consumades, crítica mediàtica i un gran reconeixement internacional.

Una altra cosa és la sistematització programàtica, la condensació ideològica i l’explicació pública d’aquest nou model de ciutat (política és pedagogia, deia Rafael Campalans molt abans que Pablo Iglesias teoritzés que amb la comunicació n’hi ha prou). Barcelona en Comú no ha anat fins ara gaire més enllà d’intentar una operació de sincretisme entre el maragallisme mainstream clàssic i la filosofia alternativa de la Ciutat Princesa de Marina Garcés. Darrerament, no obstant, i desacomplexats els comuns i la ciutadania en general per l’emergència o el canvi climàtic i la transició energètica, sembla que l’ecosocialisme va guanyant punts dins de l’equació o fórmula explicativa del nou model de ciutat, que es projecta més enllà de Barcelona. L’antic ADN d’una oblidada, menystinguda o estigmatitzada ICV que, amb tot, va saber confluir millor que d’altres gràcies a la seva militància i a una cultura política unitària heretada del PSUC, cobra ara rellevància. I no només perquè la gent d’Esquerra Verda i Joves Ecosocialistes, referents oficials dels Verds europeus, siguin actius i clau dins de l’espai dels comuns. És l’ecologisme polític en si mateix, amb totes les seves contradiccions, el que es mostra útil i a l’alça arreu d’Europa, sobretot entre la població jove i urbana i en eleccions locals.

El govern quotidià de districtes populars clau ha estat abandonat des del 2019 en mans d’un PSC clientelar

Sense abandonar la seva bandera primigènia de la lluita pel dret a l’habitatge —més vigent que mai davant dels desnonaments que no s’aturen, dels impossibles preus d’hipoteques i lloguers i d’una gentrificació que va in crescendo—, el cas és que Colau combat avui orgullosa, i amb opcions per guanyar un tercer mandat, aferrada a l’estendard de la Superilla Barcelona. Polaritzant amb els qui la culpen de tots els mals, l’alcaldessa ha sabut fer bandera del feminisme i la humanització d’entorns escolars, de l’aposta per la bicicleta, pel tramvia i pel transport públic en general, i de la reducció de l’espai i la contaminació del cotxe en benefici d’una ciutat més habitable. Colau, que en precampanya ha intensificat les visites als barris, lluita principalment a les xarxes socials, als mitjans de comunicació i als carrers de l’Eixample i de Ciutat Vella, però no té assegurada del tot la seva rereguarda als districtes de classe treballadora.

Això li passa perquè el govern quotidià de districtes populars clau com Sant Martí, Nou Barris i Horta-Guinardó ha estat abandonat des del 2019 en mans del PSC de pitjor estil clientelar. I passa també malgrat el desplegament d’accions i inversions del Pla de barris i el fet incontestable que, des del 2015, el govern municipal de Barcelona en Comú és el que més despesa social fa de tot Catalunya i Espanya. Aquesta aposta social i moltes accions de govern que se’n deriven —més enllà del dentista municipal, reiteradament posat com a exemple— han tingut poca visibilitat mediàtica i una incerta rendibilitat política. Com a mínim des que, el 2019, va marxar al Prat de Llobregat la tinenta d’alcalde de Drets Socials Laia Ortiz (dirigent ecosocialista que, en les úniques primàries internes i obertes dels comuns, el 2017, va superar en vots la mateixa Colau).

Ara bé, és justament aquest compromís i despesa social de Barcelona allò que va voler posar políticament en valor Yolanda Díaz, el 22 d’abril, al Palau de Congressos de Montjuïc, en l’inici efectiu de la campanya dels comuns. De fet, la gran inversió social municipal va ser el segon argument principal del discurs que la vicepresidenta del Govern va fer, com a telonera i en suport de Colau, davant de 1.600 persones. El primer argument de Díaz va ser, curiosament, apel·lar a Vázquez Montalbán i afirmar que, 20 anys després de la seva mort, de ben segur que l’escriptor i periodista donaria suport a Barcelona en Comú.

“Tota la vida ciutadana, des de l’urbanisme, els serveis públics, la cultura, la pau i la seguretat ciutadana, la gana, etc., estan presents en les nostres preocupacions”, deia Vázquez Montalbán i la resta dels signants de la carta manifest del 1988. Concloïa així: “De moment no tenim cap més propòsit que intercanviar impressions i facilitar una reflexió i una intervenció col·lectiva per tal que Barcelona es reformi i creixi, aquesta vegada, segons l’interès de la majoria, i no segons els interessos d’una minoria. No es tracta de posar obstacles al progrés inevitable ni de caure en un conservadorisme recelós aparentment progressista. Es tracta de no firmar cap xec en blanc als especialistes en ciutat i opinar amb el mateix dret que aquells que diuen que saben tot el que cal fer a Barcelona. Una ciutat no és una abstracció, i la nostra proposta tampoc no ho vol ser”.

Existeix avui aquesta avantguarda? Hi ha alguna cosa que s’hi assembli i que no sigui ‘La Vanguardia‘?

Com explicava aquella carta preolímpica, allò què havia esperonat la consciència ciutadana de tota aquesta gent —protagonista activa de l’antifranquisme i la construcció de la ciutat democràtica durant la Transició— era un article que Vázquez Montalbán havia publicat a El País sota el títol “Las manos sobre la ciudad”. Manllevat de la pel·lícula de 1963 del director italià Francesco Rosi Le mani sulla città —contundent denúncia de la corrupció política i urbanística—, el títol li era útil a Vázquez Montalbán per alertar, amb el seu estil inconfusible, d’una realitat punyent: “Les institucions democràtiques han absorbit l’avantguarda crítica del porciolisme i han deixat la ciutat sense avantguarda articuladora de la vigilància social i no dóna aquesta exavantguarda excessives proves de conservar aquella subtilesa escrupolosa amb la qual va disseccionar el porciolisme fent-li l’autòpsia en vida. Aquesta avantguarda ha pensat i està pensant per nosaltres, però sense nosaltres, i no té al davant una societat civil alertada”.

Existeix avui aquesta avantguarda que pensi per nosaltres, amb o sense nosaltres? Hi ha alguna cosa que s’hi assembli i que no sigui La Vanguardia? Apagat l’eco del 15-M i després de la llarga dècada processista, té Barcelona (o Catalunya) una societat civil prou alertada? El món d’ahir ja no existeix i el d’avui sembla, a voltes, el món a l’inrevés. Perquè el que sí que hi ha és una ofensiva judicial en contra de la Barcelona de Colau encoratjada pels poders fàctics (econòmics, polítics, mediàtics) que s’autoerigeixen en única societat civil. Són una quinzena les querelles interposades des del 2018 contra el govern dels comuns. La gran majoria, arxivades.

L’arquitecte i exregidor de Barcelona en Comú Josep Maria Montaner no dubta a qualificar de lawfare urbano el que fan aquests lobbies de tota mena: des d’Agbar a Barcelona Global, passant pel Gremi de Restauració o el d’Hotelers, el RACC o la patronal Foment. I el que més sorprèn és que participen del lawfare urbà antics alts responsables municipals. És el cas dels advocats i urbanistes Josep Antoni Acebillo i Ramon García-Bragado o, fins i tot, dels exalcaldes socialistes Joan Clos i Jordi Hereu. El paper de Clos —president del lobby immobiliari Associació de Propietaris d’Habitatge en Lloguer— és especialment sagnant com a opositor actiu en contra de la regulació dels preus dels lloguers, que finalment s’ha aprovat per llei, encara que sigui insuficient.

L’objectiu de tots plegats a l’hora d’atacar Colau i els comuns és condicionar, desprestigiar i, en darrera instància, forjar alternatives a allò que els poders fàctics consideren una anomalia en el govern de la ciutat. A saber: que l’esquerra alternativa i activistes provinents dels moviments socials i dels barris, amb una dona al capdavant, dirigeixin l’Ajuntament de Barcelona. Dirigir és el concepte clau, perquè governar la capital de Catalunya, en realitat, i exceptuant el parèntesi de Trias entre el 2011 i el 2015, l’esquerra transformadora i gent provinent del moviment veïnal ho han fet des del 1979. No és poca la seva contribució a la construcció de la ciutat democràtica, tant des dels barris i els moviments socials com des de la institució local, bàsicament sota les sigles del PSUC i ICV-EUiA i al costat del PSC. Però sempre amb un caràcter subaltern dels primers respecte del segon. Rebla el clau d’aquesta subalternitat el fitxatge per Collboni de Lluís Rabell, expresident de la FAVB i valedor inicial de Colau, que després el va deixar a l’estacada com a cap de llista de Catalunya Sí Que Es Pot, la primera expressió parlamentària dels comuns.

Dirigir Barcelona és el que es dirimeix en aquesta Guerra dels Trenta Anys. Ras i curt: qui posa les mans sobre la ciutat? Després de la seva aposta fallida del 2019 per Manuel Valls, les elits i els poders fàctics dubten ara si el vot d’ordre que ha de dirigir la ciutat en funció dels seus interessos particulars ha de ser canalitzat a través de Trias, en una versió remasteritzada de l’antiga CiU. O bé a través de Collboni, socialista aliat amb els democratacristians d’Units per Avançar i que, tot i governar amb els comuns, s’hi confronta sense manies i es postula com a representant dels interessos econòmics i empresarials. Ho escrivia el filòsof i periodista Josep Ramoneda, al diari Ara, a propòsit de “l’olla de grills” que no ha estat —però que pot acabar sent— el govern espanyol de coalició d’esquerres: “La coalició ha portat el PSOE al terreny de la socialdemocràcia. Amb l’excepció del PSC, cada dia més ancorat a la dreta, amb Jaume Collboni com a portaveu de l’agenda de Barcelona Global en la campanya de Barcelona”.

No és casualitat que gairebé tothom reivindiqui (o se’n vulgui apropiar de forma espúria) l’herència del PSUC

Ernest Maragall, guanyador el 2019 però descavalcat pel vot de Valls en favor de Colau com a mal menor —“Antes roja que rota”, va pensar la dreta catalana espanyolista—, no sembla ara en condicions de competir ni per l’alcaldia ni pel vot d’ordre. Tampoc pel vot popular. I això que els republicans han picat pedra als barris i, en un context polític molt diferent al del procés, ERC presideix la Generalitat i fa mans i mànigues per refer la seva imatge com a partit de govern mentre pugna pel vot del cinturó roig amb figures tan grogues com Gabriel Rufián, que al seu torn es posa morat fent-se fotos amb Pablo Iglesias. Tant impostat i poc creïble és que Oriol Junqueras es passegi per l’àrea metropolitana proclamant-se hereu del PSUC com interessat i confús és que l’EUiA i els Comunistes de Joan Josep Nuet i l’exregidora de Barcelona en Comú Mercedes Vidal hagin pactat coalicions amb ERC (a l’Hospitalet, Cornellà, Mollet i cinc localitats més) o amb la CUP (a Badalona) però sense tancar cap acord amb ningú a Barcelona.

El cas és que la societat civil realment activada avui contra l’Ajuntament de Barcelona i contra un model de ciutat que comença a perfilar-se rere les obres i diversos projectes socials i culturals té poc a veure amb aquella que invocava Vázquez Montalbán el 1988. I no té aquesta societat civil (segurament no li cal) ni se li confronta (sí que caldria) cap avantguarda digna d’aquest nom, bé sigui intel·lectual o bé sigui en forma d’organització sociopolítica. Potser amb l’excepció de CCOO, les organitzacions i els partits d’esquerres actuals, enteses com a entitats col·lectives democràtiques i escoles de socialització, formació, pensament, debat, participació i acció política, són una caricatura d’aquell model que era el partit de fa 50 anys. No és casualitat que gairebé tothom reivindiqui (o se’n vulgui apropiar de forma espúria) l’herència del PSUC, el partit; importantíssim en molts aspectes i clau en l’àmbit de la lluita dels barris, el municipalisme i el model urbà.

Si cap organització no es pot considerar avui avantguarda organitzada, aleshores qui confronta o aguanta el torcebraç, més enllà de la institució municipal presidida per Colau, als qui volen posar les mans sobre la ciutat? La tasca que han fet tècnics i serveis jurídics municipals al respecte és rellevant. Ho demostren regulacions com el PEUAT per limitar hotels i pisos turístics; la normativa que obliga al 30% d’habitatge social en promocions privades; la batalla que ha bloquejat la instal·lació d’una franquícia de l’Hermitage al Port Vell; el desplegament de les superilles malgrat que li pesi a l’exarquitecte en cap Acebillo, que s’hi ha querellat en contra, o el servei SIPHO, acrònim de la Unitat Antidesnonaments i que és, justament, l’objectiu de la darrera querella admesa a tràmit contra Colau, interposada pels advocats d’una immobiliària també contra la regidora Lucía Martín i una treballadora municipal que va actuar de mediadora (és la seva feina) per aturar un desnonament.

Ara bé, altres exemples demostren que no n’hi ha prou amb l’acció política institucional i la bona feina dels serveis socials, tècnics i jurídics municipals. No tothom juga net ni sempre guanyen els bons. Va quedar clar, anys enrere, amb els atacs i amenaces mafioses que van forçar la retirada de la política de la regidora Itziar González a Ciutat Vella, independent pel PSC que no va tenir prou suport dels seus propis companys. Sense arribar a aquest grau de dramatisme, avui són exemples de mala praxi política les pressions del Gremi de Restauració sobre l’Ajuntament per incrementar les terrasses de bars després de la pandèmia, en contra del criteri de la FAVB. També és un mal exemple la modificació del 22@ a benefici principal del sector econòmic sense atendre l’acord de mínims assolit amb el moviment veïnal després del procés de participació del 2018. I és més que un molt mal exemple —i aquí sí que hi ha material per a una novel·la de Carvalho, que no serà la inèdita opera prima descoberta recentment a Vázquez Montalbán— el cas d’Agbar i totes les martingales judicials i el joc brut disfressat de màrqueting de multinacional per impugnar i bloquejar, durant dos mandats, el reglament de participació ciutadana que havia de facilitar una consulta popular sobre la municipalització de l’aigua.

Ho tenien molt clar Vázquez Montalbán i la resta d’impulsors de la carta manifest de 1988. Però, avui, ni les veus professionals o acadèmiques que pensen i opinen sobre la ciutat ho fan de forma col·lectiva —i no sempre amb criteri, coneixement, compromís o responsabilitat—, ni el moviment veïnal és el que era. Això sí, la FAVB i algunes associacions veïnals, amb més de 50 anys d’història, resisteixen millor en la seva mirada de conjunt sobre la ciutat i en la seva crítica sostinguda i constructiva, o en la seva mobilització organitzada, que no pas algunes plataformes activistes més joves i que es proclamen més radicals. El risc és que, entre uns i altres, no escombrin bé les plataformes veïnals reactives o nimbys i, aleshores, s’escoli l’extrema dreta als barris.

A finals dels anys seixanta, a imatge i semblança de les Comissions Obreres, van sorgir les comissions de barri. I, des de la clandestinitat, van empoderar o donar vida a unes associacions de veïns més àmplies i transversals, on van confluir militants comunistes i cristians de base, gent catalanista i moltes persones immigrants, classe treballadora i petita burgesia comerciant o professional. Avui, la PAH i els anomenats sindicats de barri, d’habitatge o de llogateres —que no són sindicats, sinó entitats sectorials o plataformes, però benvinguda sigui la revaloració del terme sindicat— podran confluir amb les associacions veïnals i ajudar al seu relleu generacional? L’activisme dels nous moviments socials, l’anomenada nova política o l’esquerra més purista i, fins i tot, alguns intel·lectuals que guarden les essències, seran capaços de prendre partit i compartir un camí més llarg o estratègic amb la vella guàrdia veïnal, amb la militància sociopolítica de tota la vida o amb l’esquerra, transformadora o reformista, realment existent?

Barcelona està vivint, i ha de viure encara, uns moments decisius de la seva reforma i del seu creixement. Ho recordava aquella carta manifest del 1988 encapçalada per Vázquez Montalbán en uns termes i unes intencions de fons que segueixen sent plenament vigents. Està en joc, una vegada més, una proposta de ciutat que no vol ser una abstracció. I, sobretot, hi ha en joc qui posa les mans sobre la ciutat.