Ana Menéndez “El model de ciutat és un fracàs: hem mort d’èxit”

Com comences a involucrar-te en el moviment veïnal?

Vaig venir a Barcelona l’any 1982 i fins al 2001 vaig viure en diversos barris, però no em vaig trobar amb la necessitat d’organitzar-me fins que vaig traslladar-me a la Satalia. Allà em vaig trobar que l’asfalt estava fet caldo i que, si hi havia un fanal fos des de feia mesos, no venia ningú a arreglar-lo. Llavors, amb alguns veïns ens vam proposar de revifar l’associació, que estava mig adormida, i m’hi vaig anar engrescant. És un aprenentatge: vas aprenent a lluitar per tot. I finalment vaig fer el salt a la FAVB.

L’Associació de Veïns i Veïnes del teu barri havia tingut un paper actiu en les millores de Barcelona?

Molt actiu, principalment en temes d’urbanisme. La lluita no era tant per l’aspecte polític com per qüestions d’aquest tipus. De fet, abans de la Transició, em fa l’efecte que l’Associació havia estat més alineada amb la dreta que amb les esquerres. I això passava a tota la ciutat, que al moviment veïnal hi havia les dues procedències. La FAVB, en realitat, va néixer l’any 1972 com una entitat de dretes impulsada per les associacions dels bombillaires, que eren comerciants que gestionaven els llums dels carrers. I estaven alineats amb el franquisme, amb el règim. La qüestió és que després es va fer una opa interna en contra del lideratge d’aquestes entitats i hi van entrar associacions de barri, fins llavors clandestines, que eren molt representatives del moviment obrer i de les esquerres.

Però durant el tardofranquisme van conviure en el mateix espai les associacions d’esquerres i les que eren afins al règim?

En un context de molta confrontació entre dues mirades oposades sobre la ciutat i sobre el moment polític, la FAVB va ser capaç d’aglutinar associacions de dretes i d’esquerres, així com persones que venien del moviment obrer, per fer una ciutat millor. Com ho va aconseguir? Doncs perquè en aquell moment, des de llocs diferents, el que es defensava era la millora de l’entorn proper, de la qualitat de vida, dels equipaments, l’habitatge, el transport, els centres sanitaris, les escoles… Coses bàsiques que no estaven cobertes, perquè la dinàmica era anar fent pelotazos i construint barris sencers sense cap d’aquests serveis. La FAVB va articular una unitat que persevera fins avui. És cert, és clar, que al davant hi ha la lluita per la justícia social i per la democratització de la ciutat, que són aspiracions de l’esquerra, però hem estat capaços de mantenir gent de línies ideològiques molt diferents. Crec que això és un dels nostres valors principals.

Assimiles moviment obrer i moviment veïnal?

En els inicis de la FAVB van estar molt lligats. Els dos moviments tenen la seva raó de ser, però és cert que la lluita per les condicions de treball i de vida alimentava la lluita als barris. I que, als barris, les dones eren les que estaven a les associacions de veïns defensant el que els homes (o majoritàriament els homes) defensaven a les fàbriques. Per més que funcionessin autònomament, es van retroalimentar.

“Com passa en tots els àmbits, a alguns ‘machos alfa‘ del moviment veïnal també els costa fer un pas enrere”

Com ha evolucionat el moviment veïnal des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat? Quines són les seves fortaleses principals?

El punt fort principal és que el moviment ha aconseguit tenir presència a tota la ciutat, als 73 barris, i això és bastant extraordinari. En segon lloc, un dels nostres majors actius és que tenim molt assumida la perseverança en la lluita: a vegades hem estat batallant durant 20 anys per assolir algunes fites! I, a l’últim, el fet que no ens hem centrat en aspectes sectorials, sinó que volem una millora integral dels barris, en matèria urbanística, d’habitatge, de sanitat, de medi ambient, d’espai públic, de drets… Aquests són els valors més importants del moviment veïnal i es mantenen perquè estan impresos en l’ADN de les associacions des de l’inici. Sí que és cert que, en el seu moment, vam patir bastant l’entrada en funcionament dels ajuntaments democràtics.

Què vols dir?

Doncs que les associacions de veïns se’ns van buidar i molta gent que hi era va entrar en política. Hi va haver uns 20 anys de davallada, però ens n’hem recuperat. Moltes vegades ens han donat per morts, però seguim donant la matraca i seguim actius als barris. També tenim una FAVB forta que ha aconseguit posar en marxa molts projectes, revitalitzar moltes associacions que estaven en procés de desaparició i que moltes assemblees es formalitzessin com a associacions de veïns.

Una de les crítiques més comunes que se li fa al moviment veïnal és la masculinització i l’envelliment de les associacions. Comparteixes la crítica?

Hi ha associacions molt envellides, però també n’hi ha de molt actives i capaces d’integrar joves. Aquest és el cas, per exemple, del Centre Social de Sants (on hi ha l’associació de veïns), que ha estat una peça clau en la recuperació de Can Batlló. Ha posat tota la seva estructura, el NIF, els recursos personals i el local al servei d’aquest projecte i, així, un moviment informal ha tingut un paraigua formal. El mateix passa amb l’Associació de Veïns de Sant Antoni, que ara ha renovat la seva junta perquè ha estat capaç de reconèixer el paper que havien tingut els joves, des de la informalitat, en la lluita pel barri.

I la masculinització?

Sí que és cert que encara persisteix en el moviment veïnal, però això està començant a canviar: hi ha un procés de feminització en marxa per tal que més dones accedeixin a càrrecs de representativitat. Com passa en tots els àmbits, nosaltres també hem de superar el hàndicap que a alguns machos alfa els costi fer un pas enrere, i a vegades ho hem hagut d’acompanyar. També hi ha un altre repte al qual hem de fer front, que és la incapacitat d’associar-se que té molta gent.

Incapacitat?

El voluntariat funciona amb bona voluntat, però cada cop és més feixuga la dedicació als barris, en aquest cas, per la manca de temps i per la manca de competències en digitalització. La relació amb l’Administració és difícil: has de tenir eines per superar la burocratització, i això encara ho complica més.

Deies que una de les coses que van passar amb la irrupció dels ajuntaments democràtics és que la gent que hi havia a les associacions de veïns va marxar cap a la institució. Amb la irrupció dels anomenats ajuntaments del canvi, això també va passar?

També. Ens han pres quadres perquè sabien que funcionaven, i se’ls han endut. Això vol dir que són vàlids. Ara no ens amoïna tant com ens preocupava als anys vuitanta, quan el moviment veïnal es va buidar. Potser en el primer mandat dels comuns això va tenir més incidència, però no ha estat dramàtic.

“Tenim una ciutat cada vegada més injusta i desigual, i s’està reactivant la contestació als carrers”

La institucionalització d’una part de les demandes que entenc que s’ha produït amb l’entrada d’antics quadres del moviment veïnal dins l’Administració és una oportunitat o una feblesa? El carrer es perd?

El carrer s’ha perdut, però no tant per això com pel context. L’estem començant a recuperar perquè la crisi que vivim i viurem serà molt aguda, i la gent tindrà motius per sortir-hi. Tenim una ciutat cada vegada més injusta i desigual, i s’està reactivant la contestació per temes diversos, des de l’habitatge fins al soroll, que és un tema de salut pública. També per l’espai públic, pel dret a l’energia o a tenir un medi ambient adequat. Jo ho veig una oportunitat perquè confluïm diferents actors i, de fet, és el que ja està passant. En la queixa a la Fira de Barcelona per la celebració de The District, una cimera internacional que reunia fons d’inversió immobiliària, hi vam confluir associacions veïnals i el moviment per l’habitatge, i crec que això s’estendrà a moltes altres lluites. Nosaltres hem tingut sempre la vocació d’obrir la FAVB a altres entitats de defensa de drets. Creiem que el futur de la FAVB passa per aquí, precisament: volem ser capaços d’integrar entitats de molts tipus que lluiten per qüestions com la mobilitat, el feminisme o la cultura.

Alguns d’aquests col·lectius tenen la visió que la FAVB és un actor molt institucionalitzat?

Sí, també hi ha aquesta visió, però moltes vegades està alimentada per determinats agents contra els quals lluitem i que veuen amenaçats els seus privilegis.

Com ara?

Agbar, per exemple, és un gran actor que ha impulsat molts recursos contra el reglament de participació, que és una eina que nosaltres hem reivindicat durant molts anys. Agbar és darrere de moltes de les empreses que hi han litigat en contra perquè no volen que els seus interessos es puguin veure perjudicats si s’impulsa una consulta sobre l’aigua. El mateix passa amb el lobby del cotxe, que veu amenaçat el monopoli de l’espai públic que ostenta a la ciutat, o amb el sector de la restauració, que és capaç d’impulsar campanyes mediàtiques on s’abona la falsa idea que la FAVB fa de corretja de transmissió de l’Ajuntament “perquè està subvencionada”. Ho està com ho estan altres entitats que no tenen capacitat de finançament propi. Això no ens fa més dependents políticament: nosaltres tenim una independència total i hem estat sempre crítics amb el poder. Tenim una veu pròpia i en cap cas condicionada.  

“Els despatxos polítics estan massa oberts a les famílies que sempre han governat la ciutat”

L’any passat es van celebrar els 30 anys dels Jocs Olímpics; segurament, l’esdeveniment que va representar la pedra angular en la consolidació de la marca Barcelona.

En un moment en què semblava que tota la ciutat estava unívocament a favor dels Jocs, la FAVB va ser una de les poques veus discordants. En aquest sentit, va ser visionària, perquè detectava que l’esdeveniment estava orientat a una transformació de la ciutat que ens portaria molts problemes, i ha estat així. A més, el lobby turístic ja havia estat molt actiu a principis del segle XX, vull dir que teníem aquest precedent: ja hi havia hagut grans moviments a favor de la turistificació. Actualment, observem que continuen sent els mateixos interessos els que governen la “part econòmica” de Barcelona, que està en mans del PSC. L’orientació de les inversions exemplifica que els únics interlocutors que consideren vàlids són el lobby econòmic i les patronals, mentre que menystenen l’experiència del sector social. Massa sovint, els despatxos polítics estan oberts a les famílies que sempre han governat la ciutat.

“Barcelona s’ha convertit en un aparador i una mercaderia: la mateixa ciutat és el producte”

Quina lectura en fas de les reminiscències que han quedat dels Jocs Olímpics?

Amb els Jocs Olímpics com a primera pedra, Barcelona s’ha convertit en un aparador i una mercaderia: la mateixa ciutat és el producte, i això té implicacions sobre l’habitatge, l’activitat econòmica, l’espai públic i els drets que aquesta afectació retalla. Barcelona ha entrat en el mercat internacional dels fons voltor, de les grans multinacionals, en el mercat de “ciutats desitjables” per invertir i en una de les destinacions turístiques principals, que ens fa absolutament dependents d’aquesta activitat. El model de ciutat és un fracàs: hem mort d’èxit i hem de començar a articular polítiques que el facin revertir. Nosaltres hem impulsat un pacte per l’habitatge i hem insistit molt que el mercat està alterat per molts factors respecte als quals s’ha d’actuar: sobre la fiscalitat, sobre les lleis, sobre la construcció de parc públic, sobre altres formes alternatives d’adquirir habitatge (com els pisos de la Sareb), sobre l’activació del tanteig i retracte, i sobre les plataformes amb pràctiques mafioses que no estan regulades.

Els últims anys s’han fet passes per fer revertir aquest model o, per contra, s’hi ha aprofundit?

Jo crec que els comuns es van equivocar amb el pacte de govern. L’àrea econòmica és fonamental si vols transformar la ciutat, i han cedit aquest poder a uns socis que ja coneixien com funcionaven. Això els obliga a mantenir acords que no són en el seu ADN polític i, per tant, els fa còmplices de l’orientació política que està definint el PSC. Teníem uns precedents prou explícits del que havien fet els socialistes a Barcelona: mai han contemplat les externalitats negatives que causa la seva acció; només es fixen en el fet que l’activitat econòmica creix. Mantenen una visió de creixement continu que és equivocada des del punt de vista ecològic i social. I l’efecte immediat és que la ciutat és cada cop més desigual, malgrat les grans inversions en polítiques socials que s’han fet i que reconeixem. La qüestió de l’habitatge i dels desnonaments em sembla molt exemplificadora.

En quin sentit?

L’Ajuntament no ha fet revertir la tendència i li ho retraiem, tot i fer valer que s’hagin posat en marxa serveis que abans no existien, com el SIPHO i d’altres, que han evitat que la crisi dels desnonaments sigui encara més brutal. El consistori no n’és l’únic responsable; aquí també hi tenen el seu paper altres administracions, com la Generalitat i l’Estat, però també el poder judicial i els grans propietaris, amb pràctiques que moltes vegades no s’ajusten a la llei. Però és cert que l’Ajuntament havia posat unes expectatives molt altes i no les ha complert. I tampoc no és fàcil l’accés a les xifres. Tenim un problema d’accessibilitat a les dades.

Una de les lluites del moviment veïnal, especialment els darrers anys, és per la recuperació de l’espai públic. I, com deies, aquí s’ha topat amb la confrontació del lobby del cotxe i de la restauració.

La lluita contra el vehicle privat és una transformació imprescindible. Totes les ciutats estan orientant les seves polítiques cap aquí; vull dir que Barcelona no s’ha inventat res. I no pot ser una transformació lenta, perquè no ens queda temps. Tanmateix, encara es manté l’imaginari que el cotxe és sinònim d’ascens social, és una marca d’haver prosperat, i per això ens trobem amb moltes resistències. La reducció del vehicle privat és fonamental, i ha d’anar acompanyada d’una inversió forta en transport públic. Tenim dret a recuperar l’espai, i aquí hi entra també el debat sobre les terrasses: per una part de les voreres no hi pot transitar el vianant perquè són ocupades per una proliferació desmesurada i massificada de taules. El lobby de la restauració ha anat guanyant terreny.

“No es poden ocupar les institucions només amb bones intencions: has de transformar-les amb recursos”

Les institucions s’han doblegat als interessos d’aquests lobbys?

És que moltes vegades els lobbys van al davant de la institució, i hi posen tants mitjans —perquè els tenen— que són capaços d’avançar-se i portar més treballats jurídicament i econòmicament els temes. Fan informes que la institució acaba assumint sense ni tan sols confrontar-los, perquè no ha estat capaç de dotar-se d’estructures per fer front a les pressions. Però és que no es poden ocupar les institucions només amb bones intencions: has de transformar-les amb recursos. I els comuns no han tingut la capacitat política d’assumir aquest repte.

“La inseguretat va lligada als grans inversors”

Un dels debats recurrents a Barcelona té a veure amb la (in)seguretat. Com s’hi posiciona el moviment veïnal?

Jo crec que som especialment curosos perquè coneixem de primera mà el fet que, moltes vegades, els problemes d’inseguretat s’associen a problemes d’espai públic, d’incivisme, de neteja, de pobresa. És cert que hi ha hagut moviments recents que situen la inseguretat com a problema principal, però pensem que això ha estat alimentat per determinats grups polítics que tenen interès a desgastar per mitjà de la instrumentalització d’un tema tan sensible com aquest. Barcelona és una ciutat molt segura, malgrat que la massificació turística comporta un creixement de la inseguretat. Tanmateix, el relat que alguns actors en fan és el mateix que fan amb les ocupacions, com si fos el problema principal de la crisi de l’habitatge. Hi ha una voluntat de criminalització; però, en canvi, no es posa el focus sobre els responsables principals d’aquesta crisi.

Qui són?

Al Raval hi ha tota la problemàtica del consum d’heroïna, però és claríssim que la venda de drogues està lligada als pisos buits de grans tenidors, que es mantenen buits amb la voluntat de generar aquest conflicte i provocar un buidatge encara més gran al centre de la ciutat, que és el bé més cobejat que tenim. La inseguretat va lligada als grans inversors i, per tant, ha d’haver-hi actuació policial sobre les màfies i els grans beneficiats del tràfic, que són els que estan més blindats. Només s’actua sobre el pobre que acaba venent la dosi, però no sobre l’especulador que té el pis buit i ho permet.

“Hem heretat una societat profundament individualista, i l’hem de canviar”

Quin futur augures al moviment veïnal?

Jo crec que som més necessaris que mai, perquè venen temps molt difícils. Hi haurà molta gent que ho passarà malament. Davant la crisi energètica, de materials i d’aliments, hem de ser capaços de reforçar les xarxes de suport mutu que acompanyin gent en situació de vulnerabilitat. Hem heretat una societat profundament individualista, i l’hem de canviar. I a nivell intern, com a moviment veïnal, hem d’aprendre a comunicar millor: els ciutadans han d’entendre per què és útil que s’associïn. Quan apareixen els problemes, és més fàcil que la gent vegi la necessitat de mobilitzar-se i de participar en els espais col·lectius. Aquí és on nosaltres, com a moviment, hem de donar el millor de nosaltres mateixos.