Miquel Puig “Cal que Barcelona sigui una ciutat cara per al turista”

Critica que hi hagi tantes veus que afirmen que Barcelona és decadent…

Des que soc petit que ho sento! Són coses que no estan basades en fets; són impressions. Tampoc porten a res perquè el derrotisme no és positiu.

Però la ciutat està millor o pitjor que quan va arribar Ada Colau a l’Ajuntament, l’any 2015?

Tot té coses positives i negatives. Jo vaig aplaudir des del primer dia que intentés frenar el turisme i ho segueixo aplaudint. Els èxits són limitats, però segurament sense aquesta política estaríem pitjor. En política d’habitatge, jo crec que el resultat és pràcticament nul. Ja dic en el llibre que aquest tema és difícil, molt difícil. També he aplaudit des del primer dia que s’intenti limitar la presència de vehicles al carrer, però una cosa és provar què passa si treus cotxes d’un carrer i l’altra és fer una obra definitiva quan tu no saps exactament què passarà. En el tema de seguretat i neteja és millorable. Allò en què hem empitjorat és l’optimisme. Hi ha una polarització sobre el model de ciutat que, des del meu punt de vista, no té cap justificació.

També defensa que no ens hem de comparar tant amb Madrid. Per què?

Bé, és que ens hi seguirem comparant sempre; és inevitable. El que dic és que Madrid ens ha guanyat la partida perquè té dues coses: un estat i, per primera vegada en la història, bones comunicacions. Té l’aeroport amb la millor infraestructura i la millor xarxa d’alta velocitat d’Europa. Barcelona era una ciutat molt millor comunicada i ara està bastant pitjor. D’altra banda, la geografia mana. Madrid és una ciutat plana que no té problemes d’espai. Barcelona és una ciutat atapeïda. Per tant, la cursa per ser tan grans com Madrid és una cursa perduda. El que hem de procurar és ser millors que Madrid, però deixar de comparar-nos-hi en la quantitat.

“Continuar insistint en el desenvolupisme és absurd”

Sorprèn que un secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus, com vostè, lamenti les promeses de milers de llocs de treball que el polític de torn fa cada vegada que es presenta un projecte empresarial.

El desenvolupisme és crear tants llocs de treball com sigui possible, de la naturalesa que sigui. És una política que ens ha portat a molts problemes dels que tenim, i continuar insistint-hi és un absurd. En la meva generació, el problema sempre ha estat la falta de llocs de treball i, per tant, l’obsessió ha estat crear-ne per combatre l’atur. Ara, aquest problema ha desaparegut; el que passa és que encara no en som conscients. Ara el problema és de falta de joves. Entra al mercat laboral una generació menys nombrosa que la gent que es jubila. Per tant, la nostra obsessió ja no ha de ser crear molts llocs de treball, sinó que aquests joves es guanyin la vida dignament. No hem de crear molts llocs de treball, ni per Amazon, ni pel turisme, ni per ningú, sinó bons llocs de treball.

També diu al llibre que les ciutats viuen del que venen a fora.

Sí. Una ciutat creix o decreix en funció de si té alguna cosa per vendre a fora. Una ciutat minera creix perquè té una mina, encara que la major part de gent no treballi allà: són barbers o taxistes, etcètera. Però en realitat la ciutat viu de la mina. Evidentment, una ciutat com Barcelona és més complexa, però la prosperitat depèn de la d’aquell 20% d’activitats que venen coses a fora. Això és el que ens ha de preocupar. En el cas de Barcelona, són les empreses exportadores i els hotelers. Per exemple, es diu molt que liberalitzant els horaris comercials i obrint les botigues el diumenge es vendria molt més. No és veritat! Suïssa tanca els diumenges i és supercompetitiva. Bàsicament serem rics o pobres en funció d’això, i no de si obrim els diumenges, o de si la ciutat és bruta o de si el terra està pintat de colors.

Defensa que una de les grans oportunitats econòmiques per a Barcelona té a veure amb l’Hospital Clínic. Per què?

Sí, i en general amb la salut. És una activitat emergent. Només cal veure les notícies sobre els avenços científics: això és una part important del futur, i Catalunya té una part de recerca en salut importantíssima. Un dels vectors de la nostra prosperitat ha de ser aquest. El trasllat i l’ampliació del Clínic ens dona l’oportunitat de posar-lo en un lloc on sobri espai. Així podrà haver-hi la facultat, i l’atenció clínica, i la recerca, i també empreses. Hem de reproduir el 22@, que ha estat un gran èxit, amb el Clínic i la Facultat de Medicina de la UB com a vectors. És una oportunitat extraordinària.

Vostè es considera liberal? 

En termes econòmics, jo em defineixo com a socialdemòcrata. En termes polítics, com a liberal, però també penso que més o menys tots ho som. La civilització és socialdemòcrata. El que aquí s’entén per liberal jo no ho soc: un tio que pensa que tot se soluciona abaixant impostos. Això és un disbarat; els impostos han de ser alts.

“Els turistes vindran a l’estiu, i tots aniran a la Rambla. Dir el contrari és enredar”

El turisme de masses ha tornat a Barcelona. Una promesa recurrent de molts polítics és que podem evitar la massificació fent que no tots vinguin alhora o que no tots vagin als mateixos barris. Però vostè no s’ho creu, oi?

Absolutament. A mi em sembla que això és una manera d’enredar. Els turistes vindran al juliol, a l’agost i al setembre. I tots aniran a la Rambla, al Museu del Barça i a la Sagrada Família. El que s’ha de fer és que paguin més. Cal que Barcelona sigui una ciutat cara per al turista, i així podrà ser més habitable per al ciutadà.

D’acord, un turisme que deixi més diners a Barcelona, i amb millors salaris. Com es pot fer això sense excloure la classe treballadora del plaer de viatjar a Barcelona?

Home, les classes treballadores del món que vulguin viatjar a Barcelona hauran de pensar que no podran venir a Barcelona un cap de setmana de tant en tant sense gastar massa. Que, el dia que vinguin a Barcelona, hauran de pagar un hotel que serà car i un servei que es guanyarà més que dignament la vida.

“Si podem eliminar els creuers que només fan escala, millor, i limitar els que surten de Barcelona”

Què cal fer amb els creuers? Hi posaria un límit?

Sí, absolutament. Els creuers que només fan escala, si els podem eliminar, millor. Aporten molts més problemes que avantatges. Els que surten de Barcelona aporten bastants avantatges. El que caldria fer és limitar-los, perquè el que no pot ser és aquesta massificació. I, sobretot, que paguin més.

El president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó, s’ha mostrat en contra de limitar-los i, fins i tot, de l’impost al CO₂ dels grans vaixells. I ha estat designat pel seu Govern.

El president del Port és un senyor que és president del Port i parla com a president del Port. I punt. No sé si demana permís al seu partit, tampoc. Però ell parla com a president del Port, i jo tinc les meves opinions.

Molts sectors de l’esquerra assenyalen que, després de la pandèmia i de la crisi ecològica, hem d’aprendre que cal produir alimentació i energia de proximitat. Autoabastir-nos per tenir més sobirania. Però vostè defensa que no és possible a Barcelona, ni tan sols a la regió metropolitana de cinc milions d’habitants.

És que és una qüestió d’aritmètica! A mi m’encantaria que aquest bloc de pisos pogués produir la seva electricitat. Però el cert és que els blocs d’edificis alts poden produir-ne una part ridícula amb plaques fotovoltaiques. És una qüestió física: no és possible. Barcelona és una ciutat densa, i una ciutat densa no pot autoabastir-se d’electricitat. També és una evidència que una ciutat densa necessita molt espai produint aliments per a ella. Per això a mi em sorprèn que es donin missatges com si a força de posar plaques solars als edificis i a força de fer quatre horts urbans es pogués fer alguna cosa.

“Es donen missatges com si posant plaques solars als edificis i fent horts urbans es pogués fer alguna cosa”

Però almenys s’hauria d’intentar al màxim, no?

Sí, això ho dic també: les ciutats tenen l’obligació moral d’omplir-se totes les teulades de plaques. Totes les plaques que no siguin a les nostres teulades seran en un altre lloc. Exigir al territori que es posi les plaques perquè tu no te les vols posar, doncs tampoc. Tenim l’obligació de posar-ne tantes com es pugui, però sabent que com a molt arribaríem al deu per cent de l’electricitat que es necessita.

Amb tot el territori de Catalunya, sí que és possible?

A escala catalana, crec que sí que és possible produir tanta electricitat com la que necessitem. Ocuparia un tres per cent de la superfície de Catalunya. I la Generalitat està molt interessada a fer-ho. Però penso que és molt difícil, perquè l’oposició al territori és enorme.

Si fos alcalde, trauria més carrils de cotxes? Dic “si fos alcalde” i, per tant, sense competències sobre la Renfe.

Faria prova i error, prova i error. S’ha d’anar tan de pressa com es pugui, perquè realment limitar el cotxe a Barcelona és bo. Però provant-ho amb modèstia, com va fer l’alcalde Enric Masó amb el Portal de l’Àngel. Ell va dir: provem-ho, si funciona bé i, si no, no. És així com s’ha de fer.

Diversos grups ecologistes van proposar un peatge per circular per Barcelona. Quatre euros diaris, amb algunes excepcions, i calculant que podríem treure’n 370 milions anuals per al transport públic. Com ho veu?

Ja m’ho han preguntat alguna altra vegada, i tinc dubtes; crec que no en tinc informació suficient per pronunciar-m’hi. Ho veig problemàtic. Em poso en la pell d’un senyor de Vilafranca del Penedès que el criden de la Generalitat per fer una gestió, i li fan pagar un peatge per entrar a la ciutat. Ell dirà: “Doncs poseu la Generalitat a Vilafranca del Penedès!”. Hem de pensar que un dels grans conflictes emergents a la nostra societat és el que hi ha entre les grans ciutats i la resta, entre urbà i no urbà. És un conflicte latent; la prosperitat es concentra cada vegada més en unes poques urbs. Tota la gent que està fora se sent exclosa, i sent que la seva vida es vol regular per part d’uns urbanites que no viuen al seu món. El que va passar amb els armilles grogues hauria d’advertir-nos a tots. Ells deien: “Jo visc en un poble de mil habitants; necessito el cotxe!”. Això produeix molta irritació, i fractura la societat. Per això hem de ser molt curosos. La gent no barcelonina es pot sentir expulsada si, a sobre de la zona de baixes emissions (ZBE), posem un peatge. Sentiran que els barcelonins els exclouen.

“El que va passar amb els ‘armilles grogues’ hauria d’advertir-nos a tots”

Al llibre defensa que, per resoldre la crisi d’habitatge, quasi és més important millorar els trens que no pas construir habitatge públic.

Bé, el més important és deixar de ser desenvolupistes. Barcelona és petita, i aquí no hi cap tot. No podem estar creant més i més perquè no hi cabem. Vuit dels deu quilòmetres quadrats més densos d’Europa són a l’àrea metropolitana. Quina mena de ciutat volem ser? Una ciutat asiàtica amb una densitat brutal? O volem una ciutat amb places enjardinada i que s’hi pugui respirar? Si és el segon, vol dir que ens hem d’estendre horitzontalment; no podem seguir creixent en vertical. Es tracta d’enderrocar la tercera muralla, i això vol dir construir uns ferrocarrils regionals eficients per a tots els corredors. Si a Vilafranca tens un tren que va a 150 quilòmetres per hora i una freqüència de 15 minuts, per dir alguna cosa, serà molt fàcil viure a Vilafranca i treballar a Barcelona, o viceversa.

Però aquest desenvolupisme que denuncia continua ben viu a Catalunya, si s’ha de jutjar pel debat dels pressupostos. Hard Rock, l’aeroport, el Quart Cinturó… més enllà del que es pensi de cada infraestructura, la mentalitat hi és, oi?

Sí, efectivament. A més, és lògic. Venim d’una generació obsessionada per la lluita contra l’atur i, per tant, la solució de tots els problemes és crear llocs de treball. Jo penso que és un error, però constato que, efectivament, la major part de l’opinió pública és desenvolupista. I, sens dubte, la major part del Parlament de Catalunya ho és.

Què fa falta perquè Rodalies funcioni bé? 

Temps, perquè ara ja hi ha un pla en marxa raonable i que s’està executant. Fan falta diners i temps, i els diners ja els estan posant. Però és un pla 2020-2030. Barcelona en aquests moments té dos problemes gravíssims: el transport ferroviari i l’habitatge. El 1992, quan la ciutat es va reinventar, es va gastar una quantitat tremenda de diners, però no es va fer ni un metre de ferrocarril addicional i ni un habitatge social. I ara paguem això. Anem endarrerits. Després d’aquest pla de Rodalies caldrà una altra onada inversora, segurament de 10 anys més, invertint per fer més coses, com un tercer túnel sota Barcelona.

Parlem de l’aeroport. De debò que cal ampliar-lo?

Jo el que dic és que Catalunya necessita un aeroport ben connectat amb el Pacífic. Això vol dir, a la pràctica, una pista llarga, d’uns 3.400 metres, i plenament operativa. D’aquestes, a Catalunya només n’hi ha una: la pista de muntanya del Prat. Però en la seva trajectòria hi ha Castelldefels, i això té problemes de soroll. A partir d’aquí, s’hi ha de buscar una solució. O que s’aguantin els sorolls, cosa que vol dir que has d’expropiar molt, o t’has d’inventar una altra pista. Ampliar la pista de mar, com diu AENA, té un problema mediambiental d’impacte sobre la Ricarda o sobre el Remolar. Ara ha sortit la solució de posar una pista sobre el mar. D’aquí a 20 o 30 anys, amb l’augment del nivell del mar, aquesta pista tindria molts problemes. I, si no és això, la pista llarga de Barcelona haurà de ser a Reus o a Girona. D’una manera científica i desapassionada s’ha de veure quina és la solució perquè Catalunya tingui una pista llarga plenament operativa. Totes les solucions són dolentes; s’ha de buscar la menys dolenta.

“Els combustibles sintètics són caríssims; els vols de 50 euros desapareixeran”

Però la tendència actual de l’aviació és contaminar cada vegada més, i el pla climàtic de la Unió Europea diu que cal reduir-ne, abans del 2030, un 55% les emissions. Com es pot fer compatible l’ampliació amb els límits ecològics?

És que l’ampliació no té res a veure amb els límits ecològics. Hi ha un tema de preu: a poc a poc s’aniran imposant els combustibles sintètics. És un combustible caríssim, però és que estem acostumats a un combustible molt barat: punxes, treus petroli, el refines i au, ja tens querosè. Suposo que això tindrà un impacte considerable sobre el low cost: els vols de cap de setmana, les ofertes de 50 euros… Crec que això desapareixerà. La Unió Europea vol que els avions funcionin sense emetre CO₂;  doncs així serà: el combustible sintètic és neutre en carboni.

A CRÍTIC vam analitzar el pla d’acció climàtica d’AENA, i no es preveu cap alternativa al petroli per al 95,4% dels vols el 2030. Si no hi ha menys vols, com poden quadrar els números de la descarbonització dels avions?

És que el nombre d’operacions no té res a veure amb l’ampliació de la pista. Jo no estic dient que hi hagi més pistes a Catalunya, ni que hi hagi més avions. Si es tanquen dues pistes de Catalunya, doncs es pot considerar; hi ha molta pista ociosa a Catalunya. Només dic que hi ha d’haver una pista llarga per anar al Pacífic. Una ciutat i un país no poden pretendre ser pròspers sense estar ben connectats; això no s’ha donat mai en la història. Si es volen menys passatgers, doncs encarim el transport, perquè la gran majoria de vols són de low cost. La competitivitat del país no s’alterarà gaire perquè això pugi o baixi un vint per cent. Que hi hagi o no vols directes al Pacífic sí que la canviarà.

Només l’1% més ric de la població mundial emet la meitat de totes les emissions de l’aviació. Ampliar infraestructures per facilitar els vols intercontinentals no augmentarà aquesta desigualtat?

És que aquest u per cent som nosaltres. Si hem de deixar de viatjar tant amb avió, doncs cap problema; em sembla perfecte. Aquesta necessitat del viatge low cost, de sortir per Setmana Santa, no la comparteixo. El que passarà és que amb el canvi climàtic aquest vol serà molt més car perquè utilitzarà un querosè sintètic caríssim. Si no hi ha un descobriment, que no és de preveure, doncs això implicarà que els vols seran molt més cars. No crec que sigui greu; hi ha coses molt més greus.

I què passa si la tecnologia no arriba a temps per fabricar tant de combustible sintètic com el que fa falta per mantenir els nivells actuals d’aviació?

La tecnologia ja existeix; el que no hi ha és fàbriques per fer-ne tant. El que s’està intentant és abaratir-lo amb economies d’escala, però sempre serà molt més car que punxar, treure petroli i destil·lar-lo.

Ha estat nomenat recentment secretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus. Quina és la millor política industrial que està impulsant amb aquests fons?

En els fons europeus s’està fent el que es pot. Estan administrats per Madrid amb un grau de detall elevadíssim respecte al que es pot fer amb aquests diners. Estem fent el poc que es pot. Per exemple, la Generalitat té l’interès de convertir Catalunya en un dels centres d’Europa de disseny de xips. I penso que ens n’estem sortint. El Govern espanyol volia dedicar els diners a captar una gran fàbrica de xips. Aquest PERTE està molt ben dotat, però aquesta gran fàbrica no està arribant, i per això som optimistes que els nostres projectes trobaran finançament.