26/10/2022 | 06:00
Jornades laborals que s’allarguen, més dificultat per desconnectar de la feina i de les pantalles, dificultat per descansar i, especialment, dificultats per compaginar la feina i la vida són alguns dels problemes principals que la majoria de les persones treballadores de Catalunya i d’Europa ens trobem. És evident que els usos del temps actuals són poc saludables, agreugen les desigualtats existents i no ajuden ni a augmentar la productivitat empresarial ni a la sostenibilitat del planeta.
Actualment, entenem per usos del temps l’esquema que Robert Owen va impulsar el 1817 amb el lema de “les 8 hores”: 8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores d’esbarjo. Aquest marc ja no és vàlid i s’ha d’actualitzar, ja que no preveu l’eix de la corresponsabilitat social (sigui familiar o comunitària). Cal un nou equilibri. Per això, recollint l’experiència i el llegat de la Iniciativa per a la reforma horària i aprenent de les experiències internacionals principals, el 2021 es va fer un pas més per reconèixer el dret al temps com a dret de la ciutadania amb la signatura de la Declaració de Barcelona en polítiques del temps.
“Els usos del temps actuals són poc saludables i agreugen les desigualtats existents”
El dret al temps sorgeix als anys vuitanta amb les primeres reivindicacions feministes a Itàlia, que demanen visibilitat per al temps de les cures, i s’actualitza els darrers anys amb una visió més holística. Del dret al temps, en destaquen quatre elements principals: la lliure determinació de les persones sobre el seu temps; reconèixer la importància del temps per al bé comú i per a la democràcia (com apunta el darrer dictamen del Consell Econòmic i Social Europeu sobre treballs i sostenibilitat); donar valor a les cures, i donar valor al temps no productiu.
En els darrers anys s’han fet avenços per aconseguir millorar els usos del temps, però encara queda molt de camí per recórrer. El fet de ser un tema tan transversal, que requereix la coordinació i voluntat política de diversos sectors i canvis estructurals, en dificulta la implementació. Malgrat tot, existeixen com a mínim cinc raons per creure que és possible:
1) el context actual, que ha tornat a situar al centre de les converses els usos del temps (la flexibilitat en el treball, els models híbrids de teletreball, la desconnexió digital, l’urbanisme de proximitat, les cures, etc.); 2) el malestar general de la majoria de la població vers els usos del temps; 3) l’evidència científica que les polítiques del temps milloren el benestar de la majoria de la ciutadania i de les empreses i la sostenibilitat del planeta; 4) la posició de la ciutadania a favor de la millora dels horaris, tal com demostren els estudis més recents, i
5) la creació d’una aliança catalana i internacional amb més de 100 actors per treballar pel dret al temps i reconèixer polítiques valentes.
Unit a això i fruit del treball dels darrers anys, aquest febrer Barcelona va ser nomenada Capital Mundial de les Polítiques del Temps. Una bona oportunitat per a tot Catalunya per millorar els usos del temps i la vida de tothom.
* Aquest article d’opinió apareix publicat originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que ja podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
