Crític Cerca
Opinió
Marta Minguella Rebull

Marta Minguella Rebull

Secretària general d’Ensenyament de CGT Catalunya

Mentides i falses promeses del Departament d’Educació en temps de Covid

Les polítiques que impulsa l’Administració educativa són clarament insuficients. Si en temps de pandèmia no hi ha abocat tots els recursos necessaris, imaginem-nos què passarà quan això s’acabi

12/03/2021 | 06:00

Una professora i dos infants a l'Escola Bressol de Golmés el dia de la reobertura després del tancament per la Covid-19 / ORIOL BOSCH

Ens acostem al 13 de març, data que marcarà el primer any des del tancament dels centres escolars a causa de la pandèmia, per no tornar-los a obrir presencialment fins al setembre (exceptuant-ne l’intent absurd de la conselleria de semiobrir-los al juny, que va quedar en no res).

Malgrat el trasbals que ha significat la irrupció de la Covid per a les nostres vides, ens agradaria haver-ne pogut fer una anàlisi positiva i que aquest tràngol s’hagués convertit en una oportunitat de canvi amb la implementació d’aquelles demandes que fa massa anys que són a l’agenda dels qui defensem una educació realment pública. Malauradament, no va caldre massa temps per constatar que això no passaria, i no perquè des del Departament d’Educació es desconeguin els mecanismes per materialitzar les demandes, sinó perquè no hi ha gens d’interès polític a fer-ho.

Si ens remuntem al març del 2020 i valorem la gestió del Departament, exceptuant-ne les primeres setmanes, que es podrien entendre d’aprenentatge, ens adonarem com l’esforç d’adaptació del personal que treballa als centres va ser extraordinari, en contrast amb el paper del Departament, que va optar per rescindir contractes del personal substitut, deixant alumnat sense professorat. Al mateix temps, executava convenis amb empreses com Telefónica, que, tot i que havien d’assegurar que cap alumne no quedés exclòs per manca d’ordinador o de connexió, a la pràctica, en molts casos, l’accés a aquests aparells mai no es va produir. Pel que fa al personal substitut, va ser necessària la mobilització i l’organització perquè es reactivés la seva contractació.

Fent un immens acte de generositat, les decisions del Departament les hauríem pogut passar per alt si aquestes s’haguessin sustentat en la necessitat d’abocar tots els esforços en el disseny d’una bona planificació del curs següent, és a dir, l’actual. Ens hauria agradat trobar-nos amb unes indicacions a l’altura de les circumstàncies, amb tots els ingredients necessaris per assegurar l’ensenyament-aprenentatge de manera presencial, garantint elements bàsics com l’organització de grups en ràtios reduïdes, la garantia real de connectivitat, la contractació consegüent de més docents i personal educatiu, l’enfortiment del servei de prevenció de riscos del Departament i la dotació dels equips de protecció individual (EPI) necessaris per minimitzar els contagis.

Aquestes demandes, que es van convertir en promeses al juny, al setembre van desaparèixer i el curs es va iniciar en les mateixes condicions estructurals que l’anterior, exceptuant-ne la incorporació d’algunes figures, com els i les docents addicionals Covid, en els centres que van tenir més sort, i que s’han mostrat insuficients. Tampoc no han arribat al nombre promès, ja que la xifra de 8.258 docents més, que es va anunciar públicament, no corresponia a un augment real de la dotació de professorat del centre, sinó a la cobertura de places estructurals, és a dir, bàsiques per al seu funcionament. D’altra banda, a dia d’avui, aquest professorat de reforç que ha assumit tasques de tutoria no ha rebut el reconeixement econòmic per aquesta feina.

Les coses no han anat tan bé com expliquen i els recursos s’han substituït per rodes de premsa

Que les coses no han anat tan bé com expliquen, i que els recursos s’han substituït per rodes de premsa, ho sap tothom que trepitja un centre. Mentre des de Salut es recomana l’ús de mascaretes quirúrgiques, el Departament d’Educació envia les higièniques. Mentre s’indicava el gel hidroalcohòlic com una obligatorietat, el Departament confiava en la voluntat de les AFA i de les AMPA que s’han hagut de centrar a cobrir allò que l’Administració no ha proporcionat.   

El patró comunicatiu de la conselleria sempre ha estat el mateix. El primer pas és la publicació d’un titular on s’anuncia el repartiment d’un recurs (ordinadors, mascaretes, gel, purificadors de l’aire). Seguidament, quan es comença a fer públic l’incompliment de la promesa, passa a la fase del xantatge emocional i es justifica escudant-se en causes alienes i derivades de la Covid. Finalment, quan la presa de pèl ja no es pot estirar més, fa el tercer pas, o bé fa una roda de premsa en què desmenteix la necessitat dels recursos, o torna a repetir el missatge que les escoles són segures, desacreditant qualsevol veu que s’atreveixi a denunciar el contrari, entre les quals hi ha els sindicats.

La manca de predisposició al diàleg i a l’intercanvi de propostes per part del Departament d’Educació és molt preocupant. Aquesta manera d’actuar es va fer palesa no fa gaires dies, quan el conseller s’estava adreçant a la comunitat educativa de Navàs sobre el conflicte sorgit arran de la decisió de passar a titularitat pública un centre concertat de la zona, i, en adonar-se que hi havia un periodista local que el gravava, va marxar sense donar explicacions.

Un dels elements que podrien encapçalar la llista de despropòsits per part de l’Administració es va fer visible just abans del període de Nadal, quan a moltes persones substitutes se’ls va rescindir el contracte, encara que després s’haguessin d’incorporar l’11 de gener per continuar fent la mateixa feina a la mateixa aula. Aquesta és la manera com el conseller Bargalló va agrair la immensa tasca que està duent a terme el personal. Darrere del fals discurs del privilegi dels i les docents hi ha una realitat amagada i que va en augment, que és la precarietat. A dia d’avui, escollir la docència representa passar un llarg període d’incertesa i de contractes curts que no garanteixen gens d’estabilitat, que poques vegades es poden assumir si no es compta amb algú altre que ajudi a cobrir les necessitats bàsiques. 

La conselleria d’Educació ja fa anys que està en pandèmia

De tot això sembla que només en podem deduir una única conclusió: des de l’Administració educativa s’impulsen polítiques que són clarament insuficients per enfortir el sistema públic. Caldrà decidir si això es produeix per la  manca d’interès o bé es tracta d’una política intencionada. En tot cas, tant si deriva de la primera causa com de la segona, hauríem de tenir la capacitat de reaccionar. Si en temps de pandèmia no han estat capaços d’abocar-hi tots els recursos necessaris, imaginem-nos què passarà quan això s’acabi. Potser aleshores ens adonarem que la conselleria d’Educació ja fa anys que està en pandèmia, i que l’única protecció perquè el virus de les retallades i perquè el menyspreu envers el personal educatiu no s’hi quedi per sempre és l’acció col·lectiva.

Ara bé, no ens podem fer trampes al solitari: no tota la responsabilitat d’aquesta situació recau en el Departament; existeix un altre element que els responsables educatius coneixen bé i el fan valdre, i és la manca de mobilització dels i les docents. La conselleria sap que, malgrat la situació de l’inici de curs en què va traslladar tota la responsabilitat de l’obertura al personal dels centres, i malgrat que es donessin totes les condicions per aturar-ho tot, només el sindicat CGT Ensenyament i l’ASPEPC (Sindicat de Professors de Secundària) es van atrevir a convocar una vaga. Tot i la necessitat de la convocatòria de l’octubre, el resultat va ser el que esperàvem, poca participació.

A partir d’allí ningú no ha estat capaç ni d’aturar les mentides que es presenten en forma de realitat, ni la política basada en falses promeses. Aquesta ha estat la tendència dels últims anys; les vagues, s’hagin convocat de manera unitària o no, d’un dia o de més d’un, han tingut poc seguiment. Massa sovint se’ns oblida que no hi ha cap dret concedit: els drets els guanyem si lluitem, i ara mateix estem en camí de perdre’n molts. De vegades també se’ns oblida que l’educació pública és un dret.

Ara és el moment i ens toca a les treballadores defensar l’educació pública, com a acció col·lectiva. No podem permetre que, allò que hem rebut, ho deixem perdre. Ens hem de fer conscients com a col·lectiu que les desigualtats laborals existeixen al mateix centre, i mentre això passa i la desinversió esdevé sistemàtica, malmetem la qualitat educativa. Solidaritzar-nos és un deure, perquè l’educació pública és un bé comú, i és responsabilitat nostra no perdre un llegat que, per aconseguir-lo, molts treballadors i treballadores s’hi van deixar la pell.  

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies