Si volem la pau, què hem de fer?

Des de fa segles ens diuen que “si volem la pau, preparem la guerra”. El fracàs és estrepitós! Fins i tot, quan pensàvem que a Europa ja no viuríem més el flagell de la guerra, estem sota el xoc de la guerra a Ucraïna. Els nostres governs, l’OTAN, Rússia, Bielorússia, Ucraïna… han estat preparant la guerra i, contra tot pronòstic, la guerra ha esclatat. I ara, quan tots els estats augmenten els pressupostos de guerra, podem creure que volen la pau?

El moviment pacifista diu: “Si vols la pau, no preparis la guerra; prepara la pau”. Gandhi deia: “No hi ha camí per a la pau; la pau és el camí”. Sabem què és la guerra, però sabem quina pau volem? La pau negativa és l’absència de guerra. Que ja és molt! La pau positiva és un equilibri social, econòmic, cultural, ecològic i de gènere. Una societat desequilibrada és una societat malalta; un món desequilibrat és un món malalt.

La primera condició per evitar la guerra és preparar la pau, és evitar desequilibris de poder

La primera condició per evitar la guerra és preparar la pau, és evitar desequilibris de poder en tota mena de relacions, de les interpersonals a les internacionals. La guerra, diuen, vol ser un mitjà per imposar desequilibris o per intentar restablir equilibris trencats. I el resultat, a curt, i també a llarg termini, és un brutal increment de vells i nous desequilibris. La guerra aconsegueix el contrari del que persegueix. És la negació de l’evidència gandhiana que “el fi està en els mitjans, com l’arbre està en la llavor”. Preparar la pau és, sintetitzant, reequilibrar els desequilibris que patim i evitar nous desequilibris. I, per tant, la guerra no pot preparar la pau perquè és una fàbrica de desequilibris manada per desequilibrats.

Però, en el cas hipotètic que estiguem reparant desequilibris interns i externs, actuals i passats, què fer quan algú altre, amb raó o sense, ens agredeix, ens envaeix, ens ocupa? Sabem, que, davant el perill, estem programats instintivament per fugir, aguantar o atacar. Just les tres actituds habituals que veiem en aquesta o en qualsevol guerra. I, per això, s’han creat sistemes de defensa militar armada, de resistència civil armada i sistemes d’acollida humanitària de refugiats com a vies organitzades a la resposta instintiva; sistemes emparats en els drets a la legítima defensa i en la necessària protecció dels civils.

Ara bé, la història –poc explicada– ens mostra que hi ha una altra resposta de legítima defensa, potser menys instintiva, potser més plenament humana: la resistència i la defensa civil no-violentes. Però, com tot sistema de resistència o de defensa que vulgui ser efectiu, requereix estudi, estratègia, entrenament i, per tant, necessita els recursos adequats als reptes i objectius que planteja. I aquí és on ens trobem bloquejats entre els qui creuen que a la guerra només es pot respondre amb guerra i els qui volen aturar les guerres sense oferir què fer quan aquesta ja ha esclatat.

Menyspreem la resistència civil no-violenta i seguim amb prejudicis d’incultura violenta i patriarcal

Desconeixem i menyspreem les experiències viscudes de resistència civil no-violenta i seguim amb prejudicis ancestrals d’incultura violenta i patriarcal; actituds impròpies d’una societat que es vanta de les innovacions tecnològiques i que es nega a obrir la ment a les innovacions socials: a la innovació en defensa i seguretat humanes no armades i no militars, i a la innovació que suposa la resistència i defensa civil no-violenta prèviament organitzades.

Quines són les experiències històriques més significatives de resistència civil no-violenta i desarmada que, malgrat haver estat bastant improvisades, poden posar les bases d’un sistema de defensa i seguretat civil no-violenta?

Qui coneix, per posar dos exemples, les respostes extraordinàries de la població danesa a l’ocupació nazi entre el 1940 i el 1945? O la txecoslovaca a la invasió soviètica del 1968? Qui coneix les instruccions que els governs de Lituània o d’Estònia, des del 2015, donen a la seva població per fer front a una invasió o ocupació? Qui sap que l’Institut Català Internacional per la Pau de Catalunya ha publicat diversos estudis sobre la viabilitat de la resistència i la defensa civil no-violenta? Qui els ha llegit o estudiat per veure què ens aporten a una innovació en sistemes de defensa i seguretat?

Un repàs breu per saber-ne més

Durant la Segona Guerra Mundial, el Govern danès va llançar una campanya de no cooperació total amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar sistemes d’informació i de comunicació. Els danesos van dur a terme nombroses vagues, alentiments de la feina, així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquests van soscavar la pretesa explotació econòmica alemanya del país. Els alemanys hi van respondre amb repressió i estats d’emergència, demostrant que les accions daneses els estaven perjudicant.

En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per 10 manaments de desobediència: 1) No heu d’anar a treballar a Alemanya i Noruega. 2) Fareu malament la feina per als alemanys. 3) Treballareu lentament per als alemanys. 4) Destruireu màquines i eines importants [que fan servir els alemanys]. 5) Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys. 6) Demorareu tot el transport [utilitzat pels alemanys]. 7) Boicotejareu les pel·lícules i els diaris alemanys i italians. 8) No heu de comprar a les botigues dels nazis. 9) Tractareu els traïdors pel que són i valen. 10) Protegireu qualsevol persona perseguida pels alemanys.

A través de les xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides

En recórrer al que ara anomenem una defensa civil no-violenta, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides.

De la mateixa manera, la població txecoslovaca va desplegar accions no-violentes contra la invasió de les tropes soviètiques el 1968. Txecs i eslovacs van negar a l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal. Quan un soldat soviètic volia alguna cosa dels residents, se’ls va aconsellar que responguessin: 1) No ho sé. 2) No t’importa. 3) No diguis res. 4) No en tinc. 5) No sé com fer-ho. 6) No li’n donis. 7) No ho puc fer. 8) No li venguis res. 9) No li mostris res. 10) No facis res.

Arreu, les parets dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells. La gent llegia els diaris i fullets, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per evitar-ho. Era la imatge d’una ciutat, els habitants de la qual estaven absolutament units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Allà on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.

Aquesta estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc no ho hauria fet. En canvi, l’estratègia, l’objectiu de la qual era “aïllar socialment els invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”, va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics.

El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en quatre dies. No obstant això, van trigar vuit mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i d’eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria al novembre del 1956, ja que, un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només sis dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.

A més, la resistència no-violenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la mobilització no-violenta. Això va establir les bases per a l’eventual alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i d’Eslovàquia el 1993.

Escoltem l’exaltació de la guerra com a única via per exercir la legítima defensa, que, segons ells, només pot ser armada

Des de la ignorància, que és molt atrevida, escoltem dia rere dia, en els discursos dels tertulians, dels experts o dels polítics l’exaltació de la guerra com a única via per exercir el dret a la legítima defensa, que, segons ells, només pot ser armada, militar i assassina. Tot, per acabar justificant que “la millor defensa és un bon atac” i que, per tant, cal reforçar i ampliar l’OTAN, cal incrementar els pressuposts de defensa en milers de milions –de moment fins al 2%–, i que potser cal tornar al servei militar obligatori.

S’ha obert la veda al militarisme, a la nova cursa d’armaments, al sacrifici dels joves i de les poblacions en honor de les pàtries amenaçades i al benefici dels fabricants d’armes (que estaven en crisi), dels polítics, que així amaguen el mal govern intern, i de les elits mundials, que continuen acaparant riquesa amb cada nova crisi, perquè tenen accions en tots els sectors estratègics (aliments, informació, energia, minerals, armes, farmàcia…).

Si volem la pau, què hem de fer? Quan el foc ja està encès, no posar més llenya al foc. Donar suport als qui, en un lloc o un altre, no volen posar més llenya al foc. Com estan fent unes quantes veus, donar suport a la resistència civil no-violenta a Ucraïna que planta cara als tancs, i a Rússia i Bielorússia, que s’oposa a la guerra. Cal donar suport a objectors i desertors de les dues bandes, i aquí, per coherència, fer objecció fiscal a l’increment del 2% en defensa armada. I cal posar, des de les institucions i des de les organitzacions ciutadanes, les bases per a una defensa civil no-violenta, abans no s’encengui el foc.