Crític Cerca
Opinió
Laia Soldevila

Laia Soldevila

Periodista i editora de CRÍTIC

Ser feminista també vol dir estar contra la guerra

El feminisme no és una proclama buida o un llacet lila a la solapa el 8 de març, sinó una forma d'entendre el món que cal omplir de contingut diàriament i, si cal, a contracorrent del discurs dominant

09/03/2022 | 06:00

Capçalera de la manifestació del 8M a Barcelona / ASSEMBLEA 8M

Ahir, milers de dones vam sortir al carrer i vam reivindicar el feminisme com a forma de fer, ser i estar en aquest planeta. A Barcelona, el manifest final, llegit per tres dones víctimes de la guerra d’Ucraïna, també va evidenciar el crit de la mobilització contra la guerra i les seves conseqüències, moltes de les quals les patim de manera agreujada pel simple fet de ser dones. Ho demostren algunes dades recollides en aquest reportatge de Laura Aznar: segons els càlculs de l’ONU, l’any 2018 es comptabilitzaven més de 2.500 casos de violència sexual en conflictes armats en un total de 19 països, encara que, per cada violació registrada, s’estima que n’hi ha entre 10 i 20 casos que queden sense documentar. De fet, el 70% de les dones han viscut violència masclista en zones de conflicte. I, com veiem aquests dies a Ucraïna (i en totes les guerres actives que hi ha al món), les dones són les víctimes principals dels desplaçaments forçats.

Però avui, que ja som 9 de març, moltes de les reivindicacions feministes deixaran d’ocupar portades als mitjans i s’aniran dissipant de l’agenda política. Els canvis estructurals que volem perquè la societat sigui més igualitària i menys patriarcal es quedaran de nou en un eslògan en boca de governs, de partits i de tertúlies de mitjans. Cada any, s’escolten les proclames feministes el 8-M; però, quan toca abordar-ho amb accions concretes, els discursos es desfan com un terròs de sucre.

Els canvis estructurals perquè la societat sigui més igualitària es quedaran en un eslògan en boca de governs, de partits i de tertúlies de mitjans

També s’han diluït les proclames pacifistes i de justícia global que han estat en boca de moltes institucions, partits i mitjans quan els conflictes mundials no els han afectat de manera més o menys directa a ells o els seus interessos. Els cartells del “No a la guerra” van ocupar fa alguns dies la plaça de Catalunya de Barcelona. Tanmateix, el discurs que ha assumit per norma general la nostra classe dirigent i els principals mitjans de comunicació és un altre: hegemonia del relat militarista, enviament d’armes a Ucraïna i desar en un calaix totes aquelles propostes esgrimides durant anys pel moviment pacifista i que haurien pogut evitar una situació com l’actual.

Ser feminista és una manera d’estar al món

Voler una societat igualitària o dir que no volem la guerra són dues proclames fàcils d’apropiar-se, especialment en dies com els que vivim. Però, en ambdós casos, no n’hi ha prou a ser-ho només en dies assenyalats. Ser feminista i ser pacifista implica una manera d’estar al món contrària a les dinàmiques d’aquest capitalisme voraç que, enmig d’una crisi climàtica, ens imposa violència i ens sotmet només perquè uns quants mantinguin els seus privilegis. Ser feminista i pacifista és tenir una mirada complexa sobre el món, mirar de no caure en debats maniqueus i anar a l’arrel del problema per transformar-lo en favor d’una vida que sigui digna de ser viscuda com reclamen les ecofeministes. “Escolteu les veus de les dones per la pau, perquè nosaltres sabem que la violència, el militarisme i el patriarcat no porten a la seguretat ni a la llibertat, sinó a la destrucció i a la mort”, deia l’activista feminista i pacifista Montse Cervera.

No podem ser feministes només el 8 de març, com no podem ser pacifistes només quan la guerra no ens esclata a les pantalles

Per això, davant la disjuntiva d’enviar armes a Ucraïna o no, des del feminisme i des del pacifisme s’han reivindicat altres mesures que no han tingut l’espai que es mereixien. Com les que recollia la professora de la Universitat Autònoma de Madrid Itziar Ruiz-Giménez en aquest fil de tuits. Mesures que van des de deixar d’exportar armament fins a donar suport als moviments no violents d’Ucraïna i de Rússia, passant pel suport a la deserció de militars d’ambdós exèrcits, l’acollida de persones refugiades del conflicte o a negar l’accés a l’Estat espanyol de qualsevol ciutadà rus vinculat al negoci de l’armament. Per què en boca de molts polítics i en moltes tertúlies només hem sentit debats eterns sobre la necessitat d’enviar armes i no sobre aquestes mesures antimilitaristes que també poden ajudar a desescalar la guerra? Si realment ens creiem el no a la guerra, polítics i mitjans tenim l’obligació d’aportar tots aquests altres frames.

De la mateixa manera que no podem ser pacifistes només quan la guerra no esclata a les pantalles, tampoc no podem ser feministes només el 8 de març. No podem dir que ho som i després continuar avalant que les dones no puguin avortar quirúrgicament en tots els 41 centres públics habilitats per fer-ho, perquè hi ha un 42% dels ginecòlegs que es declaren insubmisos. Ni que no posem fi a la violència obstètrica que encara pateixen moltes dones al sistema públic. No podem penjar l’etiqueta de feministes i que després no regularitzem les tasques de cura que fan moltes dones migrades a casa nostra en la més alta precarietat. No podem penjar el llacet lila a la capçalera, i que ens sembli normal que les tertúlies i els espais dels mitjans estiguin ocupats majoritàriament per homes i que, fins i tot, alguns tinguin actituds masclistes.

No podem normalitzar que, l’any 2021, a Catalunya hi hagués 16 feminicidis, 11.000 denúncies per violència masclista, 804 per violació i 1.451 per abusos, i que a sobre ens hàgim de sentir dir que som unes exagerades o unes “feminazis”. Ser feminista és, com deia Brigitte Vasallo, “una pràctica contrasistèmica d’alt risc perquè t’obliga emocionalment a posicionar-te en llocs incòmodes. Perquè et fa perdre amistats i contactes, et fa perdre oportunitats laborals”. Perquè significa emprendre accions difícils per canviar una realitat que està pensada per als homes blancs, cishetero i de classe mitjana-alta.

Si realment ens creiem les proclames feministes i pacifistes, ens toca empènyer perquè el canvi que reclamen arribi com més aviat millor

Ni ser feminista ni ser pacifista és fàcil en moments com els que vivim. Canviar la justícia, la sanitat, la societat… perquè les dones no siguem discriminades pel fet de ser-ho és plantar cara als privilegis i a l’statu quo en molts dels nostres espais. Tampoc no és fàcil defensar la via de la diplomàcia i les accions per la pau enmig dels bombardejos. Però és precisament en aquests moments que cal ser més feminista i més pacifista que mai. Si realment ens ho creiem, ens toca reivindicar-les i empènyer perquè el canvi que reclamen arribi com més aviat millor, sota qualsevol circumstància. Encara que hi hagi dies que sigui difícil ser feminista. Encara que hi hagi debats on sigui complicat defensar una postura pacifista. Només entenent que ambdues mirades són maneres d’estar al món, podrem realment canviar la nostra realitat i no buidar de contingut les pancartes que ens fan sortir al carrer en dies assenyalats.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies