03/03/2022 | 06:00
Fa 40 anys, un grup de dones feministes ens alertaven de la possibilitat real que el nostre món saltés pels aires i es posés fi a la vida de les persones i al planeta. Es van plantar davant la base Greenham Common, on havien d’arribar míssils, i van muntar un campament per la pau.
No eren només els míssils; eren totes les coses: un món basat en la por, en la dominació de l’explotació del planeta i de les persones. Una imatge molt potent era veure el concepte de seguretat dels poderosos per defensar els seus privilegis. A un costat de la tanca, soldats i míssils. A l’altra banda, les dones defensant la vida, plantant flors, cantant, cuinant, acampant per una pau que fos la nostra, no la dels cementiris, ni la de la injustícia, ni la de la violència.
Qui ens defensarà dels nostres defensors armats fins a les dents, responsables de totes les violències contra les dones i contra els pobles? Sabem que no serà una banda armada com l’OTAN, que fa molts anys que reclamem la seva dissolució, que el nostre poble no en formi part i, per tant, la retirada de les tropes espanyoles i la utilització de les bases militars (ho hem vist a l’Iraq, a Palestina, a l’Afganistan, a Síria i un llarg etcètera). Tampoc no ho farà Putin i el seu armament nuclear, que ha decidit envair Ucraïna i empresonar milers d’activistes russos per la pau.
No és que les dones siguem pacífiques per naturalesa; és que hem apostat per la vida de les persones i del planeta
Aquesta és la nostra base de partida: no és que les dones siguem pacífiques per naturalesa; és que hem apostat per la vida de les persones i del planeta. I diem que entre matar i morir hi ha una altra lògica: viure. Com deia Christa Wolf, no és una frase romàntica i inútil; és el lema central de la política de les dones. Posar al centre la vida de les persones, en totes les polítiques i en totes les circumstàncies, i tenir cura d’elles. Aquest és el nostre pla per sobreviure, tant nosaltres com el planeta.
Com deia Virginia Woolf, la nostra posició d’estranyes, és a dir, d’excloses durant segles de les polítiques heteropatriarcals, militaristes i masclistes, ens ha fet clamar contra les violències envers els nostres cossos i les nostres vides; no només com a víctimes, sinó com a supervivents. Som veus autoritzades que, tant en temps de pau com en temps de guerra, hem patit i estem patint la violència extrema dels pretesos defensors arreu del planeta.
Escolteu les veus de les dones per la pau, perquè nosaltres sabem que la violència, el militarisme i el patriarcat no porten a la seguretat ni a la llibertat, sinó a la destrucció i a la mort. Per això, el militarisme que impregna tota la societat ens divideix entre enemigues i amigues, però nosaltres ens volem veure com a veïnes del mateix planeta i construir juntes un món millor, denunciant les seves polítiques d’extermini.
La guerra mai no serà el nostre idioma, i la volem fora de la història si volem que quedi història per explicar
La guerra és el màxim exponent d’aquesta lògica. El rearmament, els exèrcits i les armes de tota mena. Per això diem que la guerra mai no serà el nostre idioma, i que la volem fora de la història si volem que quedi història per explicar. La manera de fer-ho ha estat apostar per les relacions, per la mediació i crear ponts entre els pobles, en lloc de murs.
No som ingènues i sabem que, malgrat l’esclat i la força dels feminismes, no hem estat capaces de capgirar aquesta lògica, però mai no hem desistit ni desistirem. Ho hem fet en tots els continents i en tots els conflictes armats i rearmats on les dones seguim essent armes de destrucció massiva, a les guerres, a les fronteres, a les polítiques extractivistes, a les llars i als carrers. Han utilitzat els nostres cossos per sotmetre’ns a nosaltres i els pobles. Però, malgrat tot i sobretot, hem estat agents de pau, sostenint la vida de les persones i del planeta.
La guerra permanent contra les dones ens dona raons i arguments per a la denúncia d’aquest sistema, i per això apostem pel diàleg i per la relació, per les accions directes no-violentes contra les guerres, les armes i els exèrcits. I per això els nostres herois homes només poden ser els desertors, els insubmisos, els antimilitaristes i defensors dels drets humans, amb qui bastim complicitats i esforços per posar fi a aquest sistema monstruós.
La guerra a Ucraïna ens alerta que, si prepares la guerra i no la pau, la barbàrie s’instal·la en les societats
La guerra mai no s’ha aturat. Les feministes antimilitaristes hem estat al costat de les dones afganeses, palestines, del Iemen, de l’Iraq, del Congo, del Sudan, de Colòmbia i tot Abya Yala teixint xarxes de relació i no-violència, denunciant les polítiques del nostre país i apostant per la solidaritat entre els pobles. Ara, en temps de pandèmia i postpandèmia, on la violència i la militarització han campat arreu encara més, la guerra a Ucraïna ens torna a alertar que, si prepares la guerra i no la pau, la barbàrie s’instal·la en les societats, als carrers i a les ments de les persones que només poden pensar en clau d’armes i d’exèrcits, tal com volen els poders armats i confrontats.
Hem fet esforços ingents per aconseguir la Resolució de les Nacions Unides 1325, sobre la participació de les dones feministes i antimilitaristes en totes les negociacions de pau. S’han desplegat moltes lleis i decrets molt ben argumentats, però topem cada vegada amb la seva lògica: l’única cosa que entenen és que hi ha d’haver més dones als exèrcits, més ministres de la guerra… més militarització. Aquesta és la seva proposta de pau.
Per això no volem la igualtat en la responsabilitat de la mort, sinó al contrari. El moviment pacifista ucraïnès i d’arreu ha dit ben clar que cap guerra ni cap exèrcit no han portat a una pau duradora i justa. Apostem, per tant, per desmilitaritzar les societats i les ments, juntament amb els defensors i defensores dels drets humans, els insubmisos i els desertors. Apostem per anar bastint un moviment ampli de base per construir un altre món.
Ara prop del 8 de març hem escoltat dones ucraïneses fent una crida per la vida dels seus fills i filles, i dones russes que s’han situat com a mares, com a germanes, i no com a enemigues. Això és un petit èxit del pacifisme i del feminisme, i assenyala el camí per a una pau que sigui la nostra. Cal aturar les bombes amb totes les mesures que tinguem al nostre abast i que no perjudiquin els pobles. Cal fer tots els esforços en la negociació permanent entre les parts en conflicte, amb la participació de defensores dels drets humans, per bastir una altra lògica de seguretat i de reconstrucció de les societats.
Tota la nostra solidaritat amb el poble ucraïnès, amb les persones refugiades ucraïneses i de tot arreu que segueixen en camps indignes i perillosos. Volem acollir totes les persones de totes les guerres i de tots els països que ens demanin ajuda. I tota la solidaritat també amb el poble rus que s’està manifestant per la pau i està sent represaliat i empresonat. Totes les guerres són un crim contra la humanitat i s’han de denunciar cada dia, tal com ens demanen els pobles, i no només quan es vol glorificar el militarisme i la por.
Les propostes del feminisme i del moviment antimilitarista han estat clares i contundents, però no han estat capaces d’aturar les guerres. Tanmateix, són imprescindibles per posar les bases d’una cultura de la pau abans, durant i després dels conflictes, i per capgirar de dalt a baix aquest sistema militarista, patriarcal, capitalista, imperialista i colonial que s’està carregant la vida de les persones i del planeta.
