Crític Cerca
Opinió
Milena Duch

Milena Duch

Politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL)

Abans que histèriques, històriques

El feminisme era i ha de ser el moviment d’emancipació de les mai mobilitzades; les ha de posar al centre a elles, a totes elles abans que als de sempre

08/03/2022 | 06:00

Manifestació durant l'aturada de dones del 19 d'octubre de 2016 a l'Argentina / NI UNA MENOS

A l’àlbum La hija del loco (2009), la rapera Sara Hebe cantava una frase que se’m va quedar gravada i que em torna al cap constantment. Encara més en aquest moment en el qual sembla que ens trobem immerses en el fenomen de l’equidistància amb el conflicte patriarcal. Tot discurs i tot dissolt. Equidistància que genera una escletxa perillosa entre el relat d’una suposada part del feminisme i la pràctica política i el recorregut del mateix moviment. És perillosa si la idea és que el feminisme sigui transformador, però és un relat perfecte si es pretén que el feminisme sigui un decorat complaent i perpetuador del de sempre. “Antes que histérica, histórica”, deia la Hebe. De tan histèrica, històrica. Per destriar la informació del soroll, a vegades va bé mirar enrere.

Passat immediat. L’any 2015 coincideixen dos fenòmens polítics en dos llocs del món que canviaran la forma d’entendre el feminisme. Un va ser a l’Argentina, amb l’eclosió de Ni Una Menos, arran de la dramàtica situació amb els feminicidis i la violència masclista, que va provocar una mobilització històrica i en va activar altres de similars en molts llocs del món. Aquell mateix any, a Catalunya, s’organitzava la primera Vaga de Totes. Un projecte fet a foc lent durant dos anys que va plasmar, des del punt de vista pràctic i pel que fa a la mobilització, les aportacions feministes sobre el treball, les cures, la sobirania dels cossos i els territoris. La Vaga de Totes va desbordar el concepte clàssic de “vaga laboral” per denunciar totes les problemàtiques que el patriarcat capitalista suposa per a les dones, i va marcar així un abans i un després en la concepció social del feminisme. Aquella vaga es va replicar els anys següents en altres territoris de l’Estat espanyol. També es va fer a l’Argentina l’any 2017 el Paro Internacional de Mujeres, organitzat des de diferents indrets de l’Amèrica Llatina coordinadament, i que va aconseguir una transformació i un enfortiment indiscutible en l’organització del moviment feminista en diferents països.  

Repassar el passat més immediat ens permet afirmar que el feminisme ha tingut la capacitat d’interpel·lar a molts nivells. D’alguna manera, ha crescut una “consciència col·lectiva” sobre les grans problemàtiques que oprimeixen i exploten les dones, les lesbianes i les trans. A trets generals, interpel·la les mai interpel·lades, trobant-se en aquest punt, també, amb les aportacions descolonials. Aquest fet ha provocat que augmenti molt ràpidament la generació de continguts públics al voltant del tema i que cada vegada més persones parlin de les seves experiències, fent així una explicació política i estructural d’allò que històricament ha restat en el silenci com si fos un problema individual i aïllat.

“Sense consensos, no s’hauria aconseguit mantenir el moviment feminista autònom català, de quasi 50 anys de vida”

Fins aquí, la valoració és sempre positiva. No ho és tant quan, després dels anys de desbordament feminista, apareixen veus amb un relat que desvincula el feminisme de les seves arrels polítiques, radicals i, en conseqüència, transformadores. La falta de genealogia feminista, sumada a la tendència del neoliberalisme de capitalitzar o privatitzar les lluites, facilita oblidar que aquesta “socialització” i eixamplament de la consciència feminista s’ha donat perquè hi ha hagut una mobilització simultània sobre una base comuna. Benvinguts els dissensos que ens van portar als consensos. Sense consens i consonància en les qüestions clau des del punt de vista ideològic feminista, no només no s’hauria pogut generar la coordinació i pràctica col·lectiva el 2015, sinó que tampoc no s’hauria aconseguit mantenir el moviment feminista autònom català, de quasi 50 anys de vida. 

Aquests consensos —mai immòbils ni intocables—, que han estat clau per a la supervivència i capacitat transformadora del moviment feminista català, tenen les arrels en les aportacions del feminisme materialista francòfon de la dècada dels setanta. Intentant-ho explicar de forma breu, si és que es pot, el feminisme materialista posa sobre la taula que no només cal fonamentar la situació d’opressió de les dones, sinó que cal buscar-ne la causa a fi de poder construir una teoria i una pràctica per combatre-la.

Les feministes materialistes porten el marxisme històric més enllà de les seves aplicacions originals i afirmen que la causa de l’explotació de les dones no solament és material, sinó que és diversa: cal abordar més d’un sistema de dominació i d’explotació com ho és l’heteropatriarcat capitalista i colonial. Són les dones, els seus cossos i productes, el primer que es desposseeix. Les feministes materialistes transformen radicalment des d’on es construeixen les problemàtiques i analitzen la totalitat de relacions que es produeixen en el patriarcat capitalista. 

No hi ha naturalesa, sinó naturalització. Aquestes premisses són notables en els arxius —documents, ponències i actes— que reflecteixen els debats —del feminisme català i d’altres indrets de l’Estat espanyol— des de finals dels anys setanta. Per a més bones anàlisis, fa molta falta socialitzar aquesta genealogia pròpia, més enllà de les propostes teòriques i variades que han anat sortint al llarg dels anys en diferents llocs del món. Només així es pot explicar l’articulació del moviment feminista. El de base, autònom i amb continuïtat històrica —en algunes ocasions, molt afeblida, certament— que va començar a articular, fa més de 40 anys, l’imaginari col·lectiu de moviment polític que ens ha portat on som. 

I ens ha portat on som també perquè aquests marcs teòrics s’han anat podent adaptar a les noves necessitats. Sobretot per incloure un subjecte feminista molt més ampli que el d’aquells anys setanta, gràcies al lesbofeminisme i al moviment trans. En aquest sentit, és important remarcar que, així com les teòriques franceses del feminisme materialista veuen una oposició entre la seva proposta i la teoria queer, en la praxi, en la militància, es va traduir en el nexe no excloent entre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere i a la vegada per l’abolició de les desigualtats materials i contra la violència del sistema capitalista.

“Ara mateix ens trobem en un atzucac per una disputa, quasi ideològica, determinada per l’anàlisi que es fa del conflicte patriarcal”

Un desbordament massiu reconfigura els marcs de qualsevol moviment. Ara mateix ens trobem en un atzucac provocat per una disputa, quasi ideològica, determinada per l’anàlisi que es fa del conflicte patriarcal. És en aquest impàs on hi ha molt de soroll. Estancament en el camp simbòlic, que té com a únic objectiu una conscienciació col·lectiva vinculada moltes vegades al mainstream. Una part de l’esquerra ha incorporat paradigmes liberals per fer les seves pròpies anàlisis sobre les “qüestions” que ocupen de fa anys el feminisme.

Això, sumat a l’equidistància i la falta d’autocrítica, ha provocat l’aparició de discursos que no només dissolen la capacitat transformadora i revolucionària del feminisme, sinó que plantegen idees patriarcals vestides de noves i transformadores. Mentre moltes companyes porten anys intentant vertebrar lluites feministes a casa nostra, una part de l’esquerra d’acadèmia, externalitzada i amb poc carrer, torna als orígens situant-se en una suposada universalitat, en un subjecte únic de classe treballadora, més que discutit, i relacionant-se amb el feminisme entenent-lo com a lluita parcial. Una altra vegada.

En aquesta mateixa línia, a l’Estat espanyol s’ha instal·lat un corrent relativista amb el resultat més immediat del patriarcat, que són les violències i la resposta que cal donar-hi des dels feminismes. Tot s’està construint de nou tornant al clàssic, quasi mitològic, “el feminisme reivindica la igualtat entre sexes” del feminisme liberal. Darrerament, aquest paradigma s’ha recuperat de forma pràcticament natural i inqüestionable a l’hora de construir alguns discursos feministes des d’una part de l’esquerra. A la vegada, i contradictòriament, veiem com es rebutja la conclusió lògica de qualsevol paradigma materialista que la diferència sexual és una desigualtat política —material— que cal abolir.

Aquest paradigma liberal del “tots som iguals”, com a punt de partida per amagar el conflicte sota la catifa, només genera propostes poc arrelades, tant des del punt de vista històric com polític, i porta a buscar solucions superficials i tecnòcrates. En la mateixa línia trobem un altre mantra que és el de “l’educació posarà fi a la violència masclista”, tant utilitzat últimament. S’entén que la violència masclista és un fenomen causat per la desinformació dels homes que l’exerceixen i no com un exercici de poder; com si les conseqüències de viure en un sistema patriarcal fossin només un error, un problema de convivència cívic d’escala de veïns i no un conflicte estructural que genera explotació, opressió i violència cada dia. 

Cap moviment polític no pot fugir del conflicte que el construeix, i per això les estratègies feministes emancipadores i revolucionàries no poden ser un refregit de subterfugis a la complexitat. Fer-ne interpretacions que dilueixin la seva radicalitat el fa tornar una altra cosa, més semblant al màrqueting, i ens posen a treballar pels interessos de tercers. Si ja tenim un bagatge que ens ha demostrat fortes i juntes, aprofitem-lo. De res no serveix reinterpretar i desvirtuar les propostes i els consensos que han portat a una praxi d’un moviment sencer. El debat i la forma només els decidirem nosaltres. Sí, el feminisme era i ha de ser el moviment d’emancipació de les mai mobilitzades; les ha de posar al centre a elles, a totes elles abans que als de sempre. Yessenia Zamudio ho recordava quan un feminicida va matar la seva filla: “La que quiera quemar que queme, y la que no, que no estorbe”. I per això mateix no hi ha histèria, sinó història.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies