26/02/2026 | 07:00
Sí, el títol és correcte. A Catalunya, fa dos anys que anem imaginant com seria un país construït des del respecte i la convivència, sense amenaces a les xarxes socials ni abusos policials. Sense que sobri ningú perquè sí, sense perdre cap oportunitat que ens permeti avançar cap a una societat més justa i inclusiva. Sense deixar de comptar amb les dones i amb tothom, sense deixar d’encarar tots els reptes que tenim davant nostre. Sembla difícil, perfectament anticíclic en qualsevol cas, en un moment en què les regles mundials han saltat pels aires i encara no sabem què substituirà el vell ordre mundial.
Hi ha qui obre debats simplement per guanyar posicions en la disputa del poder, peti qui peti. En canvi, des de les entitats de pau, els moviments socials, les universitats, les administracions públiques i, sobretot, des de la gent, hem donat vida al Fòrum Català per la Pau per debatre quelcom que va més enllà dels cicles electorals, en aquest moment d’una perversa refundació cultural. És un esforç considerable, enmig de la doctrina del xoc en què vivim, especialment des que ha començat el 2026. Ens podríem resignar a esperar el resultat de la batalla i els designis de l’imperi que ens toqui en sort, amagats i confiats que les parets i les fronteres de casa nostra ens protegiran de tot mal. Però ja fa un temps vam pensar que el més assenyat era sortir al carrer i proposar un altre escenari ben diferent, apel·lar a l’optimisme de la utopia en lloc de la resignació destructiva. Mai és tan fosc com abans de sortir el sol, que diria l’Arcadi Oliveres.
La seguretat individual i col·lectiva es fonamenta en la defensa de vides dignes, plenes, compartides, no de privilegis excloents
La pau és un esforç col·lectiu, global, i a Catalunya li toca entomar la seva part. En clau interna (aquesta és la part més difícil d’entendre) i externa, i transformar-ho en política pública (aquí és on ve el repte realment complicat). Per què interna? Perquè cal desmuntar les violències que ens travessen i sobre les quals es fonamenta el país i la seva experiència diària. Violència física, estructural, cultural, de gènere, contra les persones més febles, adreçades a protegir privilegis. Els conflictes existeixen, són indefugibles, però s’han d’abordar des d’una perspectiva de drets i de justícia global. No ens poden permetre ni un centímetre més d’avanç dels discursos d’odi, de l’assenyalament de col·lectius o de creences, de construcció d’estereotips i d’estigmes. Això no és bonisme: és bastir la idea que la seguretat individual i col·lectiva es fonamenta en la defensa de vides dignes, plenes, compartides, no de privilegis excloents.
Les polítiques públiques del país, des de totes les administracions, s’han d’enfocar en aquesta línia. No sobra cap oportunitat ni cap espai per pensar, educar i fer, quan les bases de la democràcia estan en qüestió i el totalitarisme es banalitza. Des del Consell Català de Foment de la Pau, en la nostra missió d’assessorar el Govern de la Generalitat en aquesta matèria, hem indicat que l’esforç ha de ser central i coordinat des de la Presidència, per dotar-lo de la transversalitat que necessita. Des d’Interior a Educació, Economia, Esports, Igualtat, aprofitant i valorant tot allò que a la pràctica ja es fa. Quan durant els propers mesos el Parlament debati les idees que sorgiran d’aquest llarg procés de reflexió, convertides en un Pla director País de Pau a proposta de l’executiu català, caldrà no perdre de vista aquest punt.
Amb més armes no combatrem els efectes del canvi climàtic ni farem cap transició energètica, social o econòmica justa
Per descomptat, Catalunya ha de continuar aportant al moviment global de construcció de pau. Arran de les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, el 2003 ens vam dotar d’una llei de foment de la pau i el 2007 es va crear l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Processos com ara el de Colòmbia van ser possibles amb la nostra contribució com a país, i sense cap mena de dubte ha estat i ha de continuar sent una de les marques d’aigua de la nostra acció exterior. Ara, a més, té la missió de contribuir a construir una mirada ben diferent de la seguretat i de les amenaces que ens envolten, globalment parlant. És evident que amb més armes no combatrem els efectes del canvi climàtic ni farem cap transició energètica, social o econòmica justa.
Dissabte vinent, 28 de febrer, al Bloc 4 de Can Batlló (Barcelona), tindrà lloc la cloenda d’aquest procés. És més aviat un punt d’arribada, a partir del qual volem donar-nos una nova oportunitat com a societat. Vist des del fang de les trinxeres d’Ucraïna o des de les ruïnes de Gaza, podria semblar una frivolitat, un divertiment. Però és precisament per elles, per totes, que ho fem. La pau comença a casa, aquest any mateix.
