Crític Cerca
Opinió
Montse Capdevila i Sheila González

Montse Capdevila i Sheila González

Portaveus de Tornem a les Escoles

Hem tornat a les escoles!

Hem fet evident la fal·làcia d’aquells que ens feien triar entre el dret a l’educació i el dret a la vida, però ara cal compensar la pèrdua d’aprenentatge de l’alumnat socialment més vulnerable

12/03/2021 | 06:00

Foto: MAR MARTÍ

Demà farà un any que un nou virus va provocar el tancament de les bressol, escoles, centres d’educació especial, instituts i universitats. Demà farà un any que vam (re)descobrir que les institucions escolars són molt més que espais d’aprenentatge.

Aquell 13 de març, més d’un milió i mig d’infants i de joves es van tancar a casa. Ho feien pensant que serien 15 dies i que tornarien aviat a la normalitat. Davant del xoc inicial de la pandèmia, ningú no va qüestionar que es prenguessin mesures dràstiques. La prudència semblava la millor opció i tothom va assumir els tancaments.

El centres romanien tancats, però aviat la societat va començar a fer un retorn relatiu a la (nova) normalitat. La incapacitat del sistema de garantir el benestar social amb l’activitat econòmica aturada, però també l’evidència que el confinament domiciliari tenia efectes sobre la salut física i mental de la població, van impulsar la reobertura. Va començar així un ball de canvis en les restriccions: hores de sortida per a animals domèstics, compra de productes essencials, perruqueria, esports, franges de passeig per edats… i, en aquest context de demandes per a la recuperació de la nova normalitat, els infants i els joves van quedar oblidats. Identificats en aquell moment de manera errònia com a grans propagadors de la malaltia, van ser els últims a poder sortir de casa i no van recuperar fins a sis mesos més tard el seu principal espai d’aprenentatge i socialització: l’escola.

Les setmanes passaven i començàvem a tenir més informació sobre la Covid-19, les seves formes de contagi i l’afectació per franges d’edat. En paral·lel, les ciències socials feien saltar les alarmes sobre l’impacte del tancament escolar. Es van recuperar estudis sobre l’efecte de la falta d’escola en altres contextos per vagues de llarga durada, desastres naturals, guerres o, fins i tot, per la durada de les vacances escolars. Les conclusions apuntaven sempre en una línia: una pèrdua d’aprenentatge generalitzada, però especialment focalitzada entre l’alumnat més vulnerable.

Havíem substituït l’escola, que és el principal (tot i que imperfecte) instrument de lluita contra la desigualtat, per una educació a distància sense la preparació suficient, sense els dispositius necessaris i en contextos familiars complexos. Famílies obligades a adaptar-se de cop a noves realitats, de teletreball en els millors dels casos, o havent d’assumir situacions econòmiques cada cop més precàries que les obligaven a deixar els infants a casa mentre els adults sortien a treballar. Escoles amb molta capacitat i empenta per connectar el seu alumnat, d’altres amb molts pocs recursos i amb infants i joves sense possibilitats de connexió per l’escletxa digital. Durant alguns mesos, tota l’atenció psicosocial i educativa de l’alumnat va recaure estrictament en les famílies i va estar fortament marcada per les condicions econòmiques, laborals, d’habitatge i socials de cada unitat familiar.

La desaparició de l’escola presencial ens ha ajudat a reconèixer encara més la seva qualitat d’essencial

Havíem renunciat massa fàcilment al valor anivellador, socialitzador i d’aprenentatges entre iguals que suposa l’escola, i començàvem a veure’n les conseqüències. Paradoxalment, la desaparició de l’escola presencial ens ha ajudat reconèixer encara més la seva qualitat d’essencial. L’escola no és només un lloc on aprendre a llegir i escriure, on assolir aprenentatges o dotar-nos d’unes o altres competències. Els centres educatius són també espais de socialització, de cures, d’igualtat, d’experiències compartides i que, de retruc, son una peça clau per a la conciliació laboral i familiar. Per als infants amb necessitats especials són, a més a més, espais de seguretat i de tractament. Res de tot això no ha pogut ser substituït per l’educació a distància, malgrat els grans esforços del professorat per garantir l’accés a l’aprenentatge dels seus i les seves alumnes.

Al juny es va posar sobre la taula la possibilitat de tornar a les aules, només per a aquell alumnat en cursos de canvi d’etapa, per als més vulnerables i per als petits de famílies de treballadors presencials. L’aposta política per l’obertura va ser massa tímida. I va topar amb la forta negativa d’una part dels mateixos docents que reclamaven la finalització del curs a distància. Va ser aleshores quan més de 16.500 famílies i mestres ens vam unir sota el lema “Tornem a les escoles” per reclamar que els centres tornessin a obrir. Va ser un estiu de molta tensió. Una nova onada del virus. Sectors docents reclamant condicions impossibles per al retorn a les aules. Missatges contradictoris d’una conselleria que deia apostar per l’inici de curs presencial, però que no presentava directrius prou clares per fer-ho.

Nosaltres ho teníem clar: els infants i els joves necessitaven tornar a les escoles i no els podíem fallar. Sortosament, entre el soroll de moltes veus que culpabilitzaven els infants i els joves d’un hipotètic augment dramàtic d’infeccions per la Covid-19, molts professionals del nostre país, metges i investigadors d’hospitals, centres de recerca i universitats, així com les societats catalana i espanyola de pediatria, van anar acumulant evidències que desmitificaven el paper dels nens com a grans contagiadors. I la recerca social es mantenia clara: la desigualtat educativa estava creixent en tots aquells contextos on s’havia pogut avaluar. Calia, doncs, provar-ho.

Finalment, el 14 de setembre de 2020, sis mesos després del tancament, tots els centres educatius de Catalunya tornaven a obrir les portes. Unes portes que hem aconseguit entre tots i totes –docents, famílies, monitors, personal no docent, alumnat, personal sanitari i responsables polítics– que romanguin obertes fins avui. I sabem que no ha estat fàcil. Els centres s’han hagut de reorganitzar. Ens hem hagut d’adaptar a les mascaretes, als grups bombolla, als confinaments de grup i les quarantenes preventives, a les PCR, a les entrades esglaonades, als claustres online

Tornar a l’escola era possible i necessari per al benestar dels nostres infants i joves

Però el balanç d’aquest curs és molt i molt positiu. Molt. I ho és perquè hem demostrat, plegats, que tornar a les escoles era possible i necessari per al benestar dels nostres infants i joves. Però també perquè les escoles han servit per detectar nous casos positius de la Covid-19 i aturar cadenes de contagi, que d’una altra manera no s’haurien detectat. Amb dades d’aquesta setmana, pràcticament un 88% dels grups no registra cap positiu i només un 3,5% de l’alumnat i un 4,11% dels professionals de l’educació s’ha contagiat de la Covid des de l’inici del curs, mentre que les xifres de contagi en la població s’eleven a un 6,5%. Hem doblegat les corbes de contagis amb les escoles obertes i ho hem fet malgrat la pressió contínua d’aquelles veus que en demanen el tancament, tot ignorant els costos que els infants i els joves haurien de pagar.

La vacunació dels mestres i de la resta del personal de les escoles és una notícia molt bona, que ajudarà a protegir la seva salut i el dret a l’educació dels infants. Però hi ha deures pendents. L’escletxa digital entre les famílies i els centres i la segregació escolar han provocat situacions molt desiguals, que cal resoldre amb urgència. Les escoles d’educació especial han demostrat ser el servei més essencial entre els essencials, però necessiten protocols singulars, efectius i d’obligat compliment. Són també insuficients els recursos addicionals per compensar la pèrdua d’aprenentatge de l’alumnat socialment més vulnerable, que és el que més ha perdut durant el tancament escolar. I també cal seguir treballant per protegir i garantir el temps extraescolar com a temps educatiu per a tothom.

Posem-nos aquests i altres deures, doncs, des del convenciment que l’educació és essencial i no hi volem tornar a renunciar. I felicitem-nos perquè hem fet evident la fal·làcia d’aquells que ens feien triar entre el dret a l’educació i el dret a la vida. Hem tornat a les escoles!

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies