Tornar als barris per combatre l’extrema dreta: programa de mínims

Fa gairebé 20 anys de Retorn a Reims, el clàssic on Didier Eribon explica per què els obrers comunistes francesos es van passar en massa a l’extrema dreta. La teoria, ja ens la sabem, però no acabem de fer res de gaire diferent del que fèiem fa 20 anys. Una de les coses que les esquerres no hem aconseguit fer és reconnectar amb els barris populars. I ens cal per coherència política i per pura matemàtica existencial: totes les enquestes a Catalunya assenyalen que només un 30% de la població viu plenament integrada en el sistema; la resta són gent a la corda fluixa o directament exclosa. No sabem ben bé quantes realitats i consciències treballadores hi ha, però sí que sabem on trobar-les: als pitjors barris. 

Des d’aquí es detecta especialment el classisme desfermat que ha despertat la urgència de combatre l’extrema dreta. A les xarxes socials s’ha repetit: “Els votants d’extrema dreta són gent amb quatre dents defensant gent amb sis iots”. El fàstic pels desdentats en un món d’ortodòncies invisibles, dins del pack de prejudicis perpetus: xonis i canis mig salvatges o pobra gent manipulable que cal “organitzar”. Hem ignorat durant dècades les desigualtats, i ara resulta que els pobres són idiotes i voten contra els seus propis interessos? Diu el guionista Eduard Sola: “Votar amb responsabilitat requereix un temps i una energia que el mateix sistema roba al proletariat”.

Hem ignorat les desigualtats, i ara resulta que els pobres són idiotes i voten contra els seus propis interessos?

Massa gent no té prou elements per entendre com funciona el capitalisme global i com l’afecta, però la distància sociocultural amb els qui se suposa que ho sabem és abismal. Quan la vella nova esquerra parla de generar noves narratives potents de futurs possibles, amb qui les generarà? Contractarà mags de la comunicació política i els algorismes o enviarà un exèrcit de dinamitzadores amb tones de pòstits al barri del Remei de Badalona, a la Mina o a la Florida? 

Recuperar la proximitat

Als barris empobrits, hi ha molta gent fent esforços per no deixar-se arrossegar pel malestar i per fer-hi front. El meu lampista coordina un club de lectura en una biblioteca pública. El meu xarcuter ho sap tot de la Guerra Civil, i raja dels polítics corruptes mentre talla pernil. El meu perruquer és budista i, com a bon botiguer, modula les seves converses segons el client. Tots tres són antifeixistes sense caputxa. Copsen els girs socials abans que ningú i intervenen en un context hostil, curtcircuitant arguments als llocs i moments oportuns. És la seva intel·ligència social allò de què hem d’aprendre. Igual que hem d’escoltar i donar suport a tantes entitats i col·lectius locals que enfronten el tsunami de pobresa i diversitat sense gaires ajudes ni reconeixement. Són els autèntics dics de contenció del feixisme, a peu de carrer.

L’espai en disputa avui són els xats, però també els ‘mercadonas’, les ‘afas’, els clubs de futbol base i els gimnasos

Als anys seixanta i setanta, la proletarització era un valor i una medalla per als militants d’esquerres. Molts professors, advocades i treballadores socials van arribar als nous barris de migrants a viure amb i com ells. Com ens relacionem avui amb la classe treballadora més ressentida o més al límit? Com ens fem presents per desmentir notícies falses, explicar els drets o qui els defensa i com? L’espai en disputa avui són els xats, però també els mercadonas, les afas, els clubs de futbol base i els gimnasos. Ja sabem també que allà on es tanquen els bars creix el vot a l’extrema dreta. Automàtic: menys socialització, més aïllament, més pors. Cal més proximitat real i menys combats i exhibicionisme ideològic a les xarxes. Més atenció als i les activistes que es trenquen la cara lluny dels centres de poder de les esquerres institucionals i de les alternatives.

Parlem com parla la gent?

No, la majoria de la gent no ens entén, ni saben per què diem ellis. La descolonialitat, la interseccionalitat o el wokisme els l’han explicat des de l’altra banda. L’elitisme cultural i polític que professem sense adonar-nos-en, l’han aprofitat per exagerar la nostra distància amb les majories socials, però és cert que hem fet triples salts mortals conceptuals sense fer-los comprensibles. S’han de tenir converses difícils i potser ens hem de menjar racistades per començar-les. I cal recuperar el primer feminisme de les vocalies de dones de les associacions de veïns, i facilitar espais i moments perquè les dones que no tenen temps ni costum de parlar ho facin amb seguretat.

La gent està més empoderada del que creiem: el que necessita són infraestructures, recursos i més imaginació política

Construir vincle, comunitat i respecte

Allà on la cohesió social brilla per la seva absència és on la ultradreta està muntant noves associacions de veïns per fomentar l’odi i la divisió. Malgrat les aproximacions instrumentals i extractives de molts projectes “comunitaris”, també hi ha bones experiències i molts programes educatius, culturals i sanitaris que s’esforcen per generar vincles entre la gent i per frenar l’espiral de desconfiança i d’inseguretat. Identificar lideratges, antenes, gent amb capacitat i potencial per generar comunitat és més important que perdre temps pensant com ens han d’escoltar a nosaltres. La gent està més empoderada del que creiem: el que necessita són infraestructures, locals, recursos i més imaginació política, no doctrina.

Atendre i acompanyar totes les queixes sobre els serveis públics bàsics és tan important com aturar desnonaments

Atendre el descontentament

Siegmund Ginzberg explica al seu llibre Síndrome 1933 com el greuge o la desatenció més petita van ser el pus descontrolat que va disparar el ressentiment contra els jueus. Llavors van ser els mitjans nazis els qui l’amplificaven; avui tenim les xarxes socials. Atendre i acompanyar totes les queixes sobre els serveis públics bàsics és tan important com aturar desnonaments, restar a prop quan la temptació és culpar el veí, per reconduir la responsabilitat cap a on toca. Totes les propostes cooperatives que donin resposta a necessitats bàsiques (alimentació sana, habitatge, salut mental, educació…) poden convertir-se en palanques de canvi. Un cooperativisme compromès de classe pot garantir autonomia social i política, i trencar amb el control polític local.

Apropar la cultura antifeixista

Ovidi Montllor va ser a la Florida en ple antifranquisme, actuant al local de la parròquia controlat per l’esquerra clandestina, i Manuel Sacristán anava d’incògnit a Can Serra a fer serveis a l’escola d’adults. On van avui els referents culturals de l’esquerra? On actuen? Per a quin públic? La cultura en totes les seves formes és una via d’entrada al pensament i l’acció política, i cal ser allà on l’únic equipament cultural és la vella biblioteca. Quan la ultradreta ha decidit convertir els joves i els adolescents en la seva infanteria, resulta especialment important apropar opcions on ningú no pot pagar les entrades a concerts ni a festivals, i donar suport tècnic i econòmic als espais i les propostes culturals que surtin d’ells, elles, ellis, del mateix barri.

No oblidar l’espiritualitat

Enlloc hi ha més diversitat religiosa que als barris populars. En temps d’incertesa, les religions sempre són un refugi, i més en barris on no es poden pagar teràpies ni terapeutes. Les espiritualitats més progressistes treballen per l’apropament de líders i comunitats, i necessiten també reforç i suport, assetjades com estan per les més conservadores. 

Postdata

La ultradreta porta 20 anys de think tanks per arribar fins avui: podem nosaltres pensar a 10 o 20 anys vista per reconstruir un espai propi on les classes populars tornin a sentir que ser d’esquerres és el seu lloc natural?