26/09/2024 | 06:00
En silenci, sense aparèixer gaire a les portades de la premsa, l’Hospitalet de Llobregat s’està convertint en una mena de ciutat de moda a Catalunya, la que més creix, la que agafa tot allò que Barcelona no vol, la dels grans gratacels, les fires internacionals, la nova destinació de classes mitjanes en blocs residencials amb piscina…
Aquesta és la cara de la moneda que ens venen com a positiva a la publicitat. Els grans canvis urbanístics de la ciutat, la plaça d’Europa, el projecte que acaba d’aprovar el govern per a Bellvitge, la renovació de la Gran Via o el Districte Cultural no han estat pensats per millorar la vida de la gent que hi vivim. Aquest model de transformació urbana genera desigualtats internes que són una font de conflictes de tota mena. De manera molt pretensiosa se’ns ven una nova centralitat metropolitana quan això només vol dir que la gran Barcelona global necessita espai per a la seva activitat, sobretot econòmica, i els treu a les seves perifèries. Aquests projectes no fan més que dissoldre la identitat ja per si feble de la ciutat, i reforçar el seu caràcter subsidiari. Es podria dir que és moda si la gent que la trepitja cada dia per assistir a judicis, o la que va la Fira, compra a l’IKEA o dorm als nostres 30 hotels tingués prou consciència d’estar a una ciutat que no és Barcelona. Però som només una zona de serveis i al servei. Som de nou una ciutat dormitori però versió 5.0.
El preu del lloguer s’enfila un 17% a l’Hospitalet i és la ciutat catalana on més creix. Què està passant? Creix el preu per l’especulació? Per què hi estan arribant molts barcelonins expulsats? Per què la població hi creix i no hi ha espai?
És una de les pitjors conseqüències d’aquesta “nova centralitat”. L’habitatge és la pedra angular del nostre model econòmic, i per això és el principal vector de pobresa i de desigualtat. Com que a Barcelona no queda sòl i els lloguers ja són impagables, les ciutats que fan frontera a banda i banda, l’Hospitalet i Badalona, han vist augmentar el preu del lloguer de forma desproporcionada. L’expulsió de gent de Barcelona provoca moviments en cadena perquè la gent d’aquestes ciutats n’acaba marxant més enllà, o creixen l’amuntegament i l’infrahabitatge i el “barraquisme de locals”, amb moltes plantes baixes utilitzades com a pisos, als barris més empobrits. Tenim tres o quatre PAH a la ciutat, desnonaments diaris. La població més vulnerable està pagant preus desorbitats per pisos de merda.
“L’expulsió de barcelonins ha provocat un efecte en cadena: fugen cap a ‘l’Hospi’ o Badalona, i els preus aquí pugen”
Has portat la samarreta de “No més blocs”, plataforma reivindicativa de la ciutat contra l’especulació. Falta habitatge, com diuen els gurus liberals? La solució, històricament, del PSC tant a Barcelona com a tot arreu, del problema de l’habitatge ha passat per construir i construir.
Si l’habitatge que tenim el dediquem a especular, sempre en faltarà. Encara patim els mals urbanístics de l’especulació i construcció franquista sense cap control, però el model urbanístic no ha canviat tant. Vivim com determinen els constructors. La qualitat de la nostra salut i de la nostra vida social la determinen ells. El poc sòl que hi havia, que era industrial, s’ha requalificat i no s’ha aprofitat per capgirar i renovar la vella ciutat obrera, i fer-la més vivible, sinó per omplir-la de blocs i no deixar ni un metre lliure.
Un fenomen que no coneix gaire gent: és com s’està desplaçant cap a l’Hospitalet i altres municipis del Baix Llobregat o del Barcelonès Nord una quantitat enorme de població tipus famílies de classe mitjana amb fills per viure en urbanitzacions o blocs amb piscina, i com això està alterant moltes coses, políticament, socialment, simbòlicament. Hi ha un boom en els últims 15 anys.
L’Hospitalet és el paradigma. L’habitatge és una palanca per a uns, i un infern per a uns altres. Però no surt gratis el recanvi poblacional. A banda d’amuntegar o expulsar els més pobres, venen els guiris que ens porten els Airbnb, i comencen a aparèixer molts edificis amb piscina i zones verdes privades. Les noves promocions estan portant un altre tipus de veí, i, en molts casos, queden a pocs metres dels barris més empobrits. Immediatament després hi arriben els que venen alarmes perquè aquests tipus de veïns no triguen gaire a sentir-se insegurs. Massa gent que creu que és classe mitjana, i gent professional i bona a la seva feina, després no fa una mínima anàlisi estructural de tot això quan es mou de ciutat.
“El Districte Cultural vol convertir-nos en Brooklyn: al final en marxaran els artistes i hi quedaran els inversors”
Un dels grans fenòmens socioeconòmics del nou Hospitalet del futur és el Districte Cultural que s’està generant sobre un patrimoni industrial degradat i mig abandonat. Voldrien ser una mena de Brooklyn català…
Bàsicament, és una aposta economicista i anacrònica que copiem d’altres ciutats europees i nord-americanes, i que ja s’ha vist que té efectes negatius de gentrificació i expulsió per a la gent que hi vivia. El projecte s’ha promocionat com una mena de Brooklyn quan la meitat de la gent no sabem ni on cau ni com és allò. S’hi atreuen artistes amb preus de lloguers baixos i exempcions d’impostos i figura que així revitalitzen les zones on s’instal·len i es dinamitza l’economia, molt amb el discurs de les indústries creatives. La realitat, però, és que s’aprofita o es recupera una petita part del patrimoni industrial a canvi de sepultar la memòria sociològica de la zona. La proposta ha rebut crítiques des del principi justament perquè era obvi que no es feia per a gent de la ciutat, sinó de fora.
Això té futur?
Aquestes operacions són una contradicció en si mateixes, una mena d’autoengany, perquè, tan bon punt les zones es revitalitzen, hi tornen a pujar els lloguers i els mateixos artistes n’han de tornar a emigrar. Ja hi ha propietaris que fan servir l’argument que vindrà la Rosalía per apujar-los el lloguer. La Caixa ha anunciat que farà servir un magatzem de 10.000 metres per a la seva col·lecció d’art, i el Fons Stoneweg Places & Experiences, o Varia Investment Cultural, els de l’Hermitage fallit a Barcelona, es queden una fàbrica de 7.000 metres per fer-hi un centre d’arts visuals que diuen que serà un “revulsiu” cultural. Al final en marxaran els artistes i s’hi quedaran els “inversors”.
Els moviments veïnals i socials acostumen a queixar-se d’aquestes grans operacions urbanístiques… però en principi que un ajuntament aposti per la cultura i no per aeroports, jocs olímpics d’hivern o hardrocks ens hauria de semblar millor, no?
I tant que volem cultura: la necessitem tant com que plogui. Però amb aquests projectes de caràcter economicista no s’aconseguirà. El problema és que no ets creïble com a impulsor de cultura quan no ho has estat mai. A l’Hospi, els dos primers ajuntaments democràtics sí que van fer propostes culturals superinteressants. Però allò es va acabar amb les majories absolutes. Les nostres infraestructures culturals tenen carències i, si creus en la cultura, tenies una feinada per fer. Tenim una greu emergència educativa, instal·lacions educatives i culturals envellides, barris que reclamen biblioteques, un teatre que mai ha fet producció pròpia, un cineclub que es va quedar sense seu, només tres llibreries que puguem anomenar llibreries i no papereries per a una població de 280.000 persones, amb pocs recursos per als centres culturals dels barris, i cap gran esdeveniment cultural que identifiqui la segona ciutat del país. Aquí no s’ha invertit prou en el talent cultural local, que s’ha hagut de buscar la vida fora. I ara ens porten artistes de fora a explicar-nos la nostra història?
Per què dius que totes les exposicions artístiques i festivals megamoderns i amb noms en anglès no són per a la majoria de la ciutadania de l’Hospi?
Hi van obrir galeries d’art que ja n’han marxat perquè tenien locals barats, però no trobaven el públic que volien. A qui hem de donar suport o estímul cultural en una ciutat on la majoria de la gent només té l’ESO? Encara tenim més gent sense estudis que amb estudis superiors, que som només el 15%. Tot això són propostes elitistes quan tenim gent que està fent teatre amb intenció i vocació social i ha de fer verkamis per pagar la rehabilitació del local. Veus les propostes de “creació contemporània” i quin públic hi apareix, i 500 metres més enllà, als barris empobrits, com es fan una mena de fòrums de les cultures per a la població migrada, que són pura cervesa, choripán i balls regionals. Són dues ciutats sense res a veure i sense voluntat que es trobin. L’antítesi de construir ciutat i comunitat.
“La gentrificació de ‘l’Hospi’ trigarà perquè no tenim platja, i som massa gent a expulsar, però ja ha començat”
Hi ha, realment, un procés de gentrificació a l’Hospi com ha passat en barris barcelonins com Gràcia, el Poblenou o el Born? I, subpregunta a tall de provocació, paradoxalment, gentrificar el teu barri, la Florida, com el meu barri, el Carmel, no podria ser una miqueta bo?
Aquí el procés serà lent perquè no tenim platja, ja que ens la vam malvendre a Barcelona, i som massa gent a expulsar, però hi ha barris en més perill que d’altres perquè estem molt ben comunicats. Els Airbnb als nostres barris s’anuncien com “a 10 minuts del centre de Barcelona”. De moment els brunchs, els bars vegans on cambrers guiris serveixen a guiris no han aparegut en massa; però, a la zona que fa frontera entre Collblanc i les Corts o Sants, la gentrificació ja és bestial. Residències d’estudiants fake perquè són més aviat hotels per a joves, blocs sencers que han expulsat els llogaters per llogar pisos per habitacions i saltar-se la llei… La cosa és més lenta; però, d’expulsions de veïns cap a la tercera o quarta corona, n’hi ha cada dia.
Hi ha gent, sobretot barcelonina, blanca, de classe mitjana, benestant, que encara té por d’anar a alguns barris de l’Hospitalet…
No cal ser de Barcelona! A la mateixa ciutat de l’Hospitalet ja passa això. En totes les ciutats i pobles hi ha fronteres entre els que estan millor i els que estan pitjor. De vegades són simbòliques, però a l’Hospitalet la via del tren és una frontera física i real: per facilitar l’entrada i la sortida a Barcelona, nosaltres estem esquarterats. Als barris sud de la ciutat hi ha molta gent que parla dels barris del nord també amb por i distància. Cal acabar amb aquest estigma que només serveix per enviar-nos policia i no educadors ni mediadors, que és el que necessitem. No són barris model de convivència i bon rotllo, però tampoc superconflictius ni invivibles. No ho són tenint present la densitat de població que tenim i la quantitat de gent tan diversa que hi vivim, no de moment. Són barris pobres, complexos i abandonats a la seva sort des de fa anys. Són el fruit d’una segregació residencial que va començar des del mateix origen i s’arrossega fins avui perquè els habita gent que es pot ignorar.
“No som la Catalunya bonica de les superilles o de l’Empordà. Aquí veure un trosset de cel ja és un luxe”
L’Hospitalet és lleig?
Sembla que això és el que diu el ChatGPT. És el que té la intel·ligència artificial, que amplifica els biaixos i òbviament no l’han entrenat per veure bonica cap ciutat perifèrica. Però, com diu la Roser Vernet, tan perifèrica també ella, lo lloc és la gent, i això l’algorisme no ho entén. Des dels suburbis de Dickens fins a les banlieues franceses, les ciutats obreres no han estat boniques; a casa nostra, tampoc. L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma… van créixer a còpia d’encabir el màxim de gent en el mínim espai per treure’n el màxim de benefici. Si no s’hi van garantir ni els serveis públics mínims, menys es currarien fer-nos un entorn bonic. Veure un trosset de cel i d’horitzó ja és un luxe. També és veritat que fins que no vam créixer i no vam entrar ja grandets a cases amb piscina, biblioteca o jardí pensàvem que totes eren com la nostra i no notàvem ni la pobresa, ni les mancances. Nosaltres, com l’algorisme, sabem que no formem part de la Catalunya bonica que ara són les superilles, la Cerdanya i l’Empordà.
Falten zones verdes en tots els barris populars i obrers de Catalunya, però el gris del ciment es nota sobretot a les àrees més densament i massivament urbanitzades, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Sant Cugat del Vallès i Girona són les ciutats amb més metres quadrats de zones verdes en sòl urbà per habitant de Catalunya. En canvi, l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet, a part de ser de les ciutats més denses de Catalunya, són les que tenen menys zones verdes.
Cada dia surt en algun mitjà un estudi que explica els beneficis de l’arbrat i les zones verdes per a la salut. Millora de la salut mental, cardiovascular, del sistema respiratori… Ja tothom sap que l’Organització Mundial de la Salut recomana 10 metres quadrats per habitant per anar bé, i som la ciutat de més de 50.000 habitants amb menys zona verda del país. I afegeix-hi els milers de cotxes que hi passen, i el parc de cotxes bestial que tenim i no d’últim model precisament. I ens diem l’Hospitalet de Llobregat, però accedir al riu Llobregat és una gimcana no apta per a tots els públics. La injustícia climàtica és el que ja passa cada estiu als barris del nord més densos i empobrits, i anirà a pitjor.
Què implica per a la ment, per a la salut, per a la cosmovisió, per a un nen o nena de l’Hospi no veure mai ni un arbre?
Tenim pocs parcs, petits i trossejats, les pistes de futbol, el parc infantil, l’àrea de gossos… Estan massificats durant el dia i són una font de conflicte pels sorolls a la nit; per això es tanquen. En aquesta ciutat no sabem el que és una cobertura verda de debò ni el silenci de la natura, però molta gent s’ha organitzat per defensar el poc patrimoni verd que hi tenim. Les transformacions urbanístiques han comportat un arboricidi important. El pi més vell de la ciutat amb més de 150 anys el van matar per encaixar blocs i més blocs. Els xavals aquí creixen sense aire net i sense saber què són els grans espais oberts. Paisatge i territori són conceptes abstractes. Quan creixes en un barri ple de ciment, amb places dures, sense espai per perdre’t ni amagar-te, amb la finestra de l’habitació enganxada al bloc de davant, és quasi un miracle que es despertin vocacions ambientalistes o una preocupació per tenir cura de la natura, quan només l’has vist als llibres o de colònies. Molta gent de la generació dels pares, venint de camp com venien, van apaivagar la seva set de verd amb les torres, amb el seu hortet i els seus arbres fruiters, i el seu tros de jardí. Les filles, quan creixem, anem boges per veure verd i omplim les cases rurals els caps de setmana.
“Som en emergència educativa. Les escoles tenen problemes enormes… i a sobre ens diuen que abaixem les notes de PISA”
Ja que parlem de joves, parlem d’educació, que és el tema clau per sortir d’aquest carreró sense sortida.
Passen els anys, i no creixem en alumnat universitari. Les que vam accedir a la uni vam creure en l’ascensor social i que ens escaparíem del nostre origen. De fet, les carreres més escollides sempre han estat, amb diferència, ADE (Administració i Direcció d’Empreses) i Dret. Després el món no és ple d’empresaris i d’advocades de la ciutat, però ara mateix hi ha 700 persones matriculades en aquestes carreres. És l’aspiracionisme que tan bé ha explicat l’Anna Pacheco, amb aquells moments de la patacada quan creus que ets igual que la resta i t’adones que no havies llegit ni escoltat el que calia, no tenies l’accent d’anglès adequat, ni el fons d’armari necessari ni coneixies ningú que podia ajudar-te. Quan descobreixes que hi ha gent que es pot equivocar innumerables vegades i tu no. Això em va passar a mi als anys noranta, i a ella 20 anys després. I passa, i passarà. La majoria dels que estudien ho fan en carreres de perfil tècnic i per començar a treballar com més aviat millor. En carreres com a Belles Arts o Filosofia no passem dels 20 o 30 matriculats. Un Districte Cultural amb impacte social hauria de multiplicar aquest tipus de vocacions.
Però, a més, la gran majoria dels joves no arriben a la universitat, no?
A la ciutat vivim una greu emergència educativa. Un estudi de CCOO diu que el 65% dels centres superen les ràtios, però és que als barris del nord, els empobrits, tots els centres superen les ràtios, i gairebé tots són d’alta complexitat. Amb matrícula viva i instal·lacions envellides. El fracàs escolar és del 30%, el doble de la mitjana catalana. Després hem d’aguantar que surtin des del Departament d’Educació dient que és culpa nostra que abaixem el nivell a les proves PISA. És clar que hi ha molts bons professors que fan tot el que poden. Però hi falten recursos. Quan arriba la secundària, amb 12 anys deixen moltes criatures sense beca de menjador, i deixen de menjar fruita, verdura o peix. Les llancem a una adolescència d’infern. I després ens sorprèn que el Morad sigui el seu ídol. Que arribin dues o tres nenes a la universitat en alguns barris és un autèntic miracle. Juguen amb tot en contra.
“L’esquerra fa lectures massa barceloninocèntriques de la realitat dels barris de la perifèria, i acaba punxant”
El PSC governa la ciutat de l’Hospitalet ininterrompudament des de fa 40 anys. De fet, governa l’Hospi i la majoria de ciutats grans de Catalunya, i des de fa dècades. Pregunta tòpica i tonta, però que té una part de raó: alguna cosa deu haver fet el PSC perquè la gent el voti? No es pot “comprar” tothom!
El PSC de l’Hospitalet ha perdut la majoria absoluta, i és una bona notícia per poder limitar algunes maneres de fer molt caciquils, pròpies de passar massa temps al poder. No en diguis clientelisme; digues-ne redistribució mal entesa. En aquesta ciutat tothom malparla molt del govern municipal, però no públicament; hi ha por, i això és molt simptomàtic. El PSC té un aparell amb control territorial, i un ajuntament del qual dominen el funcionament perquè el van inventar ells. Hi ha molta gent bona a dins, però massa gent també que mana només perquè té el carnet.
La gent no és tonta! Què me’n dius?
En qualsevol cas, cal reconèixer que el PSC ho fa bé perquè continuen sent la primera força a l’Hospitalet amb molta diferència de la segona força, on ara empaten en regidors ERC i el PP, amb quatre, i després els Comuns i Vox, amb tres. Tenen una mirada àmplia de la ciutat, i fan els discursos a mida de cada públic. L’alcaldessa anterior, Núria Marín, no podia estar en la gestió diària perquè compaginava càrrecs, però la seva imatge era de persona propera. Es feia fotos en cafeteries amb veïnes, i no es perdia una festa popular, i apareixia també a reunions amb el rei o amb ministres i empresaris. Cada enquesta on la ciutadania diu que hi ha inseguretat t’està dient que necessita molta seguretat enmig d’un món ple d’incerteses, i un partit com el PSC en dona. Ara el PSC vol perfils menys identificats amb el passat. Que puguin connectar la gent de més perfil de classe mitjana que està arribant a la ciutat. Volen girar full del garrulisme. Saben moure’s i actualitzar-se.
I l’esquerra a l’esquerra del PSC a l’Hospitalet, on és?
El problema de la resta dels partits d’esquerra, amb quadres de classe mitjana, sense mirada estratègica i movent-se a cop de tacticisme electoralista, és que no aposten per disputar-los l’hegemonia. Fan lectures massa simplistes de la realitat, massa barceloninocèntriques, i apareixen tres mesos abans de les eleccions posant candidats. ERC ho va intentar en les últimes eleccions i va punxar. Els Comuns no remunten, ni han aconseguit el suport clar de tots els moviments socials perquè hi ha una certa desconfiança pel paper que van tenir històricament de crossa del PSC. Al mig del desconcert generalitzat, Vox és més present als mercadillos que ningú de les esquerres.
