El genocidi de Gaza i els festivals de música

Els macroesdeveniments musicals han canviat moltíssim en el darrer mig segle. En molts sentits. També, en el paper que tenen com a espais de confrontació de pensament. El gir ha estat de 180 graus. Els grans festivals que als anys seixanta funcionaven com a àgores contraculturals (amb tots els matisos que vulguem posar-hi) han estat substituïts per una mena de parcs d’atraccions del capitalisme amb un clima d’anestèsia col·lectiva i de foment del consum hiperaccelerat.

No és un tema menor. Si al festival de Woodstock era omnipresent aquell corrent d’opinió contrari a la guerra del Vietnam, l’oposició al genocidi de Gaza que sí que es percep avui al carrer és gairebé invisible en els macrofestivals, més enllà dels comentaris que pugui fer algun grup. Però això no és el pitjor: hi ha festivals de música vinculats indirectament amb la massacre que està perpetrant l’exèrcit israelià des de fa un any. Vincles que impliquen estar patrocinats pels mateixos bancs que financen empreses d’armament que estan subministrant el material amb el qual Israel està perpetrant la massacre més cruel que hagin vist els nostres ulls, amb bombardejos sobre hospitals, escoles, camps de refugiats…

Aquesta catàstrofe no és un fenomen de la natura. Té uns causants directes i uns d’indirectes. Per això, fa mesos que la plataforma Boycott against Barclays pressiona festivals britànics patrocinats perquè trenquin relacions amb el banc Barclays arran dels seus vincles amb el genocidi de Gaza. “Aquests bombardejos són finançats per Barclays, que inverteix més de 1.000 milions de lliures esterlines (i proporciona serveis financers per un valor de més de 3 milions) en empreses que subministren armes i tecnologia militar a Israel per ser emprada en els atacs contra els palestins”, diu el seu comunicat. Més de 100 grups van negar-se a tocar al festival d’artistes emergents The Great Escape de Brighton, i macrofestivals com Isle of Wight, Download i Latitude, organitzats per la totpoderosa empresa Live Nation, van haver de trencar relacions de patrocini amb Barclays en veure com grups importants del cartell amenaçaven de cancel·lar les seves actuacions. El raonament dels músics era diàfan: “Ens neguem a permetre que la música es faci servir per blanquejar violacions dels drets humans”. No ho dubtem mai: els festivals de música i, per extensió, la cultura, són estupendes maquinàries per blanquejar els expedients sinistres d’algunes empreses.

I aquí, què?

Al nostre país, paradís de festivals, les coses no són tan diferents. Hem vist els bascos Lisabö sortir a l’escenari amb una immensa bandera de Palestina, hem sentit Dua Lipa i Janelle Monáe mostrar el seu suport a la gent de Gaza i hem celebrat que Massive Attack destini una part del seu espectacle a posar xifres i context al genocidi perpetrat per l’exèrcit d’Israel. Paradoxalment, alguns d’aquests gestos s’han escenificat en festivals que tenien com a principal patrocinador el Banc Santander. Segons el darrer informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, aquesta entitat ha concedit més de 2.400 milions d’euros en forma de crèdits, préstecs i subscripció de bonus a mitja dotzena de fabricants que venen armes i municions a Israel.

El Banc Santander ha concedit 2.400 milions d’euros a empreses relacionades amb els bombardejos a Palestina

El Banc Santander ha lliurat 1.218 milions d’euros a la nord-americana Boeing, 953 milions a la britànica Rolls Royce i 198 milions a la italiana Leonardo. Gràcies a aquest finançament, i segons un altre informe publicat per l’organització internacional Don’t Bank on the Bomb, aquests fabricants han venut a Israel avions caça F-15, helicòpters d’atac Apache AH-64, tancs i canons navals que han servit per sotmetre la població palestina en un setge que dura ja un any. En paral·lel, el banc que presideix Ana Botín impulsa una estratègia de màrqueting per atraure clients joves a través de la música. De fet, el sector bancari va boig per pescar públic jove i considera els festivals una gran piscifactoria. El Santander no només és patrocinador principal dels dos macrofestivals més importants d’Espanya (Primavera Sound i Mad Cool). També patrocina la gala Los 40 Music Awards, que se celebra el 9 de novembre al Palau Sant Jordi, i ha creat SMusic, un portal d’informació musical que ofereix descomptes i prevendes exclusives d’entrades de concerts als seus clients.

Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, té clar que aquesta doble cara del Banc Santander, patrocinant festivals i finançant empreses que armen l’exèrcit israelià, se’ls pot girar en contra. “El que passa a Gaza està generant molta empatia i preocupació entre la joventut, sobretot a Espanya. Els joves disposen d’aquesta informació, i es pot generar una reacció contra el banc. És una cosa que fins i tot podríem impulsar des dels moviments socials i que, de fet, ja ha succeït a les universitats”, adverteix. “Una de les demandes durant les acampades de suport a Palestina era que les universitats deixessin de treballar amb el Santander”, recorda, referint-se a la tasca que té contractada en exclusiva aquesta entitat per gestionar totes les transaccions bancàries.

Una bomba a punt d’esclatar

La pressió des del camp cultural per aturar els bombardejos i parar els peus a Israel continua. L’influent festival South by Southwest, que se celebra cada mes de març als Estats Units, ja ha anunciat el trencament del seu contracte de patrocini amb l’exèrcit nord-americà i amb el fabricant d’armes i sistemes de seguretat RTX Corporation. Aquesta mena de gestos poden semblar simbòlics, però la plataforma Boycott against Barclays recordava en el seu comunicat que la seva acció estava inspirada en la que va impulsar als anys vuitanta la plataforma Artists against Apartheid, quan una retirada massiva d’estalvis dels comptes de Barclays va provocar que el banc trenqués el seu suport econòmic al règim sud-africà.

Si paréssim atenció als eslògans i al contingut de les xerrades que han programat els grans festivals aquest estiu, mai no endevinaríem que s’han celebrat enmig d’una atrocitat d’aquestes dimensions. Els festivals, sovint, també funcionen com a bombolles impermeables als esdeveniments del món real. No tots, és clar. El Cruïlla, per exemple, no només no té patrocinis bancaris, sinó que en els darrers anys fins i tot ha acollit accions de la campanya Banca Armada, coordinada pel Centre Delàs. La del 2022 va consistir a escampar milers de bitllets de 10 euros pel recinte del parc del Fòrum. En collir-los, descobries que eren falsos. Al darrere hi havia escrita la frase “Si no vols que els teus diners serveixin per finançar guerres, passa’t a la banca ètica” i un codi QR que t’adreçava a un web on rebre més informació. Sobta que, justament aquest estiu, no hagi hagut cap acció de Banca Armada. Segons el Cruïlla, la proposta “no encaixava”.

Els vincles entre la indústria armamentística i el negoci musical no són recents ni exclusius del món dels festivals

Els vincles entre la indústria armamentística i el negoci musical no són recents ni exclusius del món dels festivals. L’any 2002, el grup canadenc de post-rock Godspeed You Black Emperor va publicar el disc Yanqui U.X.O. A la contraportada, hi van imprimir un mapa de fletxes que connectaven diversos fabricants d’armament amb les quatre multinacionals del disc: Sony, Warner, Universal i BMG. El terme U.X.O. (unexploded ordnance) fa referència a les bombes que han estat llançades, però que no han explotat i podrien fer-ho en qualsevol moment. El doble joc de les entitats bancàries que patrocinen festivals de música i paral·lelament financen empreses que subministren material armamentístic a Israel és una d’aquestes bombes que encara no han esclatat en el debat públic.