Excuses de mals pagadors

Al final va passar el que havia de passar: els músics es van plantar i van suspendre el concert. Va ser durant les Festes de la Mercè de Barcelona, però podria haver estat durant qualsevol altra festa major. Els protagonistes eren l’XXL Collective, 13 alumnes del Taller de Músics i membres del Sindicat d’Estudiants de l’ESEM, l’Escola Superior d’Estudis Musicals. Al matí havien fet la prova de so; però, quan va arribar l’hora d’actuar, van pujar a l’escenari sense instruments i van deixar anar la bomba: “Avui no tocarem. I no ho farem, perquè ens hem cansat. Som la generació que ha crescut creient la promesa que l’art és un bé comú i que la cultura és un dret compartit. I mentrestant, nosaltres, els que la fem possible, vivim en precarietat”. No estaven sols. Els acompanyaven altres estudiants del Conservatori del Liceu i de l’Associació d’Alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).

L’espurna podria haver estat qualsevol altra, però va ser una actuació programada el Dia de la Mercè i remunerada amb 1.000 euros per l’Ajuntament de Barcelona. Després que el Taller de Músics donés d’alta de la Seguretat Social els músics, cadascun d’ells rebria al voltant de 40 euros. No era el primer cop. El tracte funciona així des del 2018. Algun any, quan han repartit els 1.000 euros i n’han restat l’IRPF, els han quedat 30 euros per cap. A qualsevol bar on tinguin per costum pagar els músics, n’haurien tret més. “L’Ajuntament de Barcelona ens convida a celebrar la cultura i ho celebra precaritzant-nos. Se’ns contracta cada any per omplir places i escenaris, però no se’ns paga o se’ns paga amb misèries”, denunciaven els músics davant un jardí de cadires ple de familiars dels músics i de veïns del barri. Els aplaudiments no van trigar a arribar, mentre el col·lectiu assenyalava també l’Esmuc, el Conservatori del Liceu i el Taller de Músics com a “còmplices” per acceptar “bolos precaris” per als seus alumnes.

Per a molts músics, la precarietat és el paisatge de fons dels seus trajectes professionals

L’informe La situació professional i laboral dels músics i músiques a Espanya (2022), publicat per la Unió de Músics, concloïa que el 56% dels músics vivien d’una altra activitat, que el 62% tenien dues feines o més i que el 69% guanyaven menys de 7.000 euros l’any per fer música. Davant d’aquest panorama, molts músics accepten ofertes laborals econòmicament insuficients, tot assumint-les com a normals i tot esperant que alguna d’aquestes ofertes sigui el darrer tràngol, l’oportunitat infraremunerada que per fi els obri les portes al món dels contractes decents. Però la precarietat laboral no és pas una etapa passatgera en el món de la música. Sovint és una situació crònica, el paisatge de fons de tot el seu trajecte professional. I un dels factors que mantenen enquistada aquesta realitat és precisament el paper que hi té l’Administració pública. Els músics que es van plantar aquell dia ho feien sabent que tractes com aquell normalitzen i perpetuen “el mateix cercle d’explotació que després ens trobem en l’àmbit laboral”.

Ho deien encara com a estudiants, però ja amb prou coneixement de causa. Durant la seva etapa formativa, els músics es troben moltes situacions laboralment injustes plantejades des d’ajuntaments i altres institucions públiques. Propostes d’actuació amb expressions del tipus “no hi ha remuneració, però us veurà molta gent”, concerts després dels quals tots els treballadors tenen sopar menys ells i jornades amb remuneracions insignificants que només podran cobrar donant-se d’alta de la Seguretat Social mitjançant una tercera empresa que els retindrà un percentatge. Pagar per poder cobrar! El més greu de tot plegat és que un dels aprenentatges extramusicals que més aviat interioritzen els estudiants és que la precarietat és consubstancial a l’ofici que han triat i que les primeres extorsions laborals de la seva carrera els arribaran des de l’Administració.

Cada any, milers de músics són convidats a participar en celebracions culturals de tota mena sota condicions que els impedeixen guanyar-se la vida amb la seva feina. Però, si sumem les programacions culturals, els equipaments públics i tot el circuit de festivitats gestionades per comunitats autònomes, diputacions i ajuntaments, cada any més del 50% de les actuacions que se celebren a Catalunya i a l’Estat Espanyol passen en un moment o altre per despatxos de les mateixes institucions públiques que haurien de vetllar pel compliment de la legalitat en matèria salarial i de protecció laboral dels artistes. Pel que sigui, mai no arriba el moment de legislar perquè la de músic no sigui una professió de risc.

“Cobrar per tocar no és un privilegi; és un dret”, van explicar els músics el dia que van decidir plantar-se

Atenent la intermitència i la particularitat de l’ofici de músic, ja el 1980 la UNESCO recomanava als estats membres que “estudiessin l’adopció de modalitats especials de finançament de la seguretat social dels artistes”. Gairebé mig segle després, aquella recomanació continua essent paper mullat. El 19 de maig de 2025, el BOE publicava una actualització de taules salarials segons la qual els artistes han de percebre, com a mínim, 151,05 euros per actuació. I, si el contracte és en festiu abonable, “l’artista ha de veure augmentada la seva retribució en un 50%”, hi afegeix l’article 7.7 de l’annex 5. Aquest estiu, en una nova compareixença per recordar que l’Estatut de l’artista no s’ha perdut en un calaix, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, assegurava que continua treballant per tal que “la cultura deixi d’estar associada a la precarietat laboral”. “La cultura no cau del cel, no s’improvisa, no es regala”, hi afegia la vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz. Tots dos deien ben bé el mateix que reclamaven els músics aquell matí.

“Ens han fet creure que cobrar per tocar és un privilegi, que hem d’agrair qualsevol oportunitat d’exposició, que el reconeixement simbòlic substitueix el sou real”, insistien els músics de l’XXL Collective als jardins del Doctor Pla i Armengol, al Guinardó. “Cobrar per tocar no és un privilegi; és un dret. La música és el nostre ofici. És la feina que hem après amb constància i dedicació. I, com qualsevol feina, mereix un reconeixement digne”, hi afegien. L’excusa que només (o encara) són estudiants és inacceptable. La seva formació ja és superior a la d’artistes del circuit professional. De fet, molts d’ells ja compaginen aquestes actuacions com a alumnes d’estudis superiors amb altres bolos en bars i en associacions culturals amb altres formacions. Algunes, les cobraran en negre. D’altres, les faran per amor a l’art o l’amistat. Però moltes estaran ben remunerades; fins i tot a l’estranger. És clar que arribaran mesos amb poca activitat laboral i a molts no els sortirà a compte pagar la quota d’autònoms. I, amb aquest panorama, al final de la seva vida laboral descobriran que han cotitzat molts menys anys que si haguessin triat qualsevol altre ofici. Sí: els espera una jubilació complicada.

Mentre les institucions no garanteixin condicions dignes als concerts que contracten, no es podrà trencar el cercle viciós de la precarietat

Molts músics accepten condicions indignes per por de perdre oportunitats i que no els tornin a trucar. És el pa de cada dia. Però, quan aquest marc s’inocula en els estadis més inicials de la professió, trencar aquesta inèrcia es fa encara més complicat. Els alumnes d’estudis superiors s’han plantat perquè ja acumulen massa concerts mal pagats. Es neguen a acceptar que aquest hagi de ser inevitablement el seu futur. “Exigim que es posi fi a l’explotació disfressada de celebració cultural”, va reclamar un representant de l’Associació de Músics de l’Esmuc. “No som voluntariat cultural. No som decoració de festa”, hi va insistir la portaveu del Sindicat d’Estudiants del Taller de Músics. Aquell migdia no hi va haver concert. Els músics van baixar de l’escenari i van deixar una pancarta gegant que deia: “Sense nosaltres, no hi ha cultura!”.

L’única manera de trencar el cercle viciós que normalitza la precarietat al món de la música és donar exemple allà on hi ha més responsabilitat i capacitat d’impacte: als ajuntaments, a les diputacions i a les comunitats autònomes; als centres cívics, als casals i als ateneus; a les festes majors i en les programacions d’equipaments municipals. Mentre tot aquest entramat públic no garanteixi condicions dignes, l’ofici de músic continuarà sent una cadena perpètua d’excuses de mals pagadors.