12/03/2025 | 06:00
Avui se celebra el 25è aniversari de la Consulta Social per l‘Abolició del Deute Extern com un exemple de democràcia participativa i un acte de desobediència civil massiu en favor de la justícia global. El 12 de març de 2000, a l’Estat espanyol, més de 20.000 persones —9.000 de les quals, a Catalunya— i més de 1.400 col·lectius van organitzar aquest exercici de democràcia participativa. Malgrat la prohibició per part de la Junta Electoral Central i la repressió policial, la Consulta es va dur a terme. Finalment, 1.087.792 persones van donar el seu vot: el 98% es va pronunciar a favor que el Govern espanyol cancel·lés el total del deute extern amb els països empobrits endeutats, que l’import del deute cancel·lat es destinés al benestar de la població, que els tribunals investiguessin l’enriquiment il·lícit amb els fons prestats i que aquestes quantitats fossin retornades als seus pobles. La Consulta Social era l’acte estrella de la campanya internacional Jubileu 2000, que va reunir persones de tot el món i de tots els àmbits de la vida: sindicats, moviments socials, grups comunitaris, esglésies, grups cristians de base, i fins i tot algunes estrelles de rock, com Bono, del grup U2, amb l’objectiu de reduir el deute extern per als països més empobrits del món. Finalment, la campanya va donar lloc a més de 130.000 milions de dòlars de cancel·lació de deute per a 36 països de baixos ingressos.
Vint-i-cinc anys després, ens preguntem si hem fet els deures. I la resposta és senzilla: per una banda, no. Ens trobem en un context d’endeutament global rècord, amb un deute públic mundial de 97 bilions de dòlars el 2023, que pateixen especialment els països i les capes socials més empobrides. L’últim informe del Banc Mundial afirma que els països empobrits van gastar el 2023 un rècord d’1,4 bilions de dòlars per atendre el deute extern, la qual cosa ha fet que molts països hagin hagut de retallar serveis vitals, com programes de salut, d’educació o l’adaptació al canvi climàtic. Estadístiques recents de la UNCTAD demostren que hi ha 19 països que paguen més pels interessos del deute que per l’educació i 45 països que paguen més pels interessos del deute que no pas pel sector sanitari. Almenys 48 països, que sumen 3.300 milions d’habitants, no estan invertint suficientment en educació o en salut a causa de la càrrega de deute. La priorització del pagament del deute financer en detriment de la inversió social ha suposat greus mesures d’austeritat que deixen especialment les dones i les nenes en un triple desavantatge: són les primeres a perdre l’accés als serveis bàsics, les primeres a perdre llocs de treball de primera línia al servei públic i les primeres a assumir la càrrega del treball de cures no remunerada quan fallen els serveis públics o quan ocorren desastres induïts pel clima. A més, a l’espoli dels països més empobrits a traves del deute financer, s’hi ha sumat un altre mal en els últims 25 anys. L’emergència climàtica i els impactes dels fenòmens climatològics extrems (tempestes, inundacions, fortes pluges, sequeres, etc.) deixen especialment els països del Sud global en situació d’alta vulnerabilitat i acceleren la seva crisi del deute.
Si es fes una nova Consulta Social sobre el deute extern, hauríem d’aprofundir en la pregunta: “Qui deu a qui?”
Però, per l’altra banda, 25 anys després, també ens trobem amb propostes alternatives potents que han ampliat la mirada del deute financer, oferint nous conceptes i solucions des de la justícia feminista i climàtica. Per exemple, des de l’economia feminista es reclama que es reconegui el deute de cures, que es el deute associat al treball i al temps que dediquen majoritàriament les dones a les tasques domèstiques i de cures, fent així viable el funcionament del sistema capitalista i patriarcal. Ja es parla de cadenes globals de cures: es quan una comunitat concreta no cobreix les seves pròpies necessitats, delega les cures a persones vingudes d’altres llocs, que generen un deute de cures dels territoris receptors de migració respecte als emissors.
Un altre exemple és la força que agafa el concepte del deute ecològic o deute climàtic en els espais internacionals. En línia amb les Nacions Unides i la idea de les responsabilitats comunes, però diferenciades (és a dir, que qui més ha contribuït a l’emergència climàtica té l’obligació de resoldre’l), en els darrers anys s’ha treballat molt per quantificar i reconèixer formalment els deutes climàtics dels països del Nord global. Per exemple, segons l’estudi sobre l’apropiació atmosfèrica de Fanning i Hickel el 2023, el deute climàtic que els països enriquits i contaminants estan obligats a pagar als països d’ingressos baixos i vulnerables al clima és de 107 bilions de dòlars. Això és 70 vegades més gran que el deute extern total d’1,45 bilions de dòlars que aquests països deuen en conjunt. Si enguany es fes una nova Consulta Social sobre el deute extern, probablement la veu dels moviments feministes i climàtics demanaria aprofundir en la pregunta: “Qui deu a qui?”.
Cal trencar amb dècades de control del Fons Monetari Internacional, que perpetua l’era colonial
Per al moviment contra el deute, tot i que la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern i la campanya del Jubileu 2000 en general es van celebrar àmpliament, més tard va quedar clar que el símptoma s’havia tractat, però no la causa. Cancel·lar el deute extern no garanteix una millora de la situació de les poblacions empobrides a llarg termini, si no s’acompanya de polítiques de transformació radical de l’arquitectura financera i de les dinàmiques de poder que hi ha al darrere. Aconseguir això es molt difícil i, malgrat tots els esforços, continua sent una tasca pendent. Aquest proper mes de juny se celebrarà a Sevilla la 4a Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament de les Nacions Unides on es reuniran tots els governs del món per negociar reformes de la governança econòmica i financera global.
Per al moviment global contra el deute, és un moment d’esperança per demanar transformacions estructurals com una Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el deute sobirà i un mecanisme de renegociació del deute basat en les Nacions Unides, que trenqui amb dècades de control del Fons Monetari Internacional (FMI) que beneficia el Nord global i que perpetua l’era de control colonial. Esperem que 25 anys després, avancem amb les solucions estructurals que són imprescindibles per fer justícia amb les persones a qui més s’ha empobrit i a qui més drets s’han negat arreu del món.
