Crític Cerca
Opinió
Noel Eduardo

Noel Eduardo

Sociòleg i comunicador

Quina és la petjada ecològica del futbol modern?

El negoci capitalista del futbol contamina, i molt. L'Eurocopa n'ha estat l'últim exemple: s'ha jugat en 11 països amb viatges entre Bakú i Sevilla passant per Londres.

11/07/2021 | 06:00

L’Eurocopa de futbol 2020, amb victòria d’Itàlia sobre Anglaterra a Wembley, serà recordada pel fet de celebrar-se en 11 seus diferents repartides de cap a cap del continent en plena crisi climàtica i d’escalfament global. En una decisió incomprensible especialment en temps de Covid, la UEFA va idear un format que va fer que, només durant la fase de grups, les seleccions haguessin de recórrer gairebé 115.000 quilòmetres en viatges amb avió, contribuint de manera desbocada a l’emissió de CO2 a l’atmosfera, un dels factors acceleradors del canvi climàtic. 

Al novembre del 2019, la UEFA informava a la seva web del compromís que adquiria per “garantir la sostenibilitat” compensant la petjada de carboni, més de 400.000 tones de CO2, que generaria l’Eurocopa de futbol del 2020 pels vols fets pels espectadors que anessin a veure els partits als estadis. La presència d’aficionats als estadis, que va estar en dubte fins algunes setmanes abans de l’inici del torneig, ha estat possible gràcies a la millora de la situació sanitària en una bona part dels països d’Europa.

El màxim organisme futbolístic europeu afirma en el seu comunicat que, a banda d’algunes inversions que farà en projectes per conscienciar empreses, governs i comunitats de la importància que s’impliquin en la lluita contra el canvi climàtic, compensarà les 400.000 tones de carboni que produirà l’Eurocopa del 2020 amb la plantació de 600.000 arbres als països i a les ciutats d’acollida, que recuperaran unes 280.000 tones de CO2 “al llarg de la seva vida”. És a dir, la UEFA calcula que només en un mes emetrà 400.000 tones de diòxid de carboni i preveu recuperar-ne 280.000 al llarg de tota la vida, és a dir dècades, de 600.000 arbres que teòricament estan sent plantats ara. El comunicat de la UEFA va acabar significant més una confessió que no pas una mesura per a la millora del medi ambient com es va voler transmetre. La imatge que es vol donar, per davant de la crua realitat.

En aquesta edició, el torneig celebrava els 60 anys del seu naixement, i com a commemoració la UEFA va idear, en una decisió presa abans de la irrupció de la Covid-19, “una festa a tot Europa”: en lloc de disputar-se en un sol país com és habitual (en alguns casos s’ha jugat en dos països veïns), la competició tindria lloc en 12 països diferents. Malgrat l’esclat de la pandèmia, es va mantenir el format de cara a l’estiu del 2021 tot i que va reduir a 11 la quantitat de seus. Un format que ha multiplicat els desplaçaments amb avió de les seleccions, des de Bakú (a l’Azerbaidjan) fins a Sevilla passant per Copenhaguen o Sant Petersburg. A tall d’exemple, gairebé 5.000 quilòmetres separen Sevilla de Bakú. L’avió és el mitjà de transport més contaminant, ja que, quan crema combustible, produeix gasos d’efecte d’hivernacle, principalment diòxid de carboni, que contribueixen a l’escalfament global quan són alliberats cap a l’atmosfera. De mitjana, l’avió contamina unes set vegades més que el tren segons la web Ecopassenger. Paradoxalment, volar surt sovint més barat a l’usuari que altres mitjans a causa de les exempcions fiscals del transport aeri. L’economia, per davant del planeta. 

L’atleta Kilian Jornet afirmava, en una entrevista a La Marea, que ha “reduït tots els viatges que no fossin imprescindibles”. L’esportista català diu que ja des de petit era conscient del problema del canvi climàtic, però que “ha estat en l’últim lustre quan realment s’ha vist més la necessitat d’actuar, i des de llavors he intentat que la meva vida fos cada vegada més d’acord amb això”. Passar de la consciència a l’acció. “Crec que molta gent n’és conscient, però per comoditat no actua, o només ho fa fins a un cert nivell”. La comoditat, sovint per davant de la consciència, i sobretot, gairebé sempre per davant de l’acció.

El Madrid o el Barça agafen l’avió per fer vols de 15 minuts en partits de la Lliga espanyola

Al gener del 2020 hi va haver molta polèmica quan el Reial Madrid de futbol havia de jugar a Salamanca (a uns 220 km de la capital) i va decidir traslladar-s’hi amb avió. El vol va durar 15 minuts (amb tren haurien trigat aproximadament 1 hora i 40 minuts). Òbviament, no és el Madrid l’únic que utilitza l’avió per a desplaçaments que es podrien fer amb tren o amb autocar. El 2019, l’FC Barcelona visitava per primera vegada en la Lliga El Alcoraz, l’estadi de l’SD Huesca, i també utilitzava l’avió per a un viatge d’uns 20 minuts. Barcelona i Osca estan separades per uns 270 km. I tampoc no és res d’exclusiu dels grans del futbol espanyol, és clar.

Malauradament, l’esport d’elit, i el futbol en particular, sembla viure en una bombolla aliena als problemes que afecten el planeta. La peculiaritat és que, poques setmanes abans del viatge del Madrid amb avió a Salamanca, l’equip de Florentino Pérez sortia al terreny de joc per jugar contra l’Espanyol i ho feia amb la seva tercera equipació d’aquella temporada (samarreta, pantalons i mitges verdes) malgrat jugar com a local, i ho feia per sumar-se a la Cimera del Clima que se celebrava precisament a Madrid aquells dies. El màrqueting a l’estil greenwashing, és clar, per davant dels nostres actes.

Quins són els esportistes més contaminants?

Cada cop més, la pràctica de l’esport es realitza en condicions més adverses. L’acció humana, la nostra manera de moure’ns i de moure les nostres mercaderies, però també la nostra manera de menjar, de construir, en definitiva de consumir, està generant uns efectes devastadors en el planeta. La ciutadania, i heus aquí l’oxímoron, en paga les conseqüències: som art i part del problema, som víctimes i botxins alhora. I els esportistes en general, incloent-hi els d’elit, també ho pateixen. Alguns d’ells són rics, molt rics, i en general ens costa tenir empatia amb ells. De raons no ens en falten, i no cal que parlem de fortunes, de cases o de cotxes.

Un estudi d’Andrew Welfle, expert en bioenergia, sostenibilitat i canvi climàtic de la Universitat de Manchester, va analitzar quins eren els jugadors més contaminants del planeta sobre la base del nombre de quilòmetres que van fer amb avió al llarg del 2019 i de les tones d’emissions de CO2 de les quals van ser responsables. Les emissions de diòxid de carboni són el causant principal de l’efecte d’hivernacle, un dels factors acceleradors del canvi climàtic. La investigació concloïa que 20 dels 30 nominats a la Pilota d’Or d’aquell any van provocar l’emissió de 505 tones de diòxid de carboni. Segons un informe del Global Carbon Project, els europeus emetem 6,7 tones de mitjana per persona en un any. La diferència és obscena. Els nostres ídols, les persones més contaminants del planeta.

El brasiler Neymar va emetre 38 tones de CO2 en un any només en vols d’avió per jugar o fer vacances

Per contextualitzar, intentem fer-nos una idea del que volen dir aquestes quantitats. Es calcula que les 38 tones de CO2 emeses pels vols amb avió fets pel brasiler Neymar el 2019 equivalen, segons dades de Football Predictions, a vuit cotxes conduïts ininterrompudament durant un any. L’estrella del PSG, que va recórrer gairebé 83.000 quilòmetres, ocupa el 5è lloc d’aquest rànquing de futbolistes més contaminants segons l’estudi de la universitat britànica. Les 45,1 tones del jugador sud-coreà Son Heung-min equivalen a 5.750.806 telèfons mòbils carregats, i les 49,5 del jugador del Liverpool Roberto Firmino equivalen a l’ús d’energia consumida per sis llars durant un any, sempre segons la mateixa font.

Catàstrofes climàtiques: de l’Open d’Austràlia al Mundial d’atletisme de Doha

L’Eurocopa no ha estat, però, l’única gran competició esportiva internacional que es disputa aquest estiu. Els Jocs Olímpics de Tòquio, també ajornats el 2020 degut a la pandèmia, se celebraran al Japó a partir del 23 d’aquest mes de juliol. I és que res no atura el lucratiu negoci de l’esport, cada cop més entregat a la lògica del neoliberalisme, cada cop més allunyat de l’aficionat, que té cada cop menys en compte el mateix esportista. Un parell d’exemples. Al gener del 2020 es va disputar l’Open d’Austràlia de tennis enmig d’una allau d’incendis que posaven en perill la vida dels mateixos tennistes, alguns dels quals es van haver de retirar; l’aire de Melbourne en aquelles setmanes va ser considerat el de “pitjor qualitat del món”. Al setembre i a l’octubre del 2019 es va disputar el Mundial d’atletisme a Doha, la capital de Qatar. Un dels plats forts va ser la Marató, que es va haver de córrer de nit a causa de la calor asfixiant que es viu a Doha durant els seus llargs estius, amb temperatures que poden arribar als 45 ºC.

Un factor que també ha afectat alguns equips a l’Eurocopa, en la qual seleccions poc acostumades a la calor extrema com la danesa van haver de jugar el seu partit de quarts de final a la tòrrida Bakú (amb màximes de 35 ºC). El proper Mundial de futbol (2022) és previst que es jugui, de fet, a l’hivern, ja que és impensable que es pugui jugar a l’estiu com és costum. La causa? La seu, Qatar (un Estat d’escassa qualitat democràtica i nul·la tradició futbolística, impulsat pel petroli i pel gas natural), l’elecció de la qual no ha deixat de rebre acusacions de suborn i de corrupció i que s’ha vist vergonyosament tacada per la mort de 6.500 treballadors immigrants en la construcció dels estadis que acolliran el Mundial segons una investigació de The Guardian.

“El món del futbol cada vegada s’assembla més a l’empresari i menys a l’aficionat”, deia l’entrenador argentí Marcelo El Loco Bielsa. Probablement, no és casualitat que aquesta pàtina neoliberal i de negoci d’un esport especialment lligat sobretot en els seus orígens a la classe obrera com ho és el futbol s’hagi vist afavorida per la desaparició gradual precisament d’aquesta mateixa classe obrera de les grades dels estadis.

Un estudi realitzat per GoEuro.es i OneFootball que es va publicar el 2015 informava del preu mitjà de les entrades en 25 lligues de futbol de tots els continents. Els preus de les entrades en lligues com la italiana (69 € de mitjana), l’espanyola (70 €) o l’anglesa (74 €), les més cares del planeta futbol, actuen de mur de contenció per a l’accés als estadis de les classes populars i converteixen les seves grades en espais exclusius, d’una banda, i, per tant, sovint desocupats, de l’altra, incidint en l’enuig de molts aficionats que no poden ni plantejar-se veure el seu equip en directe des de la grada. La Bundesliga alemanya, en canvi, opta per una política de preus (31,70 € de mitjana) que permet l’accés a rendes menys altes; els seus estadis (mesos de pandèmia a banda) sempre són plens a vessar. El petit detall de tenir en compte l’aficionat de tota la vida dona sentit a aquest esport, de la mateixa manera que el petit detall de tenir un planeta habitable dona sentit a la nostra existència com a éssers vius.

Fa alguns dies llegia amb un dels meus fills un petit poema de l’escriptor i pedagog italià Gianni Rodari, que em va fer pensar en la importància (urgència!) de tornar a l’essència de les coses. I això, crec, es pot aplicar tant a l’aficionat que vol tornar-se a sentir part del joc com al planeta que hem de centrar-nos a cuidar si no volem quedar-nos definitivament sense ell. El futbol es juga per a l’aficionat; sense ell no té sentit. I el mateix per a la Terra; el planeta és perquè el puguem habitar i gaudir sense sotmetre’l a extorsió; si no, què hi farem aquí? 

El poema diu així:

Per fare un tavolo ci vuole il legno (Per fer una taula, cal fusta)
Per fare il legno ci vuole l’albero (Per fer la fusta, cal un arbre)
Per fare l’albero ci vuole il seme (Per fer l’arbre, cal una llavor)
Per fare il seme ci vuole il frutto (Per fer la llavor, cal la fruita)
Per fare il frutto ci vuole un fiore (Per fer la fruita, cal una flor)
Ci vuole un fiore, ci vuole un fiore (Cal una flor, cal una flor)
Per fare un tavolo ci vuole un fiore (Per fer una taula, cal una flor)

No és el planeta la nostra gran flor? No és l’aficionat la gran flor del futbol? 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies