20/08/2026 | 07:00
Més enllà de l’antifeixisme clàssic, de xoc al carrer (que també assumim com a nostre), i dels cordons sanitaris amb qui, quan li convé, alimenta el feixisme o li pavimenta el camí, hi ha un antifeixisme de base, de classe i divers, en l’espera de ser articulat. Sovint, des de Manresa, però també des de molts altres municipis, escoltem anàlisis metropolitanes o receptes per combatre l’auge del feixisme que no ens acaben de quadrar amb el que ens trobem a casa. Als nostres carrers, el feixisme no avança —o no només— a cop de paradeta i vot, sinó que s’infiltra arreu, segrestant la ment de qui viu amb nosaltres, fins i tot d’aquelles persones que, en algunes qüestions, ens són properes. No pren encara la forma d’esquadrisme al carrer o de passió d’elits preocupades per la seguretat als seus barris, sinó que aprofita preocupacions reals com la desigualtat i la desinversió econòmica i social, la sensació d’abandonament i de decadència, la manca de cohesió social, el retrocés de la llengua o la pèrdua de vincles veïnals, per presentar-se com a sentit comú de masses.
El feixisme aprofita preocupacions reals per presentar-se com a sentit comú de masses
Aquesta situació ens planteja la necessitat i el repte de mobilitzar dosis altes de creativitat i feina de base, que a Manresa es concreten en l’acció comunitària i radicalitzadora de la Xarxa d’Estructures Populars i Comunitàries (XEPC), que impulsa el conflicte com a motor de canvi, la responsabilització sobre les violències socials i quotidianes, el reteiximent de vincles entre el veïnat, i la construcció d’alternatives visibles i materials, petits nuclis d’esperança en una vida desitjable, digna, en comunitat. I, també, en la feina de Mai Més, una aposta del moviment popular que agrupa totes les estratègies de l’antifeixisme per assenyalar les expressions visibles de l’extrema dreta, però també per blindar el teixit associatiu i promoure la primera Cursa Antifeixista de Manresa, que l’any passat va mostrar fins a quin punt hi ha un gruix de gent que no combrega amb el relat de la reacció.
Però, també, es concreten en l’existència de moltes altres iniciatives, per exemple, al Lluçanès i a Osona, on treballen un concepte de ruralitat que confronta el que ven Aliança Catalana. O en la disputa de les lluites on les forces reaccionàries es troben més incòmodes i vulnerables, com ara les mobilitzacions de la pagesia i del professorat, contraposant-hi els nostres forts: la materialitat, la política real, la vocació i la capacitat de transformar les vides de la classe treballadora.
La recepta no és màgica, és l’assaig-error de sempre
La recepta no és màgica, és l’assaig-error de sempre. Evitar la paràlisi, anar-hi i anar-hi. Tornar a la gent l’esperança d’un futur desitjable, fer el teixit associatiu impermeable a l’avenç del feixisme, assenyalar l’enemic real: qui acumula, qui ens condemna a l’extinció física i moral per pura avarícia. Crear un front comú entre les veïnes de tota la vida i les que han anat arribant, aprofitar qualsevol escletxa per erosionar el relat i la legitimitat social del feixisme en auge. Ser i fer, i no només dir.
