Fora ‘expats’?

Ja fa un temps que em grinyola l’ús de la paraula expat. O almenys que formi part del vocabulari de l’esquerra. Encara avui no sé exactament què significa. La utilitzem per designar els immigrants del nord, els de cabells rossos. Però què és el que els defineix?  

Amb la introducció de determinades paraules, el discurs oficial ens posa periòdicament trampes en què, tot sovint, l’esquerra hi caiem de quatre grapes. Defenso que la paraula expat entra en aquesta categoria. Al cap i a la fi, mentre als mitjans de comunicació tradicionals els ha costat horrors utilitzar la paraula “bombolla” per parlar dels lloguers o la paraula “genocidi” en parlar de Gaza, han abraçat ràpidament el concepte expat. Queda clar que, per a ells, és un concepte molt més còmode. Sembla la típica recerca de mals exògens als problemes que en realitat són endògens a la nostra societat. El mal exterior, en certa manera, exculpa els “nostres” propis culpables.

Els lloguers i la teoria del dominó

És un dels arguments principals contra els expats: “Provoquen que els lloguers pugin”. Això està relacionat amb una explicació bastant popular sobre per què pugen els lloguers. La podem anomenar la teoria del dominó o de la substitució demogràfica. Ve a dir el següent: els que no es poden pagar un lloguer al centre de la ciutat es desplacen als barris perifèrics i fan pujar els preus dels barris de destinació. Els que no ho poden fer als barris perifèrics es traslladen a la primera corona metropolitana i els que no poden se’n van a la segona corona. Es crea així un efecte cascada o dominó. Una població amb més ingressos desplaça una altra població amb menys ingressos. Així, l’onada d’augments dels preus arriba de bracet d’una substitució demogràfica. Sembla lògic, oi? El problema és que aquesta teoria xoca amb la realitat.

Els preus dels lloguers van començar a pujar al voltant del 2014 pràcticament a la vegada i al mateix ritme als diferents municipis de Catalunya. Fins i tot, en alguns municipis de l’àrea metropolitana van pujar proporcionalment més que a Barcelona. Podem visualitzar-ho ràpidament si comparem l’evolució del preu del lloguer a Barcelona amb la de la resta dels municipis del seu voltant.

Si la teoria del dominó fos certa, l’augment dels preus dels lloguers seria escalonat a mesura que ens allunyem de Barcelona. La corba de l’evolució dels preus dels municipis de fora de la capital imitaria la de Barcelona, però desplaçada en el temps. Al cap i a la fi, la població amb més poder adquisitiu, la suposada portadora dels nous preus, necessitaria un temps per traslladar-se de forma significativa d’una zona a una altra. No pot explicar, doncs, per què els preus van començar a escalar de forma pràcticament simultània.

Si els nascuts al Poblenou poden culpar els immigrants dels països del nord de l’encariment del seu barri, els nascuts a l’Hospitalet també en podrien culpar els de Barcelona

Si els nascuts a Ciutat Vella o al Poblenou poden culpar els immigrants dels països del nord de l’encariment del seu barri, els nascuts a l’Hospitalet de Llobregat també en podrien culpar els nascuts a Barcelona que han anat a viure a la seva ciutat o els nascuts a Vilanova i la Geltrú respecte als que venen de Sant Joan Despí. Acceptar aquesta cadena de culpes ens portaria a un desastre polític complet que seria un escull per crear un moviment massiu que s’oposi de forma efectiva a l’especulació.

De fet, la mobilitat entre barris també la podem sotmetre a debat. Sens dubte, per a moltes persones, una de les respostes davant l’augment del preu del lloguer és marxar del pis. Són expulsions forçades o desnonaments invisibles. Però no necessàriament s’han de traslladar a un barri amb un nivell adquisitiu menor. Segons l’enquesta sobre les condicions de vida de l’IDRA, el 48% de les mudances són dins del mateix barri, i el 28%, a barris de renda menor. Però el 23% ho són cap a barris de renda més alta. Les dades del padró de canvis de domicili entre barris indiquen unes dades molt similars. En altres ciutats grans com Madrid, el fenomen es repeteix, la gent es muda al mateix barri o districte. El que hi ha és inestabilitat residencial, no substitució demogràfica.

I anem més enllà. L’expulsió no és l’única resposta. L’augment de les llars compartides, fins i tot amb múltiples nuclis familiars, n’és una altra. I per a moltíssima gent la resposta és simplement la no resposta: acceptar l’augment del preu retallant altres partides de l’economia familiar. Ras i curt, assumir l’empobriment. Aquesta última reacció connecta amb l’experiència de la majoria de la classe treballadora sigui llogatera o no: l’augment del cost de la vida ens ha empobrit a tots. Fins i tot pot connectar amb l’experiència de molts dels immigrants del nord. Cada un d’ells ha vingut a Barcelona per múltiples i diferents raons, però per a alguns el cost de la vida segur que ha sigut un factor determinant. La inflació als seus països d’origen no els permetia viure amb un sou amb el qual sí que és possible fer-ho aquí.

Especialment al seu inici, el Sindicat de Llogateres insistia que la bombolla del lloguer estava cuinada políticament. El resum seria aquest: els bancs es van quedar un estoc d’habitatge gegant, resultat de les hipoteques impagades, del qual els costaria molt desfer-se. El Govern promou entre el 2012 i el 2013 una sèrie de reformes orientades a crear una nova bombolla, aquest cop centrada en el lloguer per poder donar sortida a l’estoc dels bancs. Les mesures són prou conegudes: la creació de la SAREB, la introducció de les SOCIMIS (societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari) amb un règim fiscal extremament beneficiós, canvis en la Llei d’enjudiciament civil per facilitar els desnonaments i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per afavorir la rotació i l’augment de preus. Per això els preus van pujar de forma simultània a tot arreu.

Em convenç molt més aquesta explicació perquè assenyala els de dalt i trenca la idea que la bombolla de preus és una mena de fenomen natural inevitable vinculat als canvis demogràfics. Si té un origen polític, té una solució política. El debat no és si l’Estat intervé o no el mercat de l’habitatge. Sempre ho fa. La qüestió és en quina direcció ho fa i en favor de qui. Concreta un problema econòmic aparentment inabastable en un problema polític que podem definir i batallar.

La gentrificació no explica per què han augmentat els preus de forma generalitzada

Compte! La gentrificació és un fenomen real. No pretenc negar-ho. Hi ha determinats barris on sí que hi ha una substitució demogràfica per part de persones amb major poder adquisitiu que relleven les que hi vivien anteriorment. Però és un procés molt més lent que el fenomen fulgurant de l’encariment de l’habitatge que hem viscut els últims anys. La gentrificació no explica per què han augmentat els preus de forma generalitzada. De fet, el percentatge de població amb una renda més alta a Barcelona no ha augmentat els últims anys. Al contrari, ha disminuït.

L’argument de la substitució demogràfica té una altra cara de la moneda molt perillosa. La ultradreta s’ha adonat que el preu de l’habitatge és una de les preocupacions principals de la societat. Ara ells també en parlen i en tenen la seva pròpia explicació. És una extensió de l’argument dels seguidors del credo de l’oferta i la demanda. El preu de l’habitatge ha crescut perquè ha vingut massa gent, hi ha massa demanda. La conclusió: sobren els immigrants. Correctament, ningú d’esquerres accepta aquest argument. Per què llavors ens permetem reproduir-lo amb els expats? Se’m respondrà que no és el mateix, que no existeix un racisme antiblancs. I és veritat. Però l’estructura de l’argument, la lògica, és la mateixa.

Quan s’ataca els ‘expats’, estem reforçant, sense voler-ho, el racisme vers els immigrants del sud. Els mateixos arguments poden ser usats contra ells

En els pròxims anys, l’esquerra haurem d’aprendre a debatre amb els racistes i els hem de poder donar una explicació alternativa a les angoixes que experimenten. Quan parlem d’habitatge, haurem de parlar de com els bancs han bloquejat l’accés a la compra racionant la concessió de les hipoteques als pobres; de com els empresaris que van tancar, reestructurar o vendre les seves empreses a l’última crisi han augmentat la seva liquiditat i l’han usada per invertir en habitatge com a actiu financer; de com la propietat s’ha concentrat de forma creixent; de com els pisos turístics han segrestat una part de l’oferta, i de com els polítics han legislat per fer possible la bombolla. I haurem d’abandonar l’argument demogràfic. Si el continuen usant i el racista ens diu “immigrants” i nosaltres responem expats, no estarem aportant cap argument nou. I haurem perdut.

Encara que pensem que no passa res per atacar els expats perquè són més privilegiats, sí que passa. Els mateixos arguments poden ser usats per atacar els immigrants de pell morena. Quan assenyalem els immigrants del nord adjudicant-los la causa de diferents problemes socials, estem reforçant, sense voler-ho, el racisme vers els immigrants del sud. Pot arribar a ser l’entrada del més pur racisme a l’estil “els catalans som minoria al nostre país”.

No es tracta de fer una defensa de la ciutat cosmopolita. Si no t’agraden els bars que serveixen torrades amb alvocat o te matxa, em sembla bé. A mi tampoc no m’agraden. La pregunta és si en volem fer una qüestió política.

Tampoc no es tracta de negar la inquietud que molta gent sent en veure com el seu barri canvia de fesomia. El que hem de fer és convertir aquest sentiment en lluita, redirigir-lo contra el capital, els rendistes o l’Estat. No contra un sector de la classe treballadora. Convertir el sentit comú en el bon sentit. Penso que, per entendre la realitat, la categoria expat explica ben poca cosa. I en termes d’acció política ens orienta cap a una direcció vaga i equivocada.