01/07/2026 | 07:00
La primavera passada, l’Ateneu Popular Octubre, el casal independentista del Poblenou, va llançar una campanya fake a través de xarxes socials. En un vídeo, anunciava el tancament imminent del local, que havia estat adquirit per un expat que hi volia construir l’enèsima cafeteria de cafès d’especialitat.
El reel començava amb el clàssic “Hola, mi gente” i hi apareixia l’expat en qüestió desgranant les obres que hi faria al casal i el tipus de productes que hi vendria. Recordo que un amic va rebotar el vídeo a un grup de WhatsApp que compartim diversa gent que ens hem criat al Poblenou, i que tots vam bullir de ràbia. “Quin horror, on visc jo l’idioma oficial ja és l’anglès”, comentava l’Adri. “No entenc com poden sobreviure tants cafès així. N’hi ha cada deu metres!”, deia l’Arnau. “Cobren el cafè de 0,50 a 5 euros. És realment fastigós”, es queixava el Ramon. “Molt trist, tot plegat”, lamentava la Irene.
Afortunadament, només uns dies després, els companys de l’Octubre van difondre a través de xarxes un nou vídeo en què explicaven que la persona que apareixia a la primera publicació estava interpretant un paper, que el casal celebrava els 30 anys de vida i que seguiria arrelat al barri, teixint poder popular, fomentant la vida compartida i lluitant contra la gentrificació.
Eufòria col·lectiva i sensació de victòria, però també un pensament trist: el fet d’haver-nos empassat el primer reel –que aglutinava centenars de comentaris indignats– és la constatació que tots nosaltres vèiem plausible que fos real.
Cafè d’especialitat i ‘brunch’ al Poblenou
I per què ens ho vam creure? En primer lloc, pel fenomen expat, que ha transformat el barri: dels 85.000 expatriats amb un nivell socioeconòmic elevat que estan empadronats a la ciutat, 12.000 resideixen al Poblenou. Aquesta xifra s’ha multiplicat per tres en només quatre anys. I, en segon lloc, per la proliferació de les cafeteries d’especialitat. Segons les xifres del perfil bcncoffeeguide, n’hi ha més de 500 a Barcelona, i el Poblenou n’és el gran epicentre. El fundador d’aquest perfil en quantifica 70 de repartides pels carrers de la zona, més de 40 de les quals han obert els darrers cinc anys.
Dels 85.000 ‘expats’ empadronats a la ciutat, 12.000 resideixen al Poblenou; una xifra que s’ha multiplicat per tres en només quatre anys
Però el drama que patim no es limita a aquest tipus de negoci. Bona part dels bars de tota la vida han estat substituïts per locals de brunch a preus prohibitius que apareixen a les guies de Trip Advisor i de The Fork. “¿Se te pegan las sábanas los fines de semana? ¿Te cuesta decidir entre dulce y salado? ¡Te hemos preparado la mejor selección para mezclar pastas con los huevos revueltos!”.
Les merceries, les sastreries, les ferreteries i els colmados han desaparegut. En el seu lloc, surten de sota les pedres establiments per fer-hi la bugada –retolats en anglès, òbviament–, gimnasos d’entrenament funcional, súpers de 24 hores, botigues de souvenirs i “rental bikes”. El Poblenou, un barri obrer i industrial que als anys noranta i principis del 2000 tenia una oferta hotelera pràcticament inexistent, ara disposa de 19.561 places turístiques, segons les dades més actualitzades de l’Ajuntament de Barcelona. Això inclou les que ofereixen els albergs, els apartaments, els hotels d’1 a 5 estrelles i els habitatges turístics –els que operen amb llicència, és clar!
Ho resumia perfectament l’amic Joan Sales en aquesta piulada: “En els últims 40 anys hem viscut totes les formes de transformació i especulació urbanística, i tenim exemples de gentrificació productiva, comercial, lingüística, state-led gentrification, new-build gentrification, etc.”.
Avui, el preu del lloguer al Poblenou i als barris adjacents (el Parc i la Llacuna, la Vila Olímpica, Diagonal Mar i el Front Marítim i Provençals) s’enfila per damunt dels 1.500 euros el mes de mitjana. Això representa un increment de més del 70% des de l’any 2014. Així mateix, el cost del metre quadrat en les compravendes d’habitatge registrades supera, en gairebé tots els casos, els 5.000 euros. Aquesta xifra ens situa al nivell de barris com les Corts, Sant Gervasi i a poca distància de les Tres Torres. PQC? (“Però què carai?”, que diria La incorrecta).
Tanmateix, el problema va molt més enllà de la pasta.
Català testimonial i veïns expulsats amb el patrocini de les administracions
Les transformacions urbanes i demogràfiques vinculades al 22@ han accelerat el retrocés del català en el comerç i en els usos quotidians del barri. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi recent elaborat per la Plataforma per la Llengua. Els darrers quatre anys, al comerç, l’anglès ha augmentat d’un 2% a un 26% en la retolació informativa, mentre que el castellà ja és l’idioma majoritari en l’atenció oral. En paral·lel, el català ha reculat com a llengua de resposta, i ha passat del 69% al 48%.
Des del 2022, l’anglès ha augmentat d’un 2% a un 26% en la retolació informativa dels comerços del Poblenou
“El procés de gentrificació, promogut per les institucions, està expulsant el català –i els veïns, hi afegeixo– del Poblenou”, constata l’informe, que estableix una correlació entre la pèrdua de la llengua, l’encariment de l’habitatge i l’augment de població provinent de països amb un PIB per capita molt superior al de Catalunya.
Aquesta triple combinació mortal es plasma en exemples quotidians que han esdevingut la tònica habitual al barri. Us en poso un, una mica escombrant cap a casa: als 96 anys, a ma iaia Montse la va fotre fora de casa un fons voltor, que va comprar l’edifici i en va expulsar tots els inquilins. Com que ella tenia renda antiga, la multinacional va haver-la de reallotjar forçosament en un altre bloc que també havia adquirit. Avui, la Montse viu en una finca petada d’expats que han pogut pagar preus astronòmics pels immobles, i que no parlen ni gota de català. Els missatges del grup de WhatsApp de la comunitat són, majoritàriament, en anglès. Ma mare es desespera. L’afany especulatiu del fons ha rebentat la llengua, però no només; també els vincles afectius de la meva àvia amb els seus veïns de tota la vida, amb qui mantenia una relació quasi familiar.
Però la clau aquí, com planteja la Plataforma per la Llengua, és que aquesta dinàmica ha estat possible amb la concurrència de les institucions. Els successius governs català i barceloní han tingut un paper fonamental a l’hora de vendre el barri com un producte “global, creatiu i de moda”, i a l’hora de legitimar la transformació urbana com a símbol de progrés i projecció internacional. Encara que això impliqués la destrucció física i social del Poblenou.
El 22@ ha tingut un impacte directe en el canvi de morfologia del barri, però també en termes d’expulsió veïnal i cohesió social
El 22@ i la turistificació i gentrificació que l’acompanya han tingut un impacte directe en el canvi de morfologia del barri, però també en termes d’expulsió veïnal i cohesió social. Els veïns ens hem mobilitzat massivament en contra d’un projecte que ens esborra, que ens converteix en residents testimonials, en mers figurants d’un espai irreconeixible.
I quina ha estat la resposta de l’Ajuntament de Barcelona, tant de l’actual com dels anteriors? Ignorar-nos.
Calma, que no hem perdut el barri
Si heu arribat fins aquí, o fins i tot si no heu llegit l’article, però heu passejat últimament per la Rambla, el més normal és que penseu que hem perdut el Poblenou. Jo mateixa fa tot just un any que visc al Clot, un barri increïble que començo a sentir-me’l casa i que, per la seva proximitat amb el lloc on m’he criat, em permet mantenir les mateixes dinàmiques que tenia fins ara. En aquest sentit, i en termes personals, zero drames: soc conscient de tenir una situació de privilegi no extrapolable al que ha passat a molts companys i companyes que han hagut de marxar lluny de les seves zones de referència. Tanmateix, és trist haver-me convertit en la primera generació de la meva família que ja no viu al barri on ha crescut. No per decisió pròpia, ni perquè sigui volgut, sinó perquè els preus de lloguer i compra al Poblenou són inassumibles per a moltes de nosaltres.
El barri no s’ha perdut ni es perdrà mentre hi hagi qui el lluiti
Així i tot, el barri no s’ha perdut ni es perdrà mentre hi hagi qui el lluiti. L’Octubre fa 30 anys que, de forma autogestionada, construeix barri, teixeix xarxa i crea comunitat. El casal de joves Can Ricart ha celebrat enguany el desè aniversari: 10 anys, d’organització, formació i promoció d’un oci alternatiu allunyat de les lògiques del mercat.
Fa unes setmanes es va tornar a suspendre temporalment el desnonament de l’Ivan Giesen, que viu al mateix pis de Ramon Turró des de fa més de 25 anys i que ha pagat de lloguer, en tot aquest temps, més de 140.000 euros. La suspensió ha estat possible per la pressió del Sindicat de Llogateres i del Sindicat d’Habitatge del Poblenou, sempre en peu de guerra contra els especuladors. En aquest sentit, el maig, una seixantena d’entitats del barri, encapçalades per l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, van organitzar un conjunt d’actes per denunciar les dificultats a l’hora d’accedir a un pis assequible i reclamar mesures urgents a les administracions.
Tinc amics i amigues que s’organitzen a les AFA perquè la llengua vehicular a les escoles sigui el català, i que no cedeixen ni un mil·límetre davant qui vol imposar ja no només el castellà a les aules (fet que incompleix la normativa)… sinó l’anglès! Són elles les que, amb la seva perseverança, guarden la llengua “de la burla i la vara”, com diria Xavi Sarrià.
Cada tardor, la Coordinadora d’Entitats del Poblenou impulsa la Festa Major, que fa que durant dos caps de setmana, els poblenovins ens reapropiem de l’espai públic, i també que ens llevem fets un Cristo l’endemà del correbars i les carrosses. A la primavera, celebrem les festes de Maig i el Sant Pollastre, gràcies a l’empenta dels col·lectius que impulsen la cultura popular. Tenim correfocs, de bracet de la Colla del Drac i els Diables. L’Estarrufat, la Víbria, l’Estarrufadet i el Drac Petit, les bèsties de foc del Poblenou, passegen pel barri diversos cops cada any, acompanyats dels nostres gegants, el Bernat i la Maria, o del mític gegantó, el Lloro del 36.
Els veïns van ocupar la Flor de Maig el 2012. Aquest ateneu històric, expropiat durant el franquisme i recuperat l’any 1978, va ser novament reconquerit pels poblenovins després que l’Ajuntament rescindís el contracte de lloguer. Ara és un espai autogestionat de trobada des d’on es crea contrapoder. Tot això, ho trobareu documentat a l’Arxiu Històric del Poblenou, gràcies a la tasca de companys que hi destinen temps i esforç per mantenir viva la memòria. I així fins a desenes de col·lectius més que demostren que aquí no hi ha res de perdut. No és l’optimisme de la voluntat, això que dic, sinó plena confiança en qui defensa la nostra pàtria xica.
Acabo aquesta carta d’amor al barri i a qui el sosté manllevant les paraules de la Júlia i del Roc, de Svetlana, que són molt més eloqüents que jo: “Soc del Poblenou, i al Poblenou em moriré (o ho intentaré molt fort!), amb els peus per davant, o amb els peus per darrere, defensar Barcelona –i els seus barris– és defensar la meva terra”.
