El Partit Popular i la recuperació de l’espai perdut

El PP va començar la seva campanya del 23-J a Castelldefels, un dels seus feus electorals; tota una declaració d’intencions. Catalunya és important per als estrategs electorals del PP, i de quina manera! Ho és per passiva, perquè Catalunya és el condiment imprescindible en la major part de plats que surten de la cuina del carrer de Génova; i ho és igualment per activa, perquè el PP aspira a recuperar un espai crític per a les seves aspiracions (és prioritari retallar distàncies al PSC i recuperar el diputat de Girona, tot un indicador de majoria folgada al Congrés). I ho és també més enllà d’aquest juliol, perquè els conservadors espanyols volen reconquerir i actualitzar la influència en la política catalana (evident en els anys immediatament anteriors al procés, quan no només el PP tenia grup propi al Parlament, sinó que aquest se situava per sobre de la quinzena de diputats).

Les enquestes donen als populars entre 5 i 8 diputats a Catalunya, per sota de la desena que tenien en les bones èpoques

El nombre de diputats que el PP català aporti a la cistella general dels de la gavina és especialment rellevant en aquesta contesa electoral. No és difícil superar els dos diputats obtinguts en les eleccions del novembre del 2019 (va ser-ne només un en les de l’abril d’aquell any!), però els de Nacho Martín Blanco no es poden limitar a complir la papereta. Un bon resultat sembla possible, si més no pel que apunta la demoscòpia recent: el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) dona al PP entre 6 i 8 diputats a Catalunya, mentre que l’Opinòmetre (diari Ara) els deixa en 5-7… lluny, però, de la desena de representants que havien tingut en les bones èpoques.

El PP s’està rearmant a Catalunya després que el procés, la irrupció tutelada de Ciutadans i l’acceleració del moment el releguessin a la pràctica irrellevància. El partit ha estat objecte passiu durant els darrers temps, el catalitzador del nou/vell espanyolisme, fins i tot a costa de perdre espai i pes en clau de país… però això ha començat a canviar. L’acte d’obertura de la campanya a Barcelona no va ser un senyal solt, sinó que forma part d’una seqüència que, de fet, té un primer moment destacat en les municipals passades però que compta amb altres capítols (com l’oportuna i reeixida participació de Feijóo en les jornades del Cercle d’Economia a finals de maig).

Primers indicadors

El full de serveis d’aquesta estratègia té ja els primers indicadors d’èxit. En poques setmanes, el partit ha estat decisiu en el bloqueig d’una alcaldia encaixable en les coordenades independentistes a la capital del país, i ha situat a l’àrea metropolitana nord i sud dos emissors de pes, a Badalona i a Castelldefels. Dues marques locals molt singulars, aparadors de polítiques comunicatives —més que no pas polítiques públiques—, que adaptaran l’agenda desregularitzadora made in Madrid a les nostres ciutats… i que, si Feijóo al final té la presidència del Govern espanyol, tindran “línia directa” amb La Moncloa.

El poder municipal del PP tindrà un altre quarter a la rambla de Catalunya, concretament a l’edifici de Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona. Allà gestionarà recursos importants i serà un bon lloc on consolidar quadres i accions. A la tercera institució del país, no li ha calgut ni “oferir” els seus vots per afavorir una presidència no independentista; el sol exemple del que va fer a Barcelona ha estat el millor incentiu per afavorir una investidura alternativa, sense despentinar-se.

La cínica bandera de la centralitat

El PP encara aquesta campanya a Catalunya posant sordina als posicionaments més extrems, especialment dels que arriben de la campanya en clau espanyola (que, d’altra banda, ja tenen vida pròpia a Atresmedia i en altres difusors del trumpisme a l’espanyola i, per tant, no necessiten l’impuls explícit del partit al Principat). A Catalunya aixequen la bandera de la centralitat, amb un cinisme que (pel que sembla) no els passa factura, mentre transiten de puntetes pel procés, ignoren Vox (que, d’altra banda, té eventualment assegurat com a soci de Govern) i criden a la concentració del vot, no fos cas.

Les primeres passes dels nous governs del PP i de Vox als Països Catalans envien ja senyals d’un llarg hivern que s’acosta

Tot ben acompanyat d’hàbils apostes polítiques (que són alguna cosa més que exercicis d’estil o factors conjunturals) com el “badalonisme” d’Albiol i el seu exercici prodigiós de catch-all party (partit d’arreplega) en clau local; la jugada maquiavèl·lica de Daniel Sirera; la fina ironia d’Alejandro Fernández o la freda eficiència de Nacho Martín Blanco per retenir el votant taronja i no incomodar l’Upper Diagonal.

Mentrestant, les primeres passes dels nous governs del PP i de Vox als Països Catalans envien ja senyals d’un llarg hivern que s’acosta. Més enllà de les impol·lutes camises blau cel i dels mocassins ben enllustrats aparentment inofensius amb què el partit es presenta al Principat, la dreta i l’extrema dreta (segurament les dues cares d’una mateixa moneda) venen carregades amb una agenda regressiva en tots els drets… i un context glocal mediàtic i polític que els dona i insufla fortalesa. De moment, sembla que aquests senyals alarmants no abonyeguen especialment l’armadura de la campanya del PP al Principat. Veurem, d’altra banda, si aquest retorn als anys quaranta més que als anys seixanta (com apuntava David Miró a l’Ara) mobilitza o no l’electorat d’esquerres. Vet aquí la clau que podria aigualir les previsions de Feijóo i del seu equip.

Alta fidelitat i geometria variable

Sigui com sigui, arriben a la campanya amb una alta fidelitat de vot, i amb tots els números per quedar-se el gruix del votant de Ciutadans (el PSC va fer una bona mossegada a aquest electorat en les municipals, però la polarització patriòtica de les eleccions al Congrés li ha fet perdre atractiu entre aquest electorat). La demoscòpia revela que un percentatge més alt de la mitjana del votant del partit a Catalunya veu amb incomoditat i temor un acord PP-Vox. La jugada Barcelona és un trumfo que s’ha de llegir en aquesta lògica, la de la geometria variable, la d’una major complexitat, que en el fons és ben senzilla i està inventada fa anys, la de la gran coalició. Potser és per això que Feijóo se sent especialment còmode a Catalunya en aquesta campanya, perquè el pragmatisme del PP català actual li permet sospirar per un pla B (sempre imprescindible en política) alternatiu al matrimoni, que molts ja veuen inevitable, amb Vox. L’endemà de les eleccions comença una nova campanya, la d’articular les majories necessàries, possibles i preferibles per a cada formació. Ves que Felipe González no agafi el relleu a José Luis Rodríguez Zapatero en el seu significatiu i potser un pèl desesperat tour mediàtic de fa uns dies, i corregir així el rumb del PSOE, amb Pedro Sánchez dins o fora de la sala de comandament.

A Catalunya, segurament davant d’una certa indiferència dels quadres estatals, el PP no només mira a la Carrera de San Jerónimo, sinó també al parc de la Ciutadella. Quin paper podria tenir en un relleu d’una majoria independentista al Palau de la Generalitat? Es podria repetir la jugada Sirera a Barcelona? La feina del Partit Popular per recuperar l’espai perdut a Catalunya va més enllà d’aquesta campanya. L’agenda de sempre, segur; però amb menys histrionisme i un bon repàs estètic a la sala de maquillatge. Veurem com segueix la seqüència a partir del 23 de juliol.