L’error rufiany i el parxís del temps que ens queda

En el parxís de la política institucional, pots menjar-te fitxes dels altres, però no canviar els colors del tauler; i els temps que corren demanen canvis profunds i ràpids. Exemples recents de bones reaccions adaptatives són el de Mamdani, amb la victòria a Nova York, el d’Adelante Andalucía, que ha passat de dos a vuit parlamentaris, o el menys conegut cas del Québec Solidaire, que han anat de zero a onze en deu anys, entre d’altres. Cadascun amb els seus errors i contradiccions, no han crescut sumant el que ja existia, sinó perquè han mogut la centralitat del tauler polític, tot connectant, així, amb gent diferent. Gent que, en molts de casos, no es considera d’esquerres, cosa que tampoc no implica que siguin de dretes.

Una part molt important de la gent, de fet, simplement, no és d’un equip o d’un altre i no li dona tantes voltes com tu o jo; decidix el seu vot emocionalment, sovint a última hora i en termes de mercat, és a dir, a partir del que hi ha disponible. Gent que potser no vota, també. Votem, al capdavall, el que ens fa sentir vistos: allò que ens fa creure que algú sap on vivim, què ens passa, de què tenim por. A la Catalunya que, gairebé deu anys després, encara no ha paït —ni tan sols aproximadament— el trauma del 2017, este continua sent el quid de la qüestió.

Unir ERC, la CUP i els Comuns és una idea que s’ha anat pregonant darrerament, tot confonent la unió de votants i de marques amb la suma d’electorats i de projectes polítics. Primer, perquè en les darreres legislatures, esta suma ja no suma al Parlament de Catalunya: el 2021 eren 50 diputats; el 2024, només 30. En política, u més u no sempre és dos: de vegades és tres, però sovint la unió esdevé canibalisme i, per tant, zero: si tothom està cremat del 2017 i no hi ha la percepció que cap dels partits de l’època hagi canviat en res d’estratègic ni en lideratges… els partits avui els vota ja només o qui té una relació molt identitària amb aquell partit o qui fa l’exercici de responsabilitat cega per equilibrar les tendències dreta/esquerra de l’arc. Per què hem de creure que diluint les identitats este electorat es mantindrà?

Si vols parlem del temps
i de les prediccions,
de núvols i clarianes,
de neus i tramuntanes
i dels anticiclons.
Potser això et servirà
per evitar pensar
en el seguit de temes que ara tems,
però sí, per mi podem parlar del temps

Si vols parlem del temps (Aramateix)

El 1932, ERC no guanya les primeres eleccions al Parlament simplement per ser L’ESQUERRA. Guanya perquè aconsegueix que república, autogovern i vida digna formen un relat coherent. La Lliga podia representar ordre i catalanitat; ERC representava país i futur. La revolució posterior portarà fins i tot l’anarquisme a formar part de governs: perquè tenia sentit, perquè els interpel·lava, perquè hi havia un projecte. Cinquanta anys més tard, a la Transició, l’esquerra torna a tindre força social; tanmateix, no encarna la institució nacional i Jordi Pujol ho entén perfectament: la Generalitat no és només Administració; és una maquinària per donar sentit a la vida de la gent. I així, CiU captura l’espai que l’esquerra no havia sabut convertir en hegemonia.

La pujada del neofeixisme demostra que hi ha una ràbia disponible, una ferida oberta, un vot descontent…

El buit actual, llavors, no és cap accident electoral: és la reaparició d’una tensió molt antiga que —parafrasejant Francesc Pujol— rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. I, mentrestant, milers de vots que no troben casa, el lloguer que puja, el model productiu que continua sent de terra cremada i pa només per a avui, la crisi climàtica que avança. Gent que havia anat votant ERC per defecte, però ja no s’hi reconeix. Gent que es mirava la CUP amb simpatia i els ha fet confiança, però no acaba d’entendre ben bé on va i per a què serveix el seu vot. Gent a qui Junts li queda massa a la dreta de la vida, però que potser va simpatitzar amb Junts pel Sí. Gent que vol país, però també casa: que vol blindar l’ús de la llengua i un sou digne.

La pujada de la ultradreta és una alarma, sí. Però els gairebé 4.000 morts en un dia per les onades de calor a l’Índia —i el centenar de morts en un mes en l’àmbit de l’Estat espanyol— potser ho són més. La pujada del neofeixisme demostra que hi ha una ràbia disponible, una ferida oberta, un vot descontent que algú ha sabut ordenar des de la dreta: fet que no era ni és inevitable, sinó que és una opció. La gent no s’ha tornat feixista; la gent vota i pensa a partir dels relats que li arriben i els partits que hi ha disponibles. L’altra opció possible —la d’esquerres—, ningú no l’ha articulada encara amb prou força i sentit. Calen grans canvis abans no es fongui l’asfalt mentre caminem pel carrer i ens xucli el buit, però ni els farà la dreta ni els farem amb el poder d’una autonomieta.

El marc de la unitat de tothom contra l’extrema dreta és… el marc de l’extrema dreta

Hi ha qui, de tot cor, creu en una unitat nerviosa, reactiva i a tot preu. De bona fe, compren el marc espanyolista pel qual al final sempre hem d’anar a salvar l’Estat, fins al preu de la pèrdua dels recursos, de la sobirania i de la dignitat. Aquesta unió de les esquerres contra el feixisme ni considera la qüestió nacional i hi insistim: Espanya xucla diners i competències per fer les coses, però sobretot hi ha un trauma col·lectiu irresolt entre el poder exercit l’1 d’octubre a les urnes i el 3 d’octubre a la vaga… i la marxa enrere del 10 d’octubre amb la desmobilització paternalista. La idea de l’enganyifa, el tots són iguals i les conspiranoies que arrosseguem encara avui, se l’han guanyat a pols i surt d’aquí. Obviar la qüestió, rebaixar-la a una unitat contra el llop —o, en el cas de qui està canalitzant això a Catalunya, contra el moro—, només normalitza el trauma i el relat antitot. No hi ha ambició política més enllà de parar un cop, i qui dia passa legislatura i sous empeny.

A més, el marc de la unitat de tothom contra l’extrema dreta és… el marc de l’extrema dreta. Situem-nos: l’extrema dreta són els bombers del capitalisme. Se’ls convoca quan s’incendia el sistema per mobilitzar els temors i les misèries de la gent i recuperar l’ordre, lampedusianament assegurant grans canvis per aconseguir que realment no canvie res de fons, o res per a bé per a la majoria. Si tot el teu programa polític d’unitat esquerranosa es basa a anar contra ells perquè són dolents, oblides les necessitats de la gent… i alimentes la idea que també tu ets sistema.

L’aparell dels Comuns no són independentistes ni en seran. Els d’ERC i la CUP no comparteixen ni estètica ni estratègia. Una coalició forçada i a correcuita no amplia l’espai polític: el comprimeix. Fas en el millor dels casos un Tetris ràpid i precari que —com hem vist en el Nou Front Popular francès— dura menys del que dura una línia en el mític videojoc. Si la meitat de la gent que et votava ja no et votarà perquè ja no ets qui eres… per què t’hauria de votar la resta? Quin sentit té organitzar-se reactivament avui per reforçar Espanya i el PSOE i seguir sense projecte demà? Quina presó et construeixes tu mateix si en una eventual pujada espanyola de l’esquerra et poses en la tessitura de no poder deixar mai de donar suport al PSOE perquè llavors seràs tu l’irresponsable que trenca la moto que has venut?

Quan alguna cosa es mou de veritat, és perquè es construeix una esquerra autocentrada, arrelada, pensada des del lloc

Del Quebec a Nova York i Andalusia, quan alguna cosa es mou de veritat, no és perquè ajuntem tres logos qualssevol en un cartell demà. És perquè es construeix una esquerra autocentrada, arrelada, pensada des del lloc. Amb errors i encerts, Adelante Andalucía és un partit que no deu res a cap estructura de Madrid. I poques coses condicionen més les possibilitats de la política que les estructures…

S’han acabat tardors i primaveres
i els tarongers floreixen per febrer
i puja la mar, que trenca les barreres
i el temps que ens queda s’acaba, s’acaba, s’acaba…

Quina calitja (La Gossa Sorda)

Ara bé, l’alarmisme rufiany per la unitat de les esquerres l’encerta en una cosa: cal replantejar el tauler polític. Però permeteu-me que hi insisteixi: si hi ha una alarma, no és (només) la del feixisme. Si hi ha una alarma, és polititzar la crisi climàtica i la gent que ja està morint per les temperatures i per l’estrès climàtic. És la relació que hi ha entre el 2017 i que els serveis públics de Catalunya no funcionin. L’alarma és que massa gent ja no creu que la política serveixi per garantir una (bona) vida. Que treballar no assegura tindre casa. Que parlar català no assegura futur ni el futur assegura una llengua catalana. Que viure en un poble no assegura transport, salut, cultura ni drets. Que la democràcia acaba sent l’administració trista i panxacontenta dels pocs recursos i quatre competències que queden en un món cada vegada més desigual i on les víctimes de l’escalfament, els imperis i la hipermasculinització de la política són i serem sempre les mateixes.

No n’hi ha prou a gesticular conflicte si no se sap cap on portar-lo. Tampoc no n’hi ha prou a administrar l’autonomia i l’Estat com si el 2017 no hagués passat res. Cal posar al centre que la gent mereix tindre una bona vida, que l’únic futur de la democràcia és que sigui més democràtica i que el planeta no només ha d’aguantar-nos la broma, sinó que ha de regenerar-se i estar més viu, ser més habitable i just per a tothom; que el país és la vida pròpia d’un lloc en concret i eines per administrar-la. El bé comú, la mirada i els interessos de qui, al capdavall, paga els impostos.