Crític Cerca
Opinió
Òscar Simón Bueno

Òscar Simón Bueno

Professor i activista per l'educació pública.

Oposicions a professor de secundària: una visió des de dins

Els governants prefereixen pagar menys a gent que s'hi incorpora sense antiguitat i mantenir la temporalitat estructural, abans que aprofitar l'experiència de les persones que fa lustres que hi treballen

21/06/2021 | 15:55

Persones que s'examinen en les oposicions a la UPF/ Foto: LAURA FÍGULS – ACN

Per accedir a una feina al sector públic en general cal superar unes proves, el contingut i la data de les quals ha de ser conegut prèviament. D’aquesta manera, es vol assegurar la igualtat d’oportunitats de totes les aspirants. Això seria així si cada 2 anys, com a màxim, es convoquessin places en nombre suficient, a fi i efecte de cobrir totes les vacants presents en aquests moments.

En el cas del sector educatiu públic, les vacants s’originen per jubilacions, creixement del nombre d’alumnes, millora de les ràtios o inclusió de nous serveis. Però, realment, les oposicions ni es convoquen cada 2 anys, ni quan es convoquen s’hi ofereixen places suficients per cobrir totes les vacants. Amb un exemple crec que s’entén millor: fins al 2018, que va començar el cicle actual de convocatòries, feia 7 anys que no teníem oposicions. Curiosament, els mateixos anys que la conselleria d’Educació va estar dirigida per persones provinents de l’òrbita de l’antiga CiU.

Fins al 2018, que va començar el cicle actual de convocatòries, feia 7 anys que no teníem oposicions

Aquí cal fer un petit aclariment: Clara Ponsatí només va ser al càrrec del juliol a l’octubre del 2017; però, en canvi, Irene Rigau va ser-hi del 2010 al 2016, i no va convocar ni una sola plaça (la del 2011 se la va trobar feta). Pel que fa al nombre de places, hem de considerar que a educació hi ha actualment unes 30.000 persones interines, de les quals 20.000 tenen més de 3 anys de serveis prestats. Si fem un repàs del nombre de places convocades durant el darrer cicle d’oposicions, es veu que l’oferta és clarament insuficient.

El 2018 es van oferir unes 2.000 places d’ESO i de batxillerat. El 2019, es van convocar 4.300 places entre primària i FP, i el 2020, unes 5.000 d’ESO i de batxillerat. El 2021, 3.300 entre primària i FP, i es preveu que el 2022 n’hi hagi unes 4.400. Això fa un total de 19.000 places. Sense tenir en compte les jubilacions, unes 1.500 per any, vol dir que quedaran unes 17.000 persones treballant (que surten de restar les places ofertes de les vacants existents, més les jubilacions anuals), amb una antiguitat mínima de 4 anys, i que no tindran un contracte fix. Si es repetís el cicle, al final d’aquest quedarien de nou unes 4.000 persones amb contracte temporal i una antiguitat mínima de 3 anys.

De fet, la realitat és encara molt pitjor, perquè no totes les persones que estan treballant com a docents es presenten a les oposicions. És a dir que els concursos oposició no estabilitzen les persones, sinó les places. Algú s’imagina que a la SEAT fan fixos 3.000 llocs de feina i acomiaden 2.000 persones que ja estan treballant per incorporar 2.000 treballadores de fora? Aquesta aberració és la que es repeteix a les administracions cada vegada que es convoquen places.

Els concursos oposició no estabilitzen les persones: els serveis públics perden bones professionals constantment

A la convocatòria del 2018, només un terç de les persones interines es va presentar. Existeixen molts factors que porten una docent amb anys d’experiència a decidir no presentar-s’hi, alguns de personals, però d’altres són injustament estructurals.

El primer és que la manca d’un calendari constant d’oposicions cada 2 anys fa que cada vegada s’hagi de començar a estudiar des de l’inici. Una mitjana de 70 temes (uns 3.000 fulls). Planificar l’estudi i trobar el temps necessari per dur-lo a terme més enllà de la jornada laboral i de les càrregues familiars no és fàcil. Significa fer moltes renúncies per anar a un examen amb un elevat contingut d’atzar. M’explico: cada tribunal es fa una espècie de bingo sorteig que determina els temes. En el meu cas, portava 39 temes estudiats de 71, i no en va sortir cap. De fet, tres dels cinc temes estaven relacionats amb arquitectura tècnica. Les tres persones que tenien aquesta titulació van aixecar els punys quan van veure el resultat del sorteig.

El segon, relacionat amb el primer, és que les proves són eliminatòries: si no aproves la programació (a la qual presentes com estructures un curs d’una matèria), no pots anar a la següent. Si no es treu un cinc a la prova de coneixements, no fa mitjana. Així, una persona que treu un 9 a la programació i un 4,5  a la prova de coneixements és declarada no apta i una persona amb dos 5 pot arribar a la fase de concurs. S’ha de considerar que la part del tema de desenvolupar, aquella que se sorteja, requereix un nivell de coneixements que es tenen molts més frescos quan s’acaba de finalitzar la carrera que quan fa 13 anys que imparteixes classes com és el meu cas.

L’experiència laboral, els títols universitaris i els cursos de formació no hi tenen pràcticament cap valor

El tercer és que l’experiència laboral, els títols universitaris i els cursos de formació no hi tenen pràcticament cap valor. Formalment suposen el 50% de la nota, però tant el caràcter eliminatori de les proves com el fet que, curiosament, el nombre de persones que arriben a la fase de concurs a les diferents especialitats és molt similar (si no inferior) a les places que s’ofereixen fa que a la pràctica els mèrits només serveixin per ordenar la gent que ja és apta. En tecnologia (la que he superat jo aquest any) o en matemàtiques, sempre aprova menys gent que el nombre de places convocades, i a la resta d’especialitats, els mèrits tenen importància en unes dotzenes de places a tot estirar. Així, persones que fa anys que desenvolupen la tasca docent són desplaçades per gent que no ho ha fet mai en la seva vida. Els governants prefereixen pagar menys a la gent que s’incorpora sense serveis prestats (no cobren antiguitat) i mantenir temporalitat estructural, abans que aprofitar l’experiència i la formació de les persones que fa lustres que treballen.

Passar per unes ‘opos’ treballant: un infern d’angoixa i d’incertesa

Decidir presentar-se ja és difícil, perquè s’ha de valorar que no hi ha oposicions sovint; però, a més, estudiar no és garantia d’obtenir la plaça. Anar a treure les oposicions no és estudiar un mes o dos, sinó que representa com a mínim sis mesos de feina. No són poques persones que han aprovat les oposicions estant a l’atur sense haver fet classe en la seva vida.

Has de preparar una programació didàctica que mai no tornes a fer igual, perquè, si haguéssim de fer-la cada any, dedicaríem dos mesos per assignatura a fer aquest document. A la vegada, has de preparar els temes, llegir-los, fer els resums i estudiar-los. En el meu cas, amb 16 planes escrites, vaig treure un 7. Triar els temes a estudiar tampoc no és fàcil: dominar 71 temes és molt difícil i se n’ha de fer una tria, a menys que et puguis dedicar completament a preparar unes oposicions (per exemple, si encara es viu amb els pares o si no es treballa). I, a la vegada, no tots els temes es valoren igual. Per exemple, en tecnologia hi surten els temes “Organització de l’aula taller” i “Potència al corrent altern i control del factor de potència”; però, si fas el primer, tens molt poques possibilitats d’aprovar.

S’han d’estudiar els temes que tenen un component matemàtic important i que, per tant, presenten més dificultat. Però potser no caben sortint, com em va passar a mi. Sortosament, haver treballat en una fàbrica de ciment i haver consultat com es feien els maons per curiositat em va permetre defensar el tema “Materials de construcció”.

Arribar de treballar, fer les tasques domèstiques, tenir cura d’un bebè i, quan s’hagi adormit, posar-se a estudiar sense saber exactament quan serà l’examen (la pandèmia encara ho va complicar tot més). Així un dia i un altre durant mesos. Sabent, a més, que, si no superes les oposicions, la teva feina està en perill, o que directament la pots perdre com, els passa a les TEEI (tècniques especialistes en educació infantil) després de 16 anys sense convocar oposicions: 900 persones treballant, 756 places i 5.000 aspirants.

Quantes persones que no tenen nervis d’acer i que són magnífiques docents no superen les oposicions?

Es parla molt de la pressió de les atletes al cicle olímpic, perquè es juguen la feina de 4 anys en una cursa. La gent que treballa com a interina o temporal a l’Administració es juga la feina, a vegades de dècades, al fet de tenir un bon matí. A les oposicions del 2018 no vaig poder controlar els nervis i vaig ratllar un problema que tenia bé i que m’hauria servit per aprovar. Quantes persones que no tenen nervis d’acer per fer els exàmens i que són magnífiques docents no superen les oposicions?

D’altra banda, existeix un grau de subjectivitat important en la correcció. Els exàmens de MIR, BIR, FIR són de tipus test, mentre que els dels docents són de desenvolupar, documents d’organització i activitats d’aprenentatge la valoració dels quals és més difícil. Un company de català va treure un 7 a la defensa de la programació el 2018 i un 4 el 2020. Aquesta incertesa fa que tot el procés estigui dominat pel dubte de si li agradaràs o no al tribunal, un fet del tot incontrolable. A més, hi ha moltes altres variables que entren en joc: que el tribunal sigui al teu centre, que els membres siguin companys de feina teus, que estiguis significada sindicalment i/o políticament…

En resum, un sistema que fa fora gent que ja treballa per incorporar gent de l’exterior no té cap mena de sentit. Hi hauria una manera molt senzilla de posar fi a aquest contrasentit: estabilitzar les persones que porten més de 3 anys via el concurs de mèrits previst per l’article 61.6 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, o creant la figura de l’interí fix i convocant oposicions cada 2 anys per a les persones que es vulguin incorporar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies