‘Alcarràs’, espòiler de la transició ecològica

Una família de la comarca del Segrià (Lleida) es veu obligada a abandonar les seves terres de conreu, que seran cobertes per un camp de plaques fotovoltaiques. Així comença Alcarràs, la pel·lícula de Carla Simón premiada amb l’Os d’Or a la Berlinale i que va camí de ser un dels grans fenòmens cinematogràfics dels últims anys a Catalunya. Més enllà de la seva qualitat artística, Alcarràs planteja de manera subtil alguns dels principals conflictes socials i polítics al voltant d’una transició ecològica que ja està en marxa i que s’haurà d’accelerar en el futur pròxim.

El conflicte principal és per l’ús de la terra: la família que protagonitza el film no tenia escripturades les terres de les quals vivia des de feia generacions, cosa que permet al propietari legal canviar els presseguers per plaques fotovoltaiques, més lucratives. Ofereixen als homes de la família treballar en el manteniment de la instal·lació, però la qüestió no és només econòmica; és tot un mode de vida el que desapareix. Alcarràs retrata l’última collita de préssecs, abans que les excavadores arrenquin els arbres per cobrir la terra de plaques.

A l’Estat espanyol s’està imposant un model concentrat de transició energètica, basat en projectes a gran escala

La Generalitat calcula que s’haurà de destinar un 2,5% del territori català a instal·lacions eòliques i solars, sense comptar-hi els terrats (tot això, malgrat la reducció del consum energètic, prevista en un 30% fins al 2050). Xifres fredes que amaguen conflictes concrets per l’ús de la terra, com el que mostra Alcarràs. El creixement de les energies renovables és inexcusable, especialment a Catalunya, molt endarrerida en relació amb altres territoris i amb els objectius de descarbonització (dels 25 GW de potència eòlica instal·lada a l’Estat, només 1,5 GW són a Catalunya). Però la certesa que cal accelerar la descarbonització de la producció elèctrica conviu amb el sorgiment de nombrosos moviments d’oposició a les grans instal·lacions solars i eòliques en zones rurals, agrupats en la federació estatal ALIENTE. Denuncien que s’està imposant un model concentrat de transició energètica, basat en projectes a gran escala “devastadors per al paisatge i per a la biodiversitat”, en lloc d’una “transició energètica justa, basada en la generació renovable distribuïda, l’estalvi energètic i l’autoconsum”.

També creix la preocupació pel risc de reduir la producció alimentària, ara que s’està fent evident que la crisi energètica i la crisi alimentària són dues cares de la mateixa moneda: l’increment actual dels preus dels combustibles fòssils està fent pujar els preus dels aliments, ja que l’agricultura industrialitzada és extremament dependent de fertilitzants químics… fabricats a partir de combustibles fòssils. A més, Ucraïna és un dels principals productors mundials de cereals, la qual cosa agreuja la situació. A Suècia, s’ha paralitzat el projecte de la major central fotovoltaica del país perquè el govern de la província on era previst construir-la ha decidit prioritzar la producció agrícola. A Catalunya, les protestes contra els macroprojectes han portat el Govern a prioritzar les comunitats energètiques locals.

Pedro Fresco, expert en energies renovables, respon als crítics amb l’explosió d’energies renovables que les instal·lacions en superfícies urbanes mai no seran suficients per substituir les energies d’origen fòssil, com de fet confirmen les previsions de la Generalitat. Val la pena recordar el darrer informe de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que alerta de la necessitat de descarbonitzar ràpidament l’economia si volem evitar les pitjors conseqüències de l’escalfament global i assenyala el creixement ràpid de les energies renovables com una via fonamental per aconseguir-ho. Posar frens al desenvolupament d’aquestes fonts d’energia és contradictori amb els objectius de reducció d’emissions. No oblidem que la crisi climàtica tindrà un efecte devastador sobre l’agricultura, en forma de fenòmens meteorològics extrems cada vegada més intensos i freqüents, com les sequeres, i la proliferació de plagues. Cada any que s’endarrereix la transició energètica, s’agreugen aquests impactes.

No obstant això, la urgència de descarbonitzar l’economia no pot implicar evitar qualsevol crítica al model hegemònic de transició energètica. Per què mentre s’arrenquen els presseguers d’Alcarràs a penes hi ha plaques solars als terrats de les grans ciutats, on es concentra el consum d’energia? Per què fins a l’arribada dels fons europeus la rehabilitació energètica d’edificis no ha sigut una prioritat de les administracions? Rubén Martínez i Isidro López denuncien al llibre La solución verde que estem vivint una transició energètica adaptada als interessos de les grans empreses, especialment les empreses energètiques que fins ara s’han fet d’or amb l’economia fòssil (i amb el tracte de favor per part de l’Estat, en el cas espanyol).

Sense una intervenció pública, la transició verda eixamplarà les desigualtats socials i territorials

Per a les grans companyies, és més rendible comprar un terreny rural i col·locar-hi una macroinstal·lació que fer-ho de manera distribuïda als edificis d’una ciutat. Els seus interessos coincideixen amb els dels fons d’inversió, que cada vegada més sovint adquireixen terres amb fins especulatius relacionats amb les renovables. Un bon exemple de com una transició energètica guiada per la rendibilitat mai no prioritzarà l’interès general i del paper central que hauria d’assumir l’Estat per posar en marxa una autèntica planificació ecològica de l’economia. Sense una intervenció pública decidida que posi l’interès general al davant, la transició verda eixamplarà les desigualtats socials i territorials. L’estalvi energètic o l’autoconsum —tan necessaris com el creixement de les renovables— mai no seran afavorits per empreses que s’enriqueixen amb la producció elèctrica.

Alcarràs no és una obra política i precisament per això té una capacitat especial per transmetre com els conflictes socials i polítics s’encarnen en les vides de les persones. Segurament sense un objectiu ideològic concret, Carla Simón ha dibuixat una panoràmica magistral d’alguns dels conflictes provocats a casa nostra per la crisi climàtica i la transició ecològica.