20/06/2016 | 00:05
Falten poques hores per les eleccions generals del 26 de juny. Aquest diumenge de pont post verbena de Sant Joan es començaran a poder respondre algunes preguntes. Es trencarà l’empat que ens va deixar el 20D? Podemos Unidos i les confluències catalana, valenciana, balear i gallega, seran la primera força de l’esquerra a l’estat? La creixent polarització entre PP i Podemos Unidos i confluències, provocarà que la governabilitat es situï entre un executiu presidit per Rajoy o un presidit per Pablo Iglesias? Com gestionarà el PSOE aquest nou escenari? Podem especular. Però una cosa ja és ben certa, aquestes preguntes, fa un any, semblarien pròpies d’un excèntric o d’un il·lús. Avui són contemplades com escenaris plausibles i probables. De fet, tothom està preparant-se per gestionar aquesta cada vegada més propera nova realitat política tant a l’Estat com a Catalunya.
Obviament, el 26J no s’enten sense el 20D, i el 20D van passar moltes coses. L’aritmètica no va permetre una majoria clara. Més enllà dels encerts i errors en la gestió d’un complex resultat, el 20D va representar una primera victòria conseqüència en gran part dels sis milions de vots obtinguts per Podemos, IU i confluències. Victòria? Sí, perquè va ser imposible un govern PP-Cs, o PSOE-Cs, o una gran coalició, encara que fos perquè Pedro Sánchez no veiés clar suicidar-se políticament fent president Rajoy. No només es va trencar el bipartidisme, es va trencar l’automatisme que des de fa més de tres dècades opera en la política espanyola, o govern socialista o govern popular.
A Catalunya, En Comú Podem va guanyar les eleccions davant la sorpresa general. I sembla que no s’està assimilant per alguns ni el perquè ni, sobretot, les conseqüències. No hi ha una sola causa que expliqui que prop d’un milió de catalans i catalanes optessin per la confluència. Una de les més repetides, amb raó, és el compromís clar amb el referèndum. Un compromís que va resultar creïble, viable, malgrat la situació d’incertesa i inestabilitat en la que ens movem. Però creure que es pot arribar al 30% dels vots a moltes ciutat de l’Àrea metropolitana de Barcelona o a barris populars i treballadors de diverses poblacions de Tarragona, Lleida i Girona només pel referèndum és un error. En aquest vot hi ha una clara dimensió d’esquerres, social i lligada a demandes de protecció de l’estat de benestar, a una esmena a la totalitat a les darreres reformes laborals. Un vot que contenia una clara exigència de regeneració democrática i lluita contra la corrupció. Un vot que demana un canvi fort, exigent. I un vot que valora de forma positiva un imaginari plurinacional, una visualització clara d’una aliança fraterna entre els diferents pobles de l’estat, un trencament del monodebat identitari i híperpatriòtic.
“Els efectes de l’acord Podem-IU en unes eleccions generals que escullen govern també tenen impacte a Catalunya”
Aquestes raons són la base de la pronosticada primera posició d’En Comú Podem el 26J. Malgrat que la legislatura ha estat fallida, els compromisos s’han mantingut i es mantenen intactes, i així ho perceben els votants de la confluència, però també molts que no van votar-la. La confiança del 20D arriba reforçada al 26J. A això cal sumar-hi l’acord entre Podemos i Izquierda Unida.
A Catalunya, la confluència ja incloïa Podem, ICV, BeC, Equo i EUiA, una suma que va ser facilitadora del pacte estatal. Però els efectes de l’acord estatal en unes eleccions generals que escullen govern també tenen impacte aquí. Ajuden a reforçar que s’assumeix la trascendència d’aquestes eleccions més enllà de partidismes i poden mobilitzar abstencionistes d’esquerres de les darreres eleccions. Davant d’aquesta confluència, ens trobem amb un PSC que ha de defensar el seu acord amb Cs, que a Catalunya coneixem sobradament, i una ERC que ha decidit i repetit públicament que el seu adversari és… En Comú Podem, no CDC o el PP. La veritat, serà curiós veure si amb aquest discurs anti-plurinacional el resultat de Gabriel Rufián a Santa Coloma de Gramenet el 26J superarà gaire el 5% que va treure el 20D.
Impacte del 26J sobre la política catalana
De la mateixa manera que el 20D va alterar el resultat del 27S, i l’acord entre JxS i la CUP per fer president Puigdemont va condicionar les negociacions per formar govern a l’Estat, el 26J tornarà a impactar de forma clara i directa sobre Catalunya i la política catalana, govern inclòs, cosa que saben perfectament CDC i ERC.
Una de les consequencies més clares del 20D i ara del 26J és la continuada consolidació, experiència, trajectòria i treball conjunt de les confluències, que van enfortint un espai polític i electoral (el repte és que sigui també social). S’està ocupant progressivament una posició estratègicament central de la política catalana, a la que el PSC ha renunciat a l’espera de temps millors, i que la majoria de govern CDC-ERC mira de reull, mentre manté una batalla interna infinita de suma zero, que s’intenta ara dissimular amb atacs conjunts a la CUP per la manca d’acord en el pressupost.
“El nou espai polític i electoral de les confluències està ocupant una posició estratègicament central a la política catalana”
Perquè la confluència ocupa un espai central? Perquè és impensable que a Catalunya hi hagi un govern d’esquerres, social, tranformador, mentre el presideixi o en formi part CDC i no hi participi en canvi la confluència. Gir social i CDC són conceptes antagònics.
La confluència és central i decisiva perquè no hi haurà desbloqueig sobre el futur de Catalunya mentre es doni suport a un full de ruta inviable com el de Junts pel Sí, mentre no governi una força que té una proposta difícil, el referéndum, però la única que té aliats i suport social a l’Estat, que pot obtenir reconeixement europeu i internacional i ser acceptada com a legítima per la majoria dels catalans i catalanes.
Ocupar un espai central és la impossibilitat de regenerar un país mentre al govern no hi participi la confluència i en canvi el presideixi o en formi part un partit amb la seu embargada, fundat per un evasor fiscal i que està aquí per mantener els privilegis de determinats grups i cercles de poder.
Ocupar un espai central és que mentre la confluència no participi al govern, i per contra el presideixi la dreta catalana, no hi haurà cap esmena a un model depredador del territori i que concep Catalunya com el palau de congressos o el casino del sud d’Europa.
I potser l’aspecte més rellevant, de fons, la centralitat també és obtenir el suport, com diferents estudis demoscòpics expliquen, de centenars de milers de catalans i catalanes que parlen en castellà habitualment, se senten tan espanyols com catalans, no miren gaire TV3, i no tenen la independència com a prioritat ni estan esperant que se’ls convençi. Això sí, són d’esquerres i creuen que Catalunya té dret a decidir.
Guanyar les eleccions al Parlament?
Els que formem part de la confluència, amb les nostres trajectòries i diferències, compartim la voluntat de guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya (que no sabem quan seran perquè el full de ruta dels 18 mesos va nèixer mort). Però sobretot tenim clar per a què volem guanyar. I en cap cas passa per ajudar a refundar-se a CDC, per assumir el seu lideratge o per creure que es pot construir una hegemonia alternativa al neoliberalisme pactant amb un membre de la familia liberal, la mateixa a la que s’acaba d’incorporar Ciutadans.
Els actors de la confluència som plurals i debatem apassionadament sobre la millor manera de construir un espai polític d’esquerres i transformador. Però, a la vegada, ja governem a diverses ciutats, ampliem aliances a l’Estat, guanyem eleccions, no acceptem l’hegemonia convergent-liberal-processista i ens preguntem, fins quan una part de l’esquerra catalana farà passar tots els seus projectes pel peatge convergent? Si Catalunya és majoritariament d’esquerres, quin sentit té que presideixi la Generalitat un membre inesperat de Convergència?
El 26J començarà un nou escenari, encara incert i ple de dubtes i interrogants. Però a Catalunya, passi el que passi a l’estat, només una majoria d’esquerres, neta de corrupció i amb una proposta política estratégica com el referéndum com a punt de consens, pot superar el bucle processista en el que ens trobem. A Espanya només hi ha dos opcions, o PP o Unidos Podemos i confluències. A Catalunya també, o governs convergents refundats, o una majoria popular d’esquerres que aprofita la fraternitat amb altres forces polítiques de l’estat que ens va portar el 20D.
