Per què les escoles també necessiten aire condicionat?

“És molt més pedagògic que s’implementin projectes d’adaptació bioclimàtica a les escoles que no pas que els infants aprenguin a prémer el botó de l’aire condicionat”. Això ho va dir, en un acte públic, un membre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Aquest argument sovint va acompanyat d’altres, com ara que l’aire condicionat dispara el consum energètic, agreuja l’efecte illa de calor i, en definitiva, és una manera d’adaptar-se a l’emergència climàtica que genera més emissions.

Aquests impactes, que són certs, cal posar-los en diàleg amb un principi de realitat que per a alguns sembla menor: mentre busquem la solució impol·luta que no hem exigit mai a ningú, hi ha infants fent classe a més de 30 graus i que assumeixen el cost de la nostra coherència climàtica. Si algú vol defensar aquesta posició, caldrà que expliqui molt bé per què la majoria de les oficines disposen d’aire condicionat, però les escoles han de renunciar-hi per raons pedagògiques o ambientals. Si una empresa tingués la plantilla a aquesta temperatura, hi hauria inspecció de treball, denúncia i multa. No podem demanar als infants que suportin 35 °C dins d’una aula, i encara menys fer-ho en nom de l’ecologisme.

Les escoles es van dissenyar per a un clima que ja no existeix, i la calor extrema anirà a més en el futur

Les escoles es van dissenyar per a un clima que ja no existeix. La calor extrema ha deixat de ser una excepció per convertir-se en la nova realitat, i tot indica que anirà a més. Des del 2022, cada any batem rècords de registres de temperatura. Les projeccions apunten que, cap al 2050, l’interior del país superarà els 65 dies l’any per sobre dels 30 °C i la vintena per sobre dels 35 ºC, amb un escalfament especialment intens a la primavera i a la tardor, en ple curs escolar.

No són només projeccions, ja està passant. El 28 de maig passat, a l’Escola Can Serra de Barberà del Vallès es van registrar 33 °C; a l’Institut Valèria Haliné de Castelldefels, 36 °C, i l’Institut Joan Oró de Lleida superava els 32 °C. Les dades provenen d’Aules que Cremen, una plataforma impulsada pels docents, que monitoren en temps real les altes temperatures, per fer visible un problema que empitjora cada any.

Els infants són especialment vulnerables a la calor, tenen menys capacitat fisiològica per regular la temperatura corporal, però no compten amb cap normativa que els garanteixi el confort tèrmic. L’evidència científica mostra que l’exposició a temperatures elevades té efectes sobre la seva salut física i mental, però també sobre la capacitat d’atenció, la concentració i l’aprenentatge. Afecta tant les hores lectives com les activitats extraescolars i els casals d’estiu que tenen lloc als mateixos equipaments.

Tanmateix, i paradoxalment, els menors estan menys protegits que els adults. El personal docent disposa d’un marc legal que regula les condicions ambientals en què desenvolupa la seva activitat laboral, un llindar de 27 ºC, tot i que a la pràctica no es compleix, però els menors no tenen ni això.

El problema s’agreuja perquè, segons l’estudi Calor a l’escola, d’Equitat.org, la meitat dels centres educatius de Catalunya (1.220 dels 2.500 edificis) no estan adaptats a les noves condicions climàtiques. No és estrany, doncs, que les últimes setmanes hagin proliferat les mobilitzacions de famílies, equips docents i comunitats educatives. L’aFFaC demana actuacions immediates, però també un pla d’adaptació climàtica ambiciós que abordi el problema de manera estructural.

La resposta institucional continua sent molt insuficient. El Pla d’adequació al canvi climàtic de la Generalitat (2023) preveu sobretot mesures low cost, com ventiladors, punts d’aigua o tendals, i només preveu rehabilitacions a fons en una petita part dels centres (257 de 2.500). Proposa climatitzar només alguns espais concrets, com ara menjadors, gimnasos o sales de professorat, concebuts com a refugis temporals durant episodis de calor extrema. Al final, per a la majoria dels centres, la resposta principal que ha arribat —i ho ha fet tard— han estat els ventiladors de peu.

Els infants i els joves tenen dret a aprendre en condicions dignes i segures i no morir de calor en l’intent

No pot ser que la nostra política climàtica siguin ventiladors de peu en aules que cremen. Allà on sigui necessari, caldrà climatitzar. I sí, això vol dir instal·lar aire condicionat. Els infants i els joves tenen dret a aprendre en condicions dignes i segures i no morir de calor en l’intent. Les escoles han de ser espais de benestar i, en un món amb temperatures cada vegada més extremes, també han de ser infraestructures de protecció climàtica.

Si per raons ambientals hem de posar límits a la climatització, aquests límits no haurien de recaure sobre els centres educatius. Haurem de decidir quins són els usos socialment prioritaris i quins no en un món cada vegada més calent. Les escoles, els centres de salut, les residències i altres equipaments públics essencials haurien de situar-se al capdamunt de la llista de prioritats, mentre que l’ús s’hauria de restringir en sectors com ara els centres comercials, els aeroports i altres infraestructures turístiques.

Vol dir això que la recepta és instal·lar aire condicionat en totes les escoles? No necessàriament. No pot ser l’única resposta ni la principal a mitjà termini. El problema s’ha de pensar en termes de confort tèrmic, que depèn de molts factors: la qualitat de l’envolupant dels edificis, l’aïllament, la ventilació, l’orientació, la presència de verd, els paviments o l’ombra dels patis.

La climatització dels centres hauria d’anar acompanyada d’un desplegament massiu de plaques solars a les cobertes escolars

Però reconèixer que amb l’aire condicionat no n’hi ha prou no vol dir negar-ne la necessitat. Allà on les temperatures ho exigeixin, ha de formar part immediata de la resposta d’emergència. És l’única mesura que extreu calor de l’aula i hi garanteix una temperatura segura en els moments de calor més extrema, sigui quin sigui l’estat de l’edifici, i s’instal·la en qüestió de dies, quan rehabilitar a fons un centre demana mesos o anys d’obra. Les mesures passives abaixen la temperatura de base i redueixen la necessitat de refrigerar, però fan efecte a llarg termini i no arriben a cobrir els episodis més durs.

La climatització dels centres hauria d’anar acompanyada d’un desplegament massiu de plaques solars a les cobertes escolars. També hauria d’anar de bracet d’un pla d’adaptació ambiciós, com el que proposa Equitat.org, per reduir les necessitats de refrigeració i rehabilitar els edificis, renaturalitzar els patis, millorar l’entorn escolar, etc.

La pregunta de fons és si l‘accés al confort tèrmic dependrà de la renda familiar o si es garantirà col·lectivament des dels equipaments públics. Al segle XX vam universalitzar l’accés a l’aigua potable, el clavegueram i l’electricitat. Una política climàtica per l’època en què ja vivim ha de pensar com garantir l’accés universal al confort tèrmic. Quin tipus d’infraestructures públiques necessitem en un món més calent? Uns centenars de ventiladors de peu no en són una resposta seriosa.

* Eva Vilaseca és biòloga i membre de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE); Rubén Martínez és director de l’Àrea d’Urbanisme i Transició Ecològica de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA).