18/03/2026 | 07:00
Imaginem Rubén Martínez anant a comprar al Mercadona. Quant et costaria un fuet de Casa Tarradellas?
Dos euros i mig, aproximadament.
Per què dius que és el fuet més car del món?
En principi, un fuet sembla el producte perfecte de l’eficiència de la globalització alimentària. Tens un petit aliment, amb força proteïna, que és molt barat i que es produeix a escala massiva industrial. Però és molt més car del que sembla. El preu del súper no reflecteix la factura real de produir aquest fuet. És a dir, que, si comptes tot el que cal per produir-lo, la factura és molt més gran. Fixa-t’hi: una gran part de la soja per al pinso que es mengen els porcs ve de la regió d’El Cerrado del Brasil i del Paraguai, on els drets laborals són molt febles, i es transporta fins a Catalunya amb un cost en CO₂ que tampoc es paga. Després tens la contaminació ambiental aquí: nitrats als aqüífers, aigua contaminada pels purins i sòls saturats per la concentració d’explotacions ramaderes. I, finalment, la producció industrial es fa majoritàriament en macrogranges i en escorxadors, concentrats en tres grans empreses, amb unes condicions laborals pèssimes per als treballadors, en gran part migrants. Si sumem tota la factura territorial, ambiental, laboral, un fuet que val dos euros i mig seria en realitat caríssim. Caríssim per a la salut pública, per a la gent que curra, i per a qui el consumeix, perquè en realitat, des del punt de vista nutricional, és un producte bastant dolent.
“Un fuet de dos euros és, en realitat, supercar per al medi ambient, per als treballadors i per a la sanitat pública”
A Catalunya “es maten 23 milions de porcs cada any”. La indústria porcina explica moltes coses sobre la nostra economia.
La gran transformació de l’economia espanyola, i catalana, ha consistit a passar d’un model industrial a una economia de serveis, turística i immobiliària… Però aquest relat, que és cert, no ho explica tot. Encara existeix, sobretot a Catalunya, un pes industrial rellevant. I entre aquests sectors industrials hi ha l’agroindústria. Dins d’aquesta, la més important a Catalunya per volum i pels diners que mou és la porcina. Es podria dir que genera diners i ocupació i bla-bla-bla. Però, si mirem amb lupa, veurem que el sector porcí no respon a necessitats de la població local, sinó que entre un 70% i un 80%, segons l’any, es destina a l’exportació. La majoria dels porcs que produïm a Catalunya s’envien a la Xina, al Japó i a França. Es podria pensar que és una indústria molt distribuïda en petits productors, en granges? Tampoc! Hi ha una concentració molt alta en grans macrogranges. Dels 23 milions de porcs que es maten cada any a Catalunya, el 60% se sacrifica en tres macroescorxadors. On van els beneficis?
Entenc que aquí acabem pagant entre tots les factures ambientals, laborals… i el porc acaba beneficiant només unes quantes empreses?
I, precisament, el que ens explica la indústria porcina és com funciona el procés d’encariment per sota del cost real, el que anomenem “abaratiment”. Hi ha productes en el sistema capitalista que són accessibles per a una gran part de la població gràcies a un procés previ d’abaratiment: es poden abaratir els preus de l’energia, dels aliments i fins i tot, en alguns moments històrics, de l’habitatge mitjançant l’accés generalitzat al crèdit, però aquest abaratiment és gràcies a l’explotació de treball humà i a l’apropiació de la natura. La crisi ecològica, en realitat, consisteix a veure les costures a aquest model que s’aconsegueix no pagant la factura dels impactes mediambientals, o colonitzant territoris i acaparant terres, o no pagant el que valia el treball que hi ha darrere. Ha arribat un moment en què aquest procés d’abaratiment ha arribat al límit. El capitalisme ja no pot continuar apropiant-se de la natura i explotant treball. La indústria del porc és un bon exemple d’aquest límit.
“Fa cinc anys que els aliments cada dia són més cars. La gent està gastant el 60% del seu sou en aliments i en habitatge”
Explica’m això de la “natura barata” o de l’“energia barata” perquè ho entengui una persona normal com jo.
Te’n poso un exemple. Hi va haver un moment en què, durant la crisi econòmica dels anys setanta, els sous van començar a estancar-se. Això que anomenem neoliberalisme va ser, entre altres coses, una forma de disciplinar el treball i contenir els salaris. Avui cada vegada tenim menys capacitat adquisitiva, malgrat que treballem el mateix o més. Una de les estratègies per intentar equilibrar aquest estancament dels salaris va ser produir menjar barat per a la classe treballadora. Però aquests aliments no van aparèixer perquè de sobte algú decidís abaixar els preus. Es produeix per una transformació històrica en la producció agroindustrial. S’intensifiquen i es generalitzen els pesticides i fertilitzants sintètics, es produeixen llavors a escala industrial, s’incrementa la mecanització del camp, i aquesta agroindústria genera una producció massiva d’aliments. Jason Moore, historiador mediambiental, analitza aquesta relació entre l’abaratiment del treball i el del menjar. Si es produeix menjar a escala industrial, això permet abaratir el treball, de manera que la gent pugui continuar comprant aliments barats per sobreviure. El menjar barat compleix aquí una funció clau: permet que la població treballadora es mantingui amb salaris més baixos. El menjar barat permet l’explotació del treball.
I avui s’ha acabat la natura barata?
Sí. S’ha acabat l’energia barata, s’ha acabat l’aliment barat… però no s’ha acabat el treball barat. La mateixa estratègia que ens va permetre produir menjar barat és la que ha erosionat els recursos necessaris per produir-lo. L’expansió de l’agricultura industrial, basada en un ús intensiu d’energia fòssil, fertilitzants, pesticides, aigua i sòls, va permetre durant dècades abaratir molts aliments, però també ha generat costos ecològics creixents i una major vulnerabilitat del mateix sistema agrari. Fa cinc anys que els aliments cada vegada són més cars. A més, als barris vulnerables, la gent que menys pasta té s’està gastant el 60% del seu pressupost mensual en alimentació i en habitatge. Aquests no eren els números de la revolució verda. El consens s’ha trencat. La inflació alimentària té avui dia molt a veure amb la falta d’energia barata, amb el canvi climàtic, amb els oligopolis del sistema alimentari…
“El preu dels ous s’ha triplicat. Deien que era per la grip aviària; però, quan la grip es va acabar, el preu no va baixar”
Un dubte sobre això: igual que van pujar els preus i van dir que era per culpa de la guerra d’Ucraïna. No podrien tornar a baixar quan s’acabi tota aquest malson?
Quin és l’incentiu d’un supermercat o d’un oligopoli alimentari com el que tenim avui a Catalunya o a Espanya per, un cop ha apujat el preu, abaixar-lo? No tenen gaires incentius per fer-ho. Un cop la gent està pagant car, per què abaixar-lo? Isabella Weber, economista alemanya, ha estudiat com els oligopolis tenen capacitat per controlar el preu dels aliments i, al marge de l’escassetat material, mantenir-lo alt. I sobre quins productes? Per exemple, els ous. Els ous han pujat tres vegades respecte al que pagàvem fa cinc anys. Ah, era per culpa de la grip aviària? La grip aviària va desaparèixer, però els preus no van baixar. Per què? Isabella Weber parla de la “inflació dels venedors”. És a dir, com que el mercat alimentari està concentrat en poques mans, pot apujar o abaixar els preus al seu gust. Resposta curta, a partir dels informes que hem fet a IDRA sobre l’alimentació: els vaivens en els preus dels aliments dels últims cinc o sis anys no s’expliquen només per conflictes geopolítics, guerres o canvi climàtic; també s’hi ha de sumar el poder dels oligopolis alimentaris.
“El problema ecològic no són les emissions de gasos… sinó la concentració de la propietat i de decisions en poques mans”
Quan es planteja una solució de la crisi ecològica i climàtica global, tu sempre reivindiques que primer caldria definir bé quin és el problema de debò perquè, si no, equivocarem les solucions. Aleshores, definim el problema: quin problema de fons tenim?
Si penses que el problema ecològic és un excés d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, això porta a pensar que el problema és el consum, no? És a dir, que estem consumint massa, i per això hi ha tantes emissions. Si el problema es defineix així, aleshores, qui n’és el responsable? Doncs hi ha qui diu que són els rics, o que som tots, la classe treballadora d’Europa i dels Estats Units, perquè vivim per sobre de les nostres possibilitats… Seguint aquest relat, quina seria aleshores la solució? La transició energètica cap a les renovables. Moltes vegades això es presenta com una solució inqüestionable o com l’únic camí a seguir. I sembla que no es pot debatre gaire sobre això sense que et titllin de negacionista del canvi climàtic…
Uau, però, aleshores el problema ecològic que tenim no és per culpa de les emissions? Em peta el cap.
Les emissions en són la conseqüència, no la causa. El problema és la concentració de la propietat i del poder de decisió sobre els recursos essencials i per invertir en certes infraestructures i no en d’altres. Andreas Malm, al seu llibre Capital fósil, ho explica d’una manera supernítida. Situem-nos al segle XIX, a Anglaterra. Per què s’opta pel carbó i no per l’energia hidràulica? Perquè el carbó permet produir en centres urbans industrialitzats i, per tant, controlar i disciplinar la força de treball. I també concentrar aquest recurs en lloc de descentralitzar-lo. L’elecció del carbó no és només una qüestió de densitat energètica. És una qüestió de poder. De control. I així la població no té altra opció que vendre la seva força de treball barata. El que diu Malm és que l’origen del canvi climàtic no es pot entendre només mirant les emissions en abstracte. La causa té a veure amb el control privat dels actius i de les infraestructures necessàries per a la vida social. El problema de fons no són només les emissions, sinó qui decideix com es produeix l’energia, quines infraestructures es construeixen i al servei de qui.
“Per a alguns, resulta que el problema és el consum individual d’una persona que agafa el cotxe cada matí per anar a treballar”
A veure, però parlem de coses concretes. Un dels sectors que més afecten el canvi climàtic és el transport. Tots fem servir el cotxe, i tots ens beneficiem del transport de mercaderies amb avió, vaixells o camions contaminants.
L’energia primària d’Espanya depèn en un 70% de fonts fòssils. Això inclou el transport, la indústria, la generació elèctrica i bona part de la calefacció. Hi ha una inèrcia de dècades amb governs invertint, que és la qüestió fonamental, en infraestructures fòssils. S’han construït urbanitzacions, centres comercials allunyats dels centres de les ciutats, polígons industrials, carreteres, autopistes, cotxes, gasolineres… De fet, el 50% de les benzineres de Catalunya es van construir a partir dels anys 2000. És un model de vida que fa que la majoria de la població depengui del cotxe. I no s’ha apostat tant pel transport públic. Ho veiem clarament en el cas dels trens de Rodalies. És un patró estructural; no són decisions personals. Però, per a alguns, resulta que el problema és el consum individual d’una persona que agafa el cotxe cada matí per fer 50 quilòmetres, anar a treballar i empassar-se un embús de dues hores, i que consumeix menjar barat perquè no té temps ni diners. Per això dic que el problema fonamental no és d’emissions, sinó de qui té la capacitat de decidir en què s’inverteix i en quina direcció. Després, quan parlem de solucions, podem ser molt reformistes i pragmàtics. Però el que no es pot fer és evitar discutir sobre la definició del problema, sobre les seves causes.
Aleshores, quines són les solucions d’això? Bona part del moviment ecologista i referents com Emilio Santiago Muiño, Héctor Tejero o César Rendueles asseguren que avui, en situació d’emergència, l’objectiu és abaixar les emissions de gasos al més ràpid possible. Tenim una dècada com a màxim. Per tant, cal electrificar-ho tot. Plaques solars per un tub, eòlica al màxim, cotxes elèctrics.
Però jo no dic que tot això no sigui una solució, eh? És una solució parcial, sota una definició parcial del problema. No nego que les emissions causin el canvi climàtic, ni nego que la transició energètica a les renovables sigui important. Em preocupa que estiguem deixant fora una part molt important del metabolisme material de l’economia, com el sistema agroindustrial i les seves cadenes globals de producció. Pots fer la transició a les renovables; però, per seguir amb l’exemple, la indústria porcina quedarà intacta. Potser les renovables canviaran les quotes de producció de porcs? O l’explotació del treball? O la contaminació de l’aigua per nitrats? I la colonització de territoris a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica?
Però estem en emergència. No hi ha temps.
És clar, és clar. I jo dic: d’acord, quina és l’emergència? Com és que la gent no pot arribar a final de mes perquè els aliments i l’energia cada vegada són més cars? La qüestió de l’alimentació és fonamental. Un percentatge cada vegada més gran de la gent amb menys diners no pot accedir a una dieta saludable. Ja tenim avui un col·lapse en la manera d’alimentar-nos. Aquí s’uneixen la fi del món i l’arribar a final de mes. L’encariment dels aliments és un problema enorme. I el que dic és que això no només té a veure amb el canvi climàtic, les guerres o els conflictes geopolítics, sinó també amb la concentració oligopolística del sector, des de la producció de llavors a escala mundial fins als supermercats en l’àmbit local.
“No cal expropiar Mercadona. Però cal crear un circuit públic d’aliments frescos i de proximitat barats”
I quina seria, segons tu, la solució aquí?
Unir la producció local i el consum local, és a dir, reduir la dependència de la globalització alimentària. Descentralitzar les decisions en l’àmbit alimentari. Generar circuits curts d’aliments. Regular els preus dels béns essencials. No cal expropiar Mercadona. Cal crear un circuit públic alternatiu d’aliments frescos, de proximitat i barats, pagant bé els productors. En realitat, a la regió metropolitana de Barcelona, a Catalunya, ho tenim relativament fàcil. Tenim Mercabarna, que és un mercat majorista públic. I tenim una xarxa de mercats municipals que fàcilment podrien funcionar com a supermercats públics. Fins i tot tenim el port de Barcelona, un lloc d’entrada de la majoria de les mercaderies, també públic. Però resulta que tota aquesta infraestructura pública serveix, en gran part, per sostenir un model alimentari dominat per lògiques privades i per grans cadenes de distribució. El que necessitem és control social i públic de les infraestructures que ens donen accés als béns essencials, i aleshores prendre decisions aquí per invertir en solucions de la crisi ecològica de forma col·lectiva. En transport, Rodalies; en alimentació, Mercabarna; en energia, energètiques públiques o control de les grans empreses energètiques. Transicions energètiques renovables, sí. Però sota control públic i social tant de les infraestructures com de la inversió.
Tot això sembla molt difícil de fer en el poc temps que tenim. Des de petits ens havien explicat que podíem canviar les coses amb petits gestos quotidians. Ens diuen que, si tots canviem a un cotxe elèctric, si tots canviem la nostra dieta amb menys carn i més vegetals i si tots reduïm el nostre consum ajudarem, a mitigar els efectes del canvi climàtic al planeta. Hem estat educats en la cultura d’“els petits canvis són poderosos” del Capità Enciam de TV3. La nostra manera de canviar el món era a través del consum. Consumir menys, consumir eco, consumir reciclat… No era això?
Els petits canvis són poderosos, sí. Però els grans ho són encara més. Aquesta idea que milions de persones decidirem canviar els nostres hàbits i que això provocarà un canvi radical no ha passat mai. No n’hi ha ni un sol exemple en la història. En realitat, ens costa reconèixer que la majoria dels hàbits de consum individuals no estan mediats pels nostres valors, sinó per les condicions estructurals que ens cauen al damunt. Què ens fa pensar que de sobte la gent canviarà els seus hàbits per valors ecologistes i que, a més, això passarà de forma massiva?
I què proposaries, aleshores?
Perquè hi hagi un canvi com a societat, no només és necessari el canvi individual o de valors, sinó que vagis al supermercat del teu barri i hi trobis fàcilment aliments de proximitat, sans i accessibles, i no només hamburgueses processades barates. Perquè hi hagi un canvi estructural, deixaràs el cotxe a casa perquè tens un transport públic de qualitat i barat, perquè tens autobusos elèctrics, perquè el tren funciona de puta mare i perquè fins i tot tens cotxes i motos elèctriques compartides, i una xarxa de recàrrega suficient. Això es pot planificar. Si no es planifica, no passarà.
“Parlar sempre d’emissions i d’energies renovables només atrau una elit ecologista molt concreta”
Has dit “planificació”, la paraula de moda a l’esquerra? Em sona a la Xina això, oi? Hi ha un gran debat ara a l’esquerra catalana, i europea, sobre el model de planificació xinesa.
Sí, no hi ha dubte; però, alerta, planificar polítiques públiques no és només una cosa xinesa. Quan jo penso en una planificació ecosocialista, s’assembla més a la Suècia socialdemòcrata dels anys seixanta o setanta que no a la Xina. Hi ha una tradició europea que va intentar democratitzar no només la política, sinó l’economia. El pla Meidner de la Suècia socialdemòcrata bàsicament consistia en el fet que els sindicats de treballadors poguessin adquirir accions de les grans empreses i poder decidir sobre el rumb de la indústria. Democratitzar l’economia pot ser un programa ecològic inigualable.
Hi ha més exemples de planificació d’un canvi tan bèstia com el que necessitem ara?
Tenim un exemple perfecte a Barcelona: sobre com es passa d’una economia industrial a una economia de serveis en un temps rècord. Això va ser planificació, i en poc temps es va canviar el model econòmic, la geografia urbana, tot. Es passa de ser un port productiu a un port turístic en 20 o 30 anys. Això no ho va fer el mercat. Es va fer a base d’inversió pública, Jocs Olímpics, Fòrums de les Cultures… Si es va poder fer això, per què no es pot planificar ara l’economia per crear nous circuits curts d’aliments, autoconsum d’energia i l’accés a béns bàsics com l’habitatge? És clar que es pot fer.
Però falta voluntat o… falta consens ideològic per fer-ho.
Sí, és cert que a la Barcelona dels anys vuitanta hi va haver una mena de gran coalició social i política que, encara que tenia interessos enfrontats, veia un objectiu comú. És una de les coses que s’ha de reconèixer que Pasqual Maragall va saber copsar. Això és el que cal saber construir avui: un bloc històric, una coalició de classe per planificar a llarg termini. Es pot fer això en termes ecosocialistes? Jo crec que sí, però no parlant només d’emissions i de renovables, perquè això només atrau una elit ecològica molt concreta.
“La Xina bat rècords de renovables cada any. Però ho fa perquè el Partit Comunista ho està planificant fa dècades”
Parlem de la Xina. La Xina és tan ambivalent i contradictòria com que hi ha qui assegura que es tracta d’un model capitalista amb condicions socialistes i hi ha qui diu que és un socialisme amb condicions capitalistes.
Hi ha una dada clau. Als anys noranta mentre aquí ens obríem a la globalització neoliberal, la Xina estava construint monopolis públics. En aquell moment, el Partit Comunista xinès fa un anunci: que la qüestió estratègica del futur serà el domini de les terres rares. I tothom diu: “estan sonats”, “no saben el que fan”… Aleshores comencen a negociar i controlar terres i mines a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, pensant a dominar els minerals necessaris per liderar les noves tecnologies que venen: telèfons mòbils, ordinadors, infraestructures de transport, plaques solars, parcs eòlics, etc. Mentre nosaltres érem, per dir-ho així, a la lluna, deixant perdre la indústria europea. A partir del 2010, la Xina decideix fer un pas més i avançar cap a una economia descarbonitzada, invertir en renovables i fabricar plaques i parcs eòlics com no ha vist el planeta en segles. I des d’aleshores bat cada any el seu propi rècord de renovables. És una cosa absolutament disparada. La Xina ha construït un capitalisme d’Estat verd.
Però també caldria ser crítics amb el model xinès, no?
És clar, com ha construït això? D’una banda, amb una revolució comunista i amb plans quinquennals… però, de l’altra, també amb un partit únic, sense democràcia, laminant drets civils i sindicals, produint mà d’obra barata i practicant neocolonialisme a l’Àfrica. Es diu molt que la Xina en mig segle ha tret centenars de milions de persones de la pobresa. Però no es diu tant que ha obligat més de 200 milions de persones que treballaven al camp, en zones rurals on tenien la seva pròpia terra, a desplaçar-se a la ciutat per treballar en la indústria i, en molts casos, gairebé sense drets. Els migrants rurals que treballen a les zones urbanes de la Xina formen una població sotmesa a una ciutadania de segona, molt marcada pel sistema hukou.
“Hem de deixar d’utilitzar el llenguatge ecologista. Ja n’hi ha prou de dir coses com ‘no agafis el cotxe’ o ‘ens estem carregant el planeta'”
Què podria fer el moviment ecologista per convèncer d’aquests canvis les classes treballadores, del camp i de la ciutat?
Cal fer moltes coses. Però sobretot no pots dir a la gent que, si canvia els seus hàbits de consum, pot salvar el planeta. Ho puc resumir, de forma molt sintètica, en dos punts. Punt u: deixar d’utilitzar el llenguatge ecologista. Em refereixo a això de canvia la teva dieta, no agafis el cotxe, ens estem carregant el planeta entre tots, vivim per sobre dels límits planetaris, cal fer una transició ecològica… Aquest llenguatge, com a llenguatge de disputa política, jo crec que està completament esgotat. Es percep que és per a un sector social determinat de la classe mitjana, progre, etc. Jo crec que aquest llenguatge és mort.
I punt dos: això significa que l’agenda ecologista queda fora de la disputa política? Tot al contrari. Crec que la disputa per l’accés a l’alimentació és una disputa ecològica. L’accés a l’habitatge és una disputa ecològica. L’accés a una energia controlada socialment i assequible és una disputa ecològica. I la qüestió del transport i dels trens és una disputa ecològica. Sense cap mena de dubte.
Per exemple, si volem ajuntar fi del món i fi de mes, hi ha una qüestió clau que té a veure amb la inflació alimentària. Tenim un camp fèrtil i agricultors que no poden negociar amb l’oligopoli i han de vendre barat, i s’emprenyen. Un quilo de patates pel qual li paguen 20 cèntims a l’agricultor val 2 euros al Mercadona. I això fot també el treballador que viu a les ciutats, que veu com cada dia puja el preu del cistell de la compra i li costa més arribar a fi de mes. Tenim tres agendes de problemes que cal cosir. Agenda ecològica: ajuntar producció i consum a través d’infraestructures públiques que ho permetin i reduir emissions. Agenda social: garantir una dieta saludable per a la classe treballadora ajustada al salari. Agenda econòmica: privilegiar la producció local amb compra pública i incentius fiscals. L’ecologisme és això!
