27/08/2026 | 07:00
M’ajupo per cordar-me les vambes i, en agafar els cordons blaus, nous al costat de les sabatilles velles, se m’escapen els sanglots i els deixo anar una estona. També ho fa que estic sola al mig del Pirineu, sento la remor de les aigües del Tet a l’esquena i el vent entre els faigs. Estic en pau amb mi mateixa, el suficient per deixar sortir records.
Amb unes tisores em van tallar els cordons amb les vambes posades, em van embenar els ulls, em van lligar les mans amb brides i em van fer caminar a les palpentes, entrebancant-me, sense saber on anava. Tot eren homes, armats, i rient al voltant, ben a prop. No era dins l’edifici del port, però tampoc no era el carrer. Abans que em tapessin els ulls vaig notar que encara no havia acabat de sortir el sol.
Em van fer pujar dos esglaons i seure en un banc estret i fred al costat d’una altra noia. En van fer pujar una tercera i la van asseure enganxada a mi. Els genolls picaven contra la paret metàl·lica del davant i els cossos amb els de les companyes. Vam sentir un cop molt fort ben bé a sobre nostre i les veus es van allunyar una mica. Em vaig treure el tros de roba amb què em tapaven els ulls. Era en un transport.
Em consolava dient-me que no sabia si el següent seria pitjor i que jo almenys era a l’aire lliure
Érem totes tres en una mena de cel·la que tenia la dimensió dels nostres cossos asseguts. La paret metàl·lica del davant es convertia en una reixa a mitja altura, i vaig veure més cel·les amb més dones tancades dins una mena d’autobús sense finestres.
Jo havia passat tota la nit al ras, a terra, amb les mans lligades a l’esquena des del moment en què en Ben-Gvir, el ministre de Seguretat Nacional d’Israel, va donar enmig de crits i de càmeres l’ordre que ho fessin. Des de la tarda se’ns emportaven en petits grups cap a dins i jo vaig ser de les darreres. Em consolava dient-me que no sabia si el següent seria pitjor i que jo almenys era a l’aire lliure. Dins el transport vaig saber que l’havia encertada.
Dies després recupero les sabatilles. Les trobo tirades al terra de l’aeroport de Grècia on arribem deportats i les guardo en una bossa d’escombraries que també trobo. Alguns troben les seves motxilles; l’aventura de la meva és una altra història.
Tota l’estona, sempre, vaig ser conscient del privilegi del meu passaport europeu
Hi ha molts records ferotges d’aquells dies, dels previs i dels posteriors. Però els cordons blaus nous són una clau que connecta l’horror viscut, ara en farà un any, amb la meva realitat. Amb la meva pau. Ha estat un any emocionalment dur. M’ha costat connectar amb el jo d’abans de marxar. Per això vull les sabatilles ben a prop, perquè no vull oblidar.
El que està passant a Palestina, el profund patiment que estan causant als palestins. Tota l’estona, sempre, vaig ser conscient del privilegi del meu passaport europeu. Vaig anar-hi voluntàriament i vaig trigar poc a sortir-ne. Les dones palestines, els seus fills, les seves llars… estan atrapades a l’horror sionista. Un extermini planificat i televisat que ningú no atura, el genocidi a Gaza i la neteja ètnica a Cisjordània.
La Flotilla no vam aconseguir arribar-hi. No calia. Volíem fer evident que els estats no estaven fent el que havien de fer, el que han de fer, protegir una població civil que està sent exterminada. Érem el nen assenyalant el rei despullat. A l’octubre va començar aquell alto el foc negociat pels Estats Units. Però des de llavors Israel ha matat almenys 1.258 persones, entre les quals, 300 nens. I la destrucció d’edificis a Gaza ha crescut un 10% perquè Israel continua bombardejant.
Jo no vull que la impotència m’adormi la ràbia. Jo vull que el patiment del poble palestí m’interpel·li
Netanyahu i l’estat major de l’exèrcit d’Israel, l’IDF, marquen amb números al front els detinguts palestins; el seu ministre de la mort Ben-Gvir acaba de dir que haurien d’assassinar 30 o 40 palestins cada nit a Gaza, de forma selectiva, i que posaran cabines perquè el públic pugui veure les execucions. Continuen fent declaracions públiques en què mostren la intenció genocida i la deshumanització dels palestins, en un atac dirigit a destruir la societat palestina com a grup.
El genocidi a Gaza i la neteja ètnica a Cisjordània continuen, i la impunitat amb què es deixa actuar Israel ha de pesar sobre la consciència de tots els estats que no hi fan res o no hi fan prou. Els mateixos estats que permeten que els Estats Units imposin una sanció arbitrària a la presidenta del Tribunal Penal Internacional mentre abaixen la mirada en silenci sense complir la seva obligació de protegir el Tribunal.
Ahir llegia a Al-Jazeera que ja no queda terra on enterrar els morts a Gaza. Que no són només els més de 73.000 palestins morts, que són també els més de 40 cementiris destrossats i els controls de l’exercit sionista als que resten. Que estan exhumant les fosses comunes als terrenys dels hospitals per donar pau als seus morts. I que ara una tomba pot ser una pedra amb un paper amb el nom del màrtir.
Jo no vull que la impotència m’adormi la ràbia. Jo vull que el patiment del poble palestí m’interpel·li. Jo vull plorar quan vegi els cordons blaus. I jo vull no parar ni d’enviar flotilles ni de sortir al carrer i ni de fer el que putes faci falta fins que el meu país ho faci tot, tot, per no col·laborar amb l’estat genocida d’Israel. Boicot. Desinversió. Sanció.
