Poden ser sostenibles uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu?

“Els Jocs Olímpics d’Hivern 2030 han de ser sostenibles”, va sentenciar el president Pere Aragonès en la roda de premsa de presentació de la candidatura olímpica. Ras i curt. I tot i que, per defensar el projecte, les administracions públiques i els empresaris favorables als jocs pirinencs també utilitzen aquesta paraula, sostenibilitat, hi ha una pregunta que encara ningú no ha aclarit: realment, poden ser sostenibles aquests Jocs Olímpics d’Hivern? En les línies que segueixen, tractarem de donar resposta a aquesta qüestió.

Són compatibles els JJOO amb els objectius de sostenibilitat?

És important recordar que els Jocs Olímpics, d’estiu o d’hivern, són un dels esdeveniments econòmicament més costosos i amb major petjada ecològica del planeta. Per aquest motiu, el Comitè Olímpic Internacional, l’any 2016, es va veure obligat a incloure la sostenibilitat ambiental, social i econòmica com un dels seus objectius principals. La sostenibilitat, però, és un concepte abstracte i subjecte a interpretacions, i això fa que la seva avaluació sigui una tasca molt problemàtica.

Amb tot, un article recent publicat a la revista científica Nature ha posat una mica de llum a aquesta qüestió avaluant la sostenibilitat dels Jocs Olímpics al llarg de les darreres tres dècades. Per fer-ho, els investigadors van definir el concepte “Jocs Olímpics sostenibles” com aquells que tenen una petjada ecològica i material limitada, que potencien la justícia social i demostren eficiència econòmica.

Els JJOO són més insostenibles ara que a finals del segle XX

Mitjançant aquesta definició, els investigadors han demostrat que, contràriament al que es podia pensar, des de l’any 1992 la sostenibilitat de les olimpíades en la seva dimensió econòmica, ecològica i social ha anat reduint-se. És a dir, els Jocs Olímpics són més insostenibles ara que a finals del segle XX.

Aquest comportament s’explica, en primer lloc, perquè la mida d’uns Jocs, tant d’estiu com d’hivern, és cada cop més gran, i consumeixen més energia i recursos. En segon lloc, perquè la viabilitat econòmica a mitjà termini de les infraestructures és molt baixa, com hem vist amb l’estat d’abandonament de les infraestructures esportives en algunes seus olímpiques. I, en tercer lloc, perquè l’impacte social d’aquests esdeveniments sobre la població local és molt sever arran dels processos de gentrificació i de massificació turística. Uns impactes ambientals i socials negatius als quals hi hauríem d’afegir la dimensió climàtica, és a dir, la contribució de les olimpíades al canvi climàtic.

Quines són les emissions de CO₂ dels Jocs Olímpics?

Tot i que encara no disposem d’estudis detallats, el Comitè Olímpic Internacional va informar que les emissions associades als Jocs Olímpics d’Estiu de Tòquio 2021 van ser d’uns 2,3 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂). Una xifra gens menyspreable que, per fer-nos una idea, seria l’equivalent a les emissions anuals de 500.000 cotxes. En el cas dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín, les emissions quantificades per les autoritats són inferiors, aproximadament d’1,3 milions de tones de CO_2.

L’elevada petjada de carboni d’aquests esdeveniments ha situat la reducció de les emissions com un dels aspectes més rellevants de les polítiques de sostenibilitat dels Jocs Olímpics. Per aquest motiu, el Govern xinès es va comprometre que aquestes olimpíades fossin neutres en carboni. És a dir, que les emissions de CO₂ associades a l’esdeveniment siguin reduïdes i compensades.

Per aconseguir aquesta neutralitat climàtica, les autoritats xineses han apostat per l’ús d’energies renovables, la limitació del nombre d’espectadors o la plantació de 60 milions d’arbres per compensar, aproximadament, 1,1 milions de tones de CO₂. És suficient això? Malauradament, no, ja que aquestes mesures són vistoses, però no asseguren la neutralitat climàtica.

Voler fer dels JJOO un exemple de neutralitat climàtica és un clar exemple de ‘greenwashing‘

Això s’explica perquè, d’una banda, moltes emissions provinents de la construcció d’infraestructures o del transport aeri no s’hi comptabilitzen i, de l’altra, perquè plantar arbres no garanteix l’emmagatzematge del carboni a llarg termini, atès que aquestes plantacions es poden cremar o poden ser talades en qualsevol moment.

És evident que, en una economia fortament dependent dels combustibles fòssils, voler fer dels Jocs Olímpics un exemple de neutralitat climàtica és una fantasia perversa i un clar exemple de greenwashing que permet perpetuar un model ecològicament depredador. En el mateix sentit, no és estrany pensar que la sostenibilitat serà la gran damnificada en les properes cites olímpiques. I, entre aquestes, hi podria ser la candidatura de Pirineus-Barcelona 2030.

Quin clima ens espera l’any 2030 al Pirineu?

L’organització d’uns Jocs Olímpics d’Hivern té una característica que no per ser evident és menys important. Són necessàries unes condicions climàtiques mínimes per fer-los possibles. Fins ara sabem, gràcies al darrer informe de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic, que en els darrers 50 anys la temperatura al Pirineu ha augmentat 1,3 ºC. I, segons les projeccions del Servei Meteorològic de Catalunya, es preveu que la temperatura mitjana anual augmenti l’any 2050, independentment de si aconseguim reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle o seguim al ritme actual.

En relació amb les precipitacions, les projeccions regionalitzades apunten a una reducció generalitzada d’un 6,8% de les precipitacions anuals a tot Catalunya per al període 2030-2050. En el cas del Pirineu i Prepirineu, serà del 5,4% si les emissions s’estabilitzen les dècades vinents. A la vegada, s’espera un increment de la duració dels episodis secs i dels fenòmens meteorològics extrems.

Entre el 2030 i el 2050, el 70% de les estacions pirinenques ja no seran viables en cas que estabilitzem les emissions

L’augment de temperatura és el responsable principal del retrocés progressiu de les glaceres del Pirineu. I quelcom de semblant passa també amb el període de cobertura de neu. Per fer-nos-en una idea, l’augment d’un grau de temperatura equival aproximadament a una disminució del 20% del gruix i a 25 dies menys de duració de la coberta de neu a la cota 2.100. Amb aquestes dades a la mà, hi ha qui es preguntarà pel futur de les estacions d’esquí i, dissortadament, les notícies no són bones.

Estudis recents quantifiquen que, avui, un 30% de les estacions ja no són viables de forma natural i que requereixen canons de neu per al seu funcionament. Si tenim en compte que la cota de neu pujarà a conseqüència de l’augment de les temperatures, es calcula que, entre els anys 2030 i 2050, aproximadament el 70% de les estacions d’esquí pirinenques no seran viables sense generació de neu artificial en cas que estabilitzem les emissions, augmentant fins a un 80% al ritme d’emissions actual.

I doncs, poden ser sostenibles els JJOO d’Hivern al Pirineu?

Amb aquestes dades a la mà, els esports de neu i els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu tenen penjada a sobre una espasa de Dàmocles en forma de canvi climàtic. L’augment de les temperatures i la reducció de les precipitacions posen en risc l’organització d’aquests macroesdeveniments, i no només al Pirineu. De fet, es calcula que, l’any 2050, moltes ciutats que han estat seus olímpiques d’hivern no disposaran de les condicions climàtiques adients per als esports de neu.

Si seus olímpiques com Chamonix, als Alps, o PyeongChang, a Corea del Sud, es trobaran en aquesta situació, com estarà el Pirineu per organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern l’any 2030? Molt probablement, en una situació semblant a la que es troba ara mateix Pequín, on l’absència de neu n’ha forçat la generació artificial del 100%. Una situació insòlita que s’ha resolt amb 300 canons de neu, més de 185 milions de litres d’aigua –aproximadament, unes 74 piscines olímpiques– i una inversió d’uns 50 milions d’euros. Però també el desplaçament de centenars de pagesos i les seves famílies, la desviació d’aigua d’una de les principals fonts d’abastiment de Pequín.

Si es realitzen els JJOO, serà amb un cost energètic i ambiental colossal, com ja estem veient a Pequín

La conclusió de tot plegat és doble. D’una banda, i considerant els impactes ambientals i climàtics, uns hipotètics Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu l’any 2030 no seran, en cap cas, sostenibles. Fins i tot si hi apliquem, com proposen alguns experts, mesures per reduir la petjada ecològica i les emissions de CO₂. I, d’altra banda, el Pirineu l’any 2030 no disposarà de les condicions climàtiques necessàries per organitzar unes olimpíades d’hivern. I, per tant, en realitzar-se, serà amb un cost energètic i ambiental colossal, com ja estem veient a Pequín.

Som conscients que el debat sobre l’organització d’uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu va molt més enllà de la qüestió de la sostenibilitat. Sobre la taula hi ha el model territorial, amb l’epicentre a Barcelona, i un model socioeconòmic que tendeix cap al monocultiu turístic i que és responsable de l’èxode rural. I, tanmateix, pensem que no són debats incompatibles, ans al contrari: el gran repte és saber promoure nous imaginaris, noves formes de pensar el Pirineu per fer un territori més resilient al canvi climàtic i més vivible per la seva gent. I els Jocs Olímpics d’Hivern, per molt que hi insisteixin, no entren dins d’aquesta equació.

Marc Cerdà i Domènech és ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic.
Anna Pérez Català és ambientòloga i experta en polítiques climàtiques.
Olga Margalef és geòloga i professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).