05/11/2024 | 06:00
“Jo soc una dona amb figura / de dona. I he manllevat / les paraules, / el llenguatge, dels homes. / Perquè no hi ha un altre.” Montserrat Roig
Des de fa massa temps, la política ha estat concebuda com un espai masculinitzat, on els codis de poder s’han comunicat i executat segons les normes d’un patriarcat que exclou les dones de la presa de decisions reals. Però el feminisme ens recorda que no només és important qui ocupa el poder, sinó com es comunica aquest poder i com afecta la nostra percepció d’allò que és polític.
En aquest context, el repte més gran que tenim al davant no és només despatriarcalitzar les institucions, sinó també canviar la manera com ens comuniquem des de la política. El discurs polític que ha dominat les institucions és sovint abstracte, allunyat de les realitats diàries de les persones i construït des d’un llenguatge jeràrquic i vertical, sovint difícil d’entendre i allunyat de la realitat material de la població. Un llenguatge pensat per mantenir el poder en mans de pocs.
Despatriarcalitzar la comunicació política és una necessitat urgent si volem feminitzar la política
Fins ara, la comunicació política ha seguit un model clarament patriarcal, on l’autoritat es comunica des de dalt cap avall: el líder parla; el poble escolta. Aquesta forma de comunicar està feta per reproduir el poder, per consolidar jerarquies i per mantenir la distància entre les elits polítiques i la ciutadania. Ens han educat per creure que el líder, sempre masculí o amb característiques masculinitzades, és l’únic que pot imposar aquest discurs. I amb aquest model de comunicació es mantenen els privilegis i s’ofega qualsevol possibilitat de transformació real. Així, no és estrany que, fins i tot dins dels moviments d’esquerra, vegem dinàmiques que perpetuen aquesta dominació, que amaguen silencis i deixadesa de funcions i que normalitzen la impunitat dels homes que lideren les causes de justícia i d’igualtat, mentre la seva conducta és clarament d’abús de poder. I així, a poc a poc, les dones també abandonen l’acció política.
Com a dones que estem immerses en el debat polític i institucional, veiem com la manera de comunicar és clau per construir o destruir les relacions de poder. Despatriarcalitzar la comunicació política és una necessitat urgent si realment volem feminitzar la política, si volem construir altres lideratges, col·lectius i plurals. Perquè la política feminista no pot seguir comunicant-se amb els codis del patriarcat, amb el llenguatge dels homes, que deia Montserrat Roig. La política feminista ha de parlar amb un llenguatge que inclogui, que escolti, que esdevingui un diàleg viu i constant… o només li servirà a uns quants, els de sempre.
Què passa quan homes que es declaren públicament aliats del feminisme actuen com a agents dobles?
I què passa quan entre aquests pocs s’hi amaguen figures que actuen com a agents dobles? Quan homes que es declaren públicament aliats del feminisme i se situen com a figures de la lluita per la igualtat són, en realitat, aquells que practiquen o defensen un sistema de poder amb les mateixes pràctiques que el patriarcat ha justificat sempre? Perquè no només les conductes delictives són censurables, sinó també aquelles relacions de poder, d’abús d’aquest, jeràrquiques i de consentiment viciat, que es donen dins d’estructures aparentment progressistes. Les dones que, parlant entre elles, descobreixen que aquest aliat que admiren ha actuat amb abús o ha sostingut dinàmiques de poder injustes comencen a qüestionar la coherència i els privilegis que, des del silenci, acaben protegint-lo. La comunicació feminista, ho hem vist aquests darrers dies, de vegades també està al servei del poder: ells el fan servir per justificar-se, per victimitzar-se. Desvien el focus mediàtic d’allò que ha de ser sempre al centre: les que patim les violències masclistes i els abusos de poder. Mai més en nom nostre.
Una comunicació política feminista ha de començar per trencar amb la idea d’autoritat centralitzada, de lideratge únic i jeràrquic. En lloc d’un discurs vertical, cal crear espais on la veu sigui plural, on s’escolti des de baix i on el poder s’exerceixi de manera col·lectiva. Aquest és un dels punts centrals de la comunicació política feminista: desmuntar el relat del líder omnipresent i construir narratives que incloguin totes les veus. Això implica, també, que els agressors no puguin escudar-se rere el lideratge polític per mantenir actituds i comportaments patriarcals. Això implica també que no continuïn gaudint d’espais de poder polític i mediàtic, mentre les víctimes abandonen la política.
Allò que ens han dit que era personal i individual era tant o més universal que l’experiència única dels homes blancs de classe alta
En aquesta comunicació col·lectiva no només es tracta de parlar per parlar, sinó de fer-ho des d’una perspectiva que prioritzi la inclusió. On es doni espai a aquelles veus que han estat silenciades sistemàticament per les estructures patriarcals. La política feminista ha de comunicar des de la realitat, no des de l’abstracció de les elits. És una oportunitat per tornar a apropar-nos als problemes reals de la gent, de trencar amb la desafeccció i la desconfiança, i de fer-ho amb llenguatges entenedors, cures i escolta i lideratges col·lectius.
L’ús d’un llenguatge inclusiu i plural no és només una qüestió de forma, sinó també de fons. Comunicar des del feminisme significa canviar la manera com s’articulen les prioritats polítiques. No podem seguir parlant de grans temes mentre continuem invisibilitzant les qüestions que afecten directament les dones, la infància, la gent gran, el col·lectiu LGTBI+, les persones migrades i racialitzades, aquells que pateixen alguna discapacitat, les treballadores… la humanitat: les cures, la conciliació, la violència del capital i la del patriarcat. Allò que ens han dit que era personal i individual era tant o més universal que l’experiència única dels homes blancs de classe alta. La comunicació política feminista ha de fer visibles aquestes qüestions i posar-les al centre del debat públic.
No podem acceptar que allò que és essencial per al benestar de les persones quedi relegat a un segon pla, com si no fos part fonamental del debat polític. Necessitem que aquestes qüestions ocupin l’espai que mereixen, i això només es pot aconseguir si canviem la manera com es comuniquen les polítiques públiques. La política feminista ha de posar la vida al centre del discurs, i això vol dir parlar de les condicions materials que permeten que les nostres vides siguin dignes. I per això cal liderar altrament, des d’allò col·lectiu i en horitzontal.
Per transformar la política, no n’hi ha prou a ocupar espais de poder, sinó que cal canviar també els codis amb què es comunica aquest poder. Una comunicació política feminista és aquella que trenca amb la verticalitat del discurs patriarcal, que escolta i que parla des de la pluralitat. Feminitzar la política no és només una qüestió de continguts o de paritat, sinó de com construïm des de la comunitat. Només així podrem construir una política més inclusiva, més justa i realment transformadora. És l’hora que aquells que sempre han parlat escoltin per fi.
* Alba Camps és llicenciada en Sociologia i exdiputada al Parlament de Catalunya per ERC (2021-2023); Jenn Díaz és escriptora i traductora i exdiputada independent dins del grup d’ERC (2018-2023); Mireia Boya és llicenciada en Ciències Ambientals, exdirectora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i exdiputada de la CUP al Parlament (2016-2017)
