Quina esquerra nacional?

En un article recent, Xavier Domènech ve a defensar una mena de “coalescència” (paraula nostra, no seva) de l’esquerra sobiranista catalana, que ell identifica amb tres partits: Esquerra, els Comuns i la CUP. Amb prudència, Domènech no aclareix quina mena de fórmula hauria d’adoptar aquesta coalescència (simple col·laboració, coalició electoral, o fins i tot potser la creació d’un nou subjecte polític); però, més enllà d’això, la seva proposta estratègica és prou explícita. I no és pas una proposta nova. Ben al contrari, és una proposta que es va formulant repetidament a Catalunya en els últims mesos, amb una insistència directament proporcional a la desorientació postprocés de l’independentisme. És precisament perquè aquesta proposta s’articula des de diferents sectors d’una manera cada cop més clara (i més clarament organitzada), que pensem que ja va sent hora de confrontar-la amb la realitat.

Coincidim plenament amb Domènech en la necessitat d’articular un espai ampli i amb voluntat de guanyar de l’esquerra nacional. Pel que fa a l’anàlisi de la societat catalana, la nostra diagnosi coincideix parcialment amb la seva. Tot i que ell s’expressa en termes bàsicament electorals, estem d’acord que a Catalunya existeix un “bloc històric” (és a dir, una aliança de classes i fraccions de classes que comparteixen interessos) susceptible de modificar d’arrel l’statu quo, imposat i mantingut d’ençà del 78 sense solució de continuïtat amb el franquisme. Aquest bloc és format per les classes populars catalanes, doblement espoliades, en tant que populars i en tant que catalanes, per les elits espanyoles (les elits espanyoles, incloent-hi l’espanyolíssima alta burgesia catalana, constitueixen l’única classe social que té un interès objectiu a mantenir l’Estat transfranquista). Però el bloc històric també inclou sectors cada cop més amplis de la petita i mitjana burgesia catalana, que veuen com l’aspiradora centralista n’elimina qualsevol perspectiva de progrés econòmic i polític. Aquest bloc històric nacional-popular és el bloc del 3 d’octubre de 2017. I sí, és majoritari a la societat catalana; i sí, s’expressa predominantment en termes sobiranistes i d’esquerra (tot i que, òbviament, no tothom és sobiranista i d’esquerra).

Ara bé, de què parlem quan parlem d’organitzar aquest bloc del 3 d’octubre i dotar-lo d’un subjecte polític alliberador? Quina esquerra nacional pot aspirar a respondre realment als anhels d’aquesta majoria social? Aquí és on, pensem, Domènech erra en múltiples dimensions.

El principal error de Domènech és obviar els esdeveniments de 2017, com si res no hagués passat!

El primer i principal error és, precisament, obviar els esdeveniments de 2017. Domènech parla de “governs [autonòmics] d’unitat patriòtica” i els contraposa als “tripartits d’esquerres”. Diu: “[e]n les últimes dècades, a Catalunya només s’han imaginat [aquestes] dues majories possibles”. Per tant, en la mesura que parla de dècades, posa en el mateix sac els governs de Pujol o Mas i els governs de Puigdemont o Torra (o Aragonès?); i el tripartit de Maragall i l’actual govern d’Illa. Com si res no hagués passat! Però el 3 d’octubre, les bases de Junts eren al carrer, colze a colze amb sindicalistes de tota la vida, desafiant l’Estat espanyol i el règim del 78; i els seus líders eren perseguits i empresonats. I, mentrestant, el PSC es convertia en el principal partit d’ordre i el preferit per les elits de l’upper (després d’un breu idil·li amb les forces de xoc de l’espanyolisme, Ciudadanos… partit que, al capdavall, va resultar massa estrafolari). El PSC també ha esdevingut el refugi dels perfils més conservadors de l’antiga CiU, com ara Ramon Espadaler. Argumentar com si aquests moviments no s’haguessin produït no pot més que portar a errors estratègics de gruix.

Obvia, també, el paper reaccionari de les successives direccions dels Comuns d’ençà del 2017. Les seves bases també eren al carrer el 3 d’octubre, però la cúpula (com les cúpules de la UGT i de CCOO a Catalunya, i ja no diguem a Madrid) maldava perquè la bullanga s’acabés tan aviat com fos possible; i llançava crides al diàleg que es van esvair tan bon punt l’Estat espanyol va recuperar el control de la situació amb violència i repressió (algú recorda “Parlem”?).

El segon error de Domènech és que, en la mesura que obvia els esdeveniments de 2017, insisteix en una perspectiva autonòmica, i autonomista, caduca. L’argument és, si fa no fa, que, davant la “dreta catalanista” de Junts i el viratge cap a la dreta (i espanyolista, hi afegiríem nosaltres) del PSC, hi ha un gran espai electoral per omplir. Però, deixant de banda les limitacions d’aquest marc de “convergents i socialistes” que ja hem comentat, en què seria diferent la nova “esquerra nacional” de Domènech del PSC dels anys vuitanta i noranta? O de l’Esquerra del Govern d’Aragonès? Quines polítiques socials de calat podria fer un hipotètic Govern d’aquesta esquerra autonòmica amb el magre pressupost de la Generalitat? Quines lleis podria aprovar en benefici de les classes populars, vistos els reiterats cops de la judicatura espanyola a les lleis progressistes que s’han aprovat al Parlament en els últims anys? I, vist tot això, quines perspectives electorals (i ja no diguem mobilitzadores i realment transformadores) tindria aquest nou subjecte a mitjà termini?

El projecte que proposa és el d’una esquerra autonòmica que aspira a reformar Espanya de bracet de l’esquerra espanyola

El projecte de Domènech és el d’una esquerra autonòmica que aspira a reformar Espanya de bracet de l’esquerra espanyola, aquell projecte fracassat en tantes ocasions i que ara, com qui no vol la cosa, ens volen fer passar per l’última gran pensada. I no és només Domènech: el mateix missatge ens arriba, entre d’altres, de prohoms d’Esquerra i, en un gir de guió impensable fa uns anys, de l’esquerra abertzale… en tots els casos, sense la més mínima evidència que faci pensar que, ara sí, el projecte té cap possibilitat de reeixir.

La República de la majoria social

Coincidim, doncs, amb Domènech en la necessitat d’articular un gran espai de l’esquerra nacional; però pensem que aquest espai ha de donar resposta als anhels del bloc del 3 d’octubre, i no als interessos electorals d’aquest o aquell partit. El bloc del 3 d’octubre és l’única majoria social amb potencial per transformar d’arrel l’statu quo, tant en termes socials com nacionals. Per tant, les coordenades per articular l’esquerra nacional han de ser completament diferents de les que proposa Domènech. I és que no és cert que, en els últims anys, a Catalunya només s’han imaginat governs de “convergents” o “socialistes”: en els últims anys hem imaginat la República de la majoria social i per a la majoria social.

I és aquest anhel i aquesta majoria, que ens cal articular al voltant d’un programa de mínims que inclogui:

• Plena sobirania política per desplegar polítiques que realment millorin les condicions de vida de les classes populars en qüestions essencials.
• Plena sobirania econòmica per tal de desplegar polítiques de reindustrialització i de reequilibri territorial que permetin fixar la població al territori en condicions de vida dignes. Oposició frontal a un model econòmic i territorial basat en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària, l’explotació irracional de recursos, els projectes faraònics i la precarització laboral.
• Plena sobirania en l’àmbit judicial, i democratització i purga del poder judicial per impedir la dictadura dels togats que actualment exerceixen de braç executor de les elits econòmiques i de l’espanyolisme, oposant-se sistemàticament a qualsevol mesura favorable als interessos populars i atiant la persecució contra la nostra llengua i la nostra identitat nacional.
• Establiment d’un marc català de relacions laborals que garanteixi a la classe treballadora catalana unes condicions de vida i de treball dignes i adaptades a la nostra realitat socioeconòmica (cost de la vida, pensions, salari mínim, models contractuals…), combatent la precarietat laboral i perseguint el frau empresarial.
• Desplegament d’un sistema educatiu i formatiu que garanteixi l’accés al coneixement i a la cultura al conjunt de les classes populars. Acabar amb la xarxa dual d’escolarització i amb la influència dels lobbies econòmics i les seves fundacions en l’àmbit de les polítiques educatives. Revertir urgentment el procés de vulgarització i desculturització dels currículums i de l’activitat escolar, augmentar fins al 7% del PIB de la inversió real en educació i dignificar la tasca docent.
• Desplegament d’un sistema sanitari públic i eficient, amb les dotacions materials i humanes necessàries per garantir una atenció adequada en tots els barris, viles i ciutats.
• Desplegament de polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, en la línia de la llei catalana 12/2023 pel dret a l’habitatge, tombada en part pel Tribunal Constitucional espanyol. Expansió sostinguda i significativa del parc públic d’habitatge, especialment en zones tensionades, i expropiació dels habitatges de la Sareb.
• Lluita per la igualtat i contra les discriminacions de totes les arrels (de gènere, d’origen, de classe…) i en tots els àmbits (laboral, jurídic, drets de ciutadania…). Garantir el dret a l’avortament i lluitar contra l’explotació sexual, els ventres de lloguer, i tota forma de violència patriarcal.
• Defensa de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida pública; no només en l’educació, sinó també en el món laboral, administratiu i de la justícia, i en el del lleure i la cultura.
• Impuls de la producció cultural de qualitat, nacionalment autocentrada i en llengua catalana. Treballar per crear un mercat cultural que abasti el conjunt dels Països Catalans, garantir l’accés a la cultura en cada barri, vila i ciutat, i promoure-la des de l’escola fins a la universitat.

Cal, en poques paraules, bastir un referent polític per a la majoria social d’aquest país, partidària de l’emancipació nacional, la justícia social i la democràcia real.

* Guillem Fuster, Roger Guimerà i Xavier Oca són membres de Poble Lliure, partit independentista i d’esquerres que forma part de la CUP.