El forense i la víctima

El cadàver és allí, encara calent. És el cadàver d’una dona jove assassinada pel seu pinxo, amb qui fins al 1991 va compartir domicili soviètic. El forense arriba a l’escena del crim amb l’objectiu professional de certificar “tècnicament” les causes i circumstàncies del crim, a efectes d’esclarir-lo en l’àmbit judicial. I ho fa entre crits indignats i emocionats del públic: “Però és que no ha vist qui li ha disparat?!”. Intentar aclarir la situació entre crides al linxament porta implícites acusacions de complicitat. “Intentar comprendre i explicar ja és justificar”, va dir Manuel Valls quan els atemptats gihadistes estremien França. Una invitació a superar els valors de la Il·lustració. Però la responsabilitat del forense està per sobre de tot això, per sobre de l’horror, de l’emoció i del repicar de tambors. En cas contrari, el dret i la raó no existirien.

L’agressió militar russa contra Ucraïna no ha de posar-se enfront, sinó en línia, amb les altres agressions imperials violadores del dret internacional registrades del començament del segle ençà. En l’època dels imperis combatents, l’horrible balanç de morts directes i indirectes no es contraposa, sinó que se suma als costos de la guerra. Encara que a penes divulgades, les xifres són conegudes: 38 milions de desplaçats i 900.000 morts en l’arc que va de l’Afganistan a l’Iraq, passant per Síria, pel Pakistan i pel Iemen, sense fer entrar Líbia en el recompte. Si s’hi inclouen les morts indirectes ocasionades per la destrucció de la sanitat i de les infraestructures, l’estimació del programa de la Universitat Brown, dels Estats Units, situa la xifra en 3,1 milions de morts, sempre sense comptar-hi les desenes de milers de morts i de ferits causats a Líbia, a Somàlia i a les Filipines.

En els últims anys (segueixo el resum de The Hill), societats senceres han estat destruïdes amb desenes de milions de ferits i traumatitzats. Un 42% dels afganesos presentaven símptomes de trastorns d’estrès posttraumàtic el 2002, un any després de la invasió, segons el Centre de Prevenció i Control de Malalties dels Estats Units. Un 70% presentava senyals de depressió greu. Un estudi recent sobre l’Iraq va mostrar que un de cada cinc habitants pateix malalties mentals i que un 56% dels joves presenten símptomes de l’esmentat trastorn d’estrès posttraumàtic. Els ucraïnesos s’hi sumen ara a les mans d’un altre agressor.

El balanç de la catàstrofe actual a conseqüència de la invasió militar russa d’Ucraïna deixa, a data d’avui, més de dos milions de desplaçats i diversos milers de morts. Aquestes xifres augmentaran, sens dubte, a mesura que continuï la guerra i han de sumar-se als 14.000 morts i al voltant d’un milió i mig de desplaçats registrats al llarg de vuit anys des de l’arrencada de l'”operació antiterrorista” iniciada a Ucraïna oriental el 2014 pel Govern ucraïnès i la resistència russòfila que li va fer front. Tot això no relativitza els crims de Rússia, sinó que els situen en el seu context real, sense el qual no s’entén res.

L’agressió russa és resultat d’un llarg procés imperial rus amb vectors interns i externs que hem explicat amb detall. Els Estats Units sabien que Rússia preparava aquesta invasió. Al desembre, els americans en van comunicar als xinesos la seva convicció (els xinesos van dir als russos: “Els americans volen sembrar zitzània entre nosaltres”). Washington va posar fins i tot dates —que nosaltres no vam creure— a la invasió russa d’Ucraïna. Si s’hagués acceptat el més que raonable catàleg presentat per Moscou als Estats Units i l’OTAN el 17 de desembre, la guerra s’hauria pogut evitar. Rússia s’hauria acontentat amb concessions del que era un catàleg de màxims en alguns punts, com la retirada d’infraestructures militars de les seves fronteres i la neutralitat d’Ucraïna. Malgrat això, es va optar per no negociar res d’essencial. Aquesta decisió revela una cosa bastant clara: que si el pla A de Washington per a Ucraïna era convertir-la en un ariet contra Rússia, el pla B era que Rússia es fiqués ella mateixa en una mena d’Afganistan eslau, és a dir, provocar l’acció criminal de Moscou contra Ucraïna amb el resultat d’un desgast catastròfic de l’adversari. Per a aquesta prioritat, el pla B pot ser vist fins i tot com “millor” que el pla A. En tot cas, això col·loca amb tota claredat Ucraïna en el paper de víctima propiciatòria i instrument d’un torcebraç imperial superior.

Per als Estats Units, la sagnia d’Ucraïna sembla un preu perfectament assumible

La legítima resistència armada dels ucraïnesos, que, sens dubte, és un moment fundacional per a una nova fase de la sobirania i la independència de la nació, forma part d’aquest mateix procés tràgic. Per als Estats Units, la sagnia d’Ucraïna sembla un preu perfectament assumible, si s’hi aconsegueix “desestabilitzar i estressar Rússia”, quelcom de conseqüències incalculables. La mentalitat és la mateixa que Zbigniew Brzezinski, conseller de Seguretat Nacional del president Jimmy Carter, va expressar el 1998 en la seva famosa entrevista amb Le Nouvel Observateur: “Vaig aconseguir que els russos es fiquessin en el parany afganès i pretén que me’n penedeixi? Què era més important per a la història mundial, els talibans o el col·lapse de l’imperi soviètic? Alguns musulmans excitats o l’alliberament d’Europa central i la fi de la Guerra Freda?”.

Ara es tracta de sacrificar un peó a canvi d’aconseguir la reina, essent la reina una posició definitivament solidificada a Europa i una fallida russa com a perspectiva que afebleixi indirectament la Xina. Davant la pregunta de com ajudar els ucraïnesos que la gent del carrer es fa, indignada, en presenciar una acció tan mesquina i una resposta tan digna de David contra Goliat, no es pot perdre de vista aquesta situació.

Els governs occidentals i els seus militars tenien l’any passat més confiança en la capacitat del règim afganès de resistir als talibans, que la que tenen ara en la capacitat militar dels ucraïnesos enfront dels russos: repeteixen una vegada i una altra que els ucraïnesos no poden vèncer aquesta guerra. Si aquest és el consens, quin sentit té proporcionar milers de milions en armes a Ucraïna? Contribuirà això a minorar la sagnia o a incrementar la pressió militar russa que fins ara ha estat discreta i pot ser molt pitjor, segons estimen els observadors militars? Milloraran les condicions per a una negociació amb l’augment del nivell de destrucció del país que en serà la conseqüència? Tot això és, si més no, incert.

No seria més raonable anar immediatament a un alto el foc i a una negociació sobre les reclamacions russes?

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, demana a l’OTAN que intervingui. “La gent està morint aquí també per culpa seva, per la seva feblesa i desunió”, retreu. Es tracta llavors de beneir una intervenció de l’OTAN en el conflicte que ella mateixa ha propiciat i assumir el risc d’una guerra nuclear? No seria més raonable anar immediatament a un alto el foc i a una negociació sobre les reclamacions russes? “La prioritat és donar suport a la resistència dels ucraïnesos; no vull donar-li a Putin una sortida”, diu el filòsof Étienne Balibar. Han perdut el nord? Fomentar el pla B?

La solidaritat amb Ucraïna no consisteix a llançar més llenya a l’altar del doble sacrifici imperial d’Ucraïna, sinó a treure aquest país i la seva població del paper de víctima propiciatòria i d’instrument en el torcebraç entre dos imperis. Per a això cal una actitud hipocràtica, no danyar encara més amb les nostres accions l’estat de la víctima, ni crear les condicions per a un conflicte encara més gran. És a dir: extrema prudència i negociació. En temps de guerra i d’extrema propaganda, pretenen que fins i tot el forense marqui el pas?