10/11/2023 | 17:11
Les coses no li anaven gens bé al món amb Ucraïna, i ara apareix Gaza. La famosa “contraofensiva” ucraïnesa, en condicions d’inferioritat artillera, aèria i numèrica, ja es reconeix com un desastre, fins i tot als mitjans de comunicació occidentals. El seu resultat pràctic, una gran carnisseria: desenes de milers de morts, mutilats, orfes i vídues: 90.000 baixes entre el 4 de juny i el mes de setembre, segons el president rus, Vladímir Putin. Ara, però, l’encara més terrible i ignominiosa massacre israeliana a Gaza ho complica encara més tot per a Kíiv.
Els dubtes sobre la “rendibilitat” de l’ajuda dels Estats Units a Ucraïna en armes i en diners s’han disparat a Washington. La meitat dels congressistes republicans, si més no, s’oposen a continuar finançant un pou sense fons, la motivació reconeguda del qual, “esgotar Rússia”, amb la intenció del canvi de règim a Moscou, es demostra il·lusòria. El règim rus no s’ha afeblit, com nosaltres mateixos prevèiem erròniament al febrer del 2022, sinó que, tot al contrari, s’ha enfortit. Rússia és avui més forta que aleshores. Les sancions han incentivat una gran reconversió industrial i geopolítica que sembla funcionar a tot vapor. Les baixes russes, molt inferiors a les ucraïneses però també nombroses, estan geogràficament repartides. Afecten poc les grans urbs com Moscou i Sant Petersburg, on es concentren els sectors de l’elit més prooccidentals, i afecten molt més les regions pobres del país, principal planter de voluntaris ben pagats. El sistema de compensacions per ferides de guerra o mort sembla funcionar i esmorteir les conseqüències en la societat.
La indústria de guerra russa actua com a locomotora econòmica dinamitzadora d’un cert gir keynesià, i el mateix conflicte fa irreversible la ruptura amb Occident i l’enfocament “eurasiàtic” de Moscou cap a Orient i cap al Sud global. És veritat que al front tampoc no hi ha una ofensiva russa, sinó només una lenta pressió, sense exposar massa la tropa pròpia, però avançant molt lentament. Es podria fer passar això per una situació d’estancament militar que desgasta totes dues parts, si no fos perquè el temps treballa en favor de Putin i va erosionant la voluntat ucraïnesa.
A Washington no poden fer-ho tot: ajudar Ucraïna i Israel i preparar-se per a una possible guerra amb la Xina
En absència d’unes mínimes perspectives que les coses puguin millorar, la resistència numantina no té sentit, i, es miri com es miri, Ucraïna no té aquestes perspectives. A més, a Washington s’obre pas la idea que no poden fer-ho tot: ajudar Ucraïna a Europa, ajudar Israel al Pròxim Orient i preparar-se per a una possible guerra amb la Xina a l’Àsia Oriental. Si cal triar entre Ucraïna i Israel, és clar que guanya Israel, així que hi haurà menys munició i menys diners per a Kíiv.
Amb el seu discurs numantí, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha passat de superstar a actor secundari de l’espectacle occidental. Hi ha més realisme entre els comandaments del seu exèrcit, amb una creixent i vella tensió i rivalitat entre el president i el general Valeri Zalujni, cap de les Forces Armades i possible rival polític. Des de la presidència s’han enlletgit les entrevistes i articles de Zalujni a The Economist sobre l’estat real de les coses al camp de batalla. Zelenski ha destituït el cap de les forces especials, el general Víktor Jorenko, sense consultar Zalujni ni donar-ne cap motiu. Un altre col·laborador del cap militar ha mort aquesta setmana en obrir o manipular un explosiu regal d’aniversari, la qual cosa fa sospitar d’un atemptat. I un altre excol·laborador presidencial, Aleksei (ara Oleksí) Arestóvitx, ha fixat la seva residència a Suïssa per raons de seguretat, després d’elevar el to de les seves crítiques al president. Ja ningú no es recorda de quan, al juny, el sobrat i ara realista Arestóvitx augurava la victòria de la fallida contraofensiva “en dues o tres setmanes”. Ara, aquest personatge, un russoparlant amb ganxo entre els ucraïnesos russoparlants, insinua la seva possible candidatura presidencial en unes eleccions que Zelenski descarta…
A Kíiv ha arribat l’hora de les conjures, i qui sap si dels cops d’estat que facin possible algun tipus d’acord amb doloroses cessions territorials a Rússia. Tal com estan les coses, només podria ser un acord summament desfavorable i sense Zelenski, perquè el president de la “victòria fins a recuperar les fronteres del 2014” no el podria assumir.
El polvorí del Pròxim Orient
Més enllà, la guerra d’Israel a Gaza incrementa de manera intensa la temperatura global. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre va ser un desastre complet per a Israel. La clau de la seva llarga i discreta preparació va ser un retorn a l’època predigital, amb línies de comunicació orals o per cable i sense que els amics del Líban o de Teheran n’estiguessin al corrent.
El que va passar durant l’atac de Hamàs el 7 d’octubre encara està per aclarir: ja es parla de víctimes pel ‘foc amic’
Ningú no dubta que hi va haver crueltat, víctimes civils i crims de guerra. Una altra baula sagnant i indigna d’una cadena històrica de resistència justa i legítima, com les barbaritats contra civils del Front d’Alliberament Nacional a Algèria o les dels indis al Far West. Però, tret que ens conformem amb la versió de l’exèrcit israelià, el que va passar exactament encara està per aclarir. Les mateixes víctimes israelianes, i els edificis calcinats, parlen de la intensitat del foc amic amb armes pesants que els palestins no tenen. Els atacants han explicat que no s’esperaven aconseguir tant. Sembla que hi van actuar “espontanis”, que es van “colar” per la bretxa del mur. Com s’explica, si no, que prenguessin ostatges tailandesos sense valor de bescanvi per comerciar-los amb els milers d’ostatges que Israel manté a les seves presons? Tot s’acabarà sabent, tal com reflexionava aquests dies el periodista Jonathan Cook sobre les possibles mentides d’Israel en l’atac inicial de Hamàs, però la humiliació del quart o cinquè exèrcit del món, dels seus sofisticats sistemes d’escolta i d’informació, i dels seus polítics racistes i ultradretans per als quals Palestina era tema resolt, ha estat enorme i és el fet central.
Ara del que es tracta és de restablir la por dels àrabs envers aquest Israel humiliat militarment. La massacre actual compleix la funció: restablir la por, arrasant-ho tot, i aprofitar la situació per accelerar la neteja ètnica mantinguda amb intensitat diferent des del 1948. A principis de novembre, ja havien matat més infants palestins que els que havien matat des del 1967. A Cisjordània, des del 7 d’octubre, l’exèrcit i els colons armats, als quals el Govern ha repartit 150.000 armes de foc, han matat 136 palestins, 43 dels quals, nens. El resultat per als palestins és més que ambigu, perquè militarment no poden guanyar, com ho era per als revoltats del gueto de Varsòvia. Són decisions que, segurament, només els qui ja no tenen res a perdre poden entendre.
Si s’obre el front al Líban… les conseqüències seran imprevisibles: l’Iran i Hezbol·là tenen molta potència
L’esperat discurs del 3 de novembre del líder de Hezbol·là, Hassan Nasral·là, va deixar clar que aquesta organització no obrirà un segon front contra Israel a la frontera del Líban motu proprio. La situació al Líban és crítica, i atreure l’aviació israeliana seria desastrós. De moment, Hezbol·là es limita a mantenir una tensió que obliga Israel a destacar en aquesta frontera la tercera part del seu exèrcit, una forma modesta d’ajudar Gaza. Però Nasral·là, que és un home que mesura sempre les seves paraules, també va dir: “No deixarem que aniquilin Hamàs”. I als Estats Units, que ha enviat una de les seves flotes a la regió, els va dir que s’ho pensin dues vegades abans de beneir la destrucció de Gaza.
També l’Iran, que es beneficia de la distensió amb l’Aràbia Saudita i del suport rebut de la Xina, ha llançat clars senyals de no voler una guerra regional, que tampoc no interessa als Estats Units. Però tot plegat depèn d’Israel. Les seves autoritats estan més desfermades que mai en la seva cursa boja. Les coses se’ls en poden anar de les mans. A un any de les presidencials i en ple fragor de les amenaces judicials amb els seus rivals polítics, Biden no pot perdre la cara encara més després del desastre de l’Afganistan.
A Síria hi ha atacs diaris de l’aviació israeliana i combats que impliquen tropes dels Estats Units. Egipte i Jordània rebutgen el pla israelià de transferir-los els palestins deportats. Més preocupant per a Israel pot resultar l’actitud de Turquia… Tota la regió està bullint. En qualsevol cas, si no s’obre un segon front a la frontera libanesa, Gaza i Hamàs poden ser aniquilats literalment per la piconadora militar israeliana. D’altra banda, si aquest front s’obrís i esclatés una guerra regional, les conseqüències serien imprevisibles. L’Iran i Hezbol·là tenen capacitat de fer servir míssils per respondre amb atacs a la flota dels Estats Units, destruir les seves bases militars a la regió, interrompre el trànsit petrolier a l’estret d’Ormuz i ocasionar una gran destrucció a les ciutats israelianes. En aquest cas, Israel podria usar les seves armes nuclears contra l’Iran. El que menys importa és l’ordre dels esdeveniments. El que compta és la cadena potencial cap a una catàstrofe. L’assumpte és seriós.
Fa poc no hi havia res de pitjor que els perills derivats de la guerra d’Ucraïna. Avui tenim una cosa pitjor. Mai, ni tan sols durant la Guerra Freda, havíem viscut tan perillosament com ho estem fent ara.
