08/07/2022 | 06:00
Que el conflicte a Ucraïna sigui un punt d’inflexió geopolític forma part del consens general. Però com i per a qui? La primera dada que ens va oferir va ser l’aïllament de Rússia. Quan a l’Assemblea General de l’ONU es va votar la resolució que condemnava Rússia per la invasió, només cinc països, incloent-hi Rússia, van votar-hi en contra; 35 es van abstenir i 135 van donar suport a la reprovació.
Tanmateix, convertir aquesta condemna en accions sembla que és un assumpte ben diferent: cap país sud-americà, cap d’africà i cap d’asiàtic –amb l’excepció del Japó i de Corea del Sud– no es van sumar a les sancions occidentals contra Rússia. Ni tan sols els països sobre els quals els Estats Units exerceixen una gran influència, com Israel, Colòmbia, Mèxic, l’Aràbia Saudita o el Pakistan. Que la guerra econòmica contra Rússia sigui una qüestió estrictament de l’OTAN, a la qual s’hi sumen Austràlia, Nova Zelanda, Corea del Sud i el Japó, deixa constància també de l’aïllament del que habitualment es presentava com “la comunitat internacional”.
Des del seu nou “concepte estratègic” aprovat a la cimera de juny a Madrid, l’OTAN defineix Rússia com “l’amenaça directa més gran a la seguretat, la pau i l’estabilitat a l’àrea euroatlàntica” (i la Xina, com a “amenaça als interessos, a la seguretat i als valors”), però la crida troba un ressò discret. El mateix mes, les cimeres dels països BRIC a Pequín o el Fòrum Econòmic de Sant Petersburg han demostrat una vitalitat considerable, tractant de vies comercials, de sistemes bancaris i de pagaments alternatius independents del control financer occidental, d’aliances econòmiques i de subministrament d’energia. Les analogies i les prevencions suscitades a tot el món no occidental pel robatori de les reserves del Banc de Rússia als Estats Units (300.000 milions), i la utilització policial dels sistemes de pagament internacionals, fomenten una estampida del dòlar i la creació d’un Fons Monetari Internacional per als BRIC.
Amb aquesta guerra, augmenten els símptomes d’una secessió del Gran Sud Estratègic respecte a l’Occident ampliat
Amb aquesta guerra, augmenten significativament els símptomes d’una secessió de l’anomenat Gran Sud Estratègic respecte a l’Occident ampliat, representat per un G-7 cada cop menys capaç de dictar les seves regles a la resta del món. Les condicions per a aquest procés es desprenen de dos aspectes fonamentals.
En primer lloc, de l’ascendent potència xinesa, amb una economia, capacitat creditícia i importància comercial que ja s’ha fet prou gran per presentar alternatives a moltes relacions i subministraments, incloent-hi l’alta tecnologia, que abans eren monopoli occidental. El pes específic de la Xina fa que tingui capacitat d’arrossegar la seva posició en el conflicte, subratllant el respecte a la sobirania i la integritat territorial d’Ucraïna i, alhora, identificant una seguretat contra Rússia i a expenses de Rússia a Europa com l’arrel del problema.
La Xina està patint el mateix tipus de setge militar dels Estats Units i el mateix risc de guerra al costat de les seves fronteres, i és conscient de la importància de la seva “aliança sense límits” establerta amb Rússia al febrer. Per això, ha rebutjat enèrgicament la pressió dels Estats Units i de la Unió Europea perquè se sumés a les sancions. A l’abril, la presentadora de la televisió xinesa Liu Xin va resumir així aquesta petició: “Ens diuen ‘ajuda’m a lluitar contra el teu soci rus perquè després em pugui concentrar millor contra tu’”. Un mes després, el president Xi Jinping va dir en una conversa telemàtica al canceller federal alemany, Olaf Scholz, que “la seguretat europea ha d’estar a les mans dels europeus”; un apressament del primer soci comercial de la Unió Europea perquè s’emancipi d’una vegada.
Les sancions i els bloquejos occidentals contra països adversaris no aconsegueixen doblegar els governs castigats
El segon aspecte té a veure amb les conseqüències imprevistes contra els autors de les sancions contra Rússia. L’experiència històrica de les sancions i dels bloquejos occidentals contra països adversaris, a Cuba, a l’Iran o a Corea del Nord (la Unió Soviètica sempre en va ser objecte), és que, encara que fan molt de mal i els endureixen en gran mesura, no aconsegueixen doblegar els governs castigats. Amb la Rússia actual, la medicina és, a més, contraproduent per a qui la imposa. Rússia té relativament poques línies de subministrament estrangeres, una gran capacitat d’autosuficiència i una enorme quantitat de matèries primeres de les quals és el subministrador principal de les economies occidentals, de manera que aquestes, i particularment les europees, s’han engegat un tret al peu. No es tracta només del gas i del petroli –que Moscou ja està trobant mercats alternatius als occidentals–, sinó del níquel, de l’alumini, de la plata, del neó (utilitzat per produir microxips), de la fusta, etc.
La suma d’un gran pol econòmic, financer i tecnològic xinès, i del gran magatzem rus, vigilat pel major arsenal nuclear del món, crea les condicions per a la secessió referida dels països del Sud. L’actitud de l’Índia, que en els inicis de la crisi s’està mostrant oberta a la cooperació avantatjosa amb tots dos (cosa que li permet reexportar hidrocarburs russos a la Unió Europea!), i poc receptiva a les invitacions occidentals d’hostilitat, configura un potent conglomerat geogràfic terrestre entre la frontera de l’OTAN i l’Indopacífic. Aquesta realitat pot convertir en poc practicables les polítiques d’èpoques passades, com la “contenció” practicada contra l’URSS durant la guerra freda. En tot cas, l’observació d’aquest procés és fonamental per al futur a mitjà i llarg termini.
Com va la guerra al camp de batalla ucraïnès?
Mentrestant, l’evolució de la campanya al camp de batalla serà determinant. La guerra a Ucraïna ens retorna a un conflicte militar clàssic entre exèrcits amb un potencial comparable. Dos grans exèrcits, amb clara superioritat numèrica ucraïnesa, i un intens flux d’informació i d’armes occidentals per compensar la superioritat artillera, aèria i missilística russa és una cosa que no té gaire a veure amb les guerres dutes a terme per Occident a Iugoslàvia, a l’Iraq, a l’Afganistan o a Líbia, on els Estats Units i els seus aliats es van dedicar a suprimir els obsolets sistemes de defensa aèria de l’enemic, des d’una superioritat tècnica i numèrica aclaparadora.
La guerra a Ucraïna ens retorna a un conflicte militar clàssic entre exèrcits amb un potencial comparable
Occident ja no estava familiaritzat amb una cosa així. Per la part russa, el guió també és molt diferent del registrat en el conflicte amb Geòrgia del 2008 o del de la intervenció a Síria a partir del 2015, segons reconeix l’expert rus en geopolítica, Vassili Kaixin. Però, sent aquesta guerra un conflicte entre l’OTAN i Rússia per país interposat, cal preguntar-se per la determinació i la voluntat de cada bàndol.
“La guerra de Rússia i la Xina contra l’hegemonia occidental és equiparada pels seus pobles amb una guerra existencial”, observa l’exdiplomàtic britànic Alastair Crooke, que augura una empresa difícil. “Per a ells no es tracta només de prendre menys dutxes calentes, com per als europeus, sinó que es tracta de la seva pròpia supervivència i, per tant, el llindar de dolor és molt més alt que el d’Occident“. El règim rus, que es juga una fallida si perd la partida, posarà “més voluntat política, assumirà més riscos i patirà més conseqüències per aconseguir el resultat final perquè, per a nosaltres, Ucraïna és perifèria, mentre que, per a ells, és central”, assenyala Brendan Dougherty, un altre observador anglosaxó. Aquest diagnòstic ha canviat al llarg de la guerra.
En els primers mesos, va fracassar l’escenari contemplat pel Kremlin d’un enfonsament de l’exèrcit regular ucraïnès amb fugida del Govern davant la proximitat de les tropes aerotransportades russes. La crida de Putin als militars ucraïnesos el primer dia de la invasió, per tal que prenguessin el poder i s’entenguessin directament amb ell, va donar una pista de tal expectativa. Aleshores, s’obria pas el pronòstic d’una catàstrofe russa. La reacció militar de l’OTAN, disciplinant el poc que quedava d’aspiració autònoma a la Unió Europea, adoptant sancions sense precedents i proporcionant ajuda militar a Ucraïna, no va fer més que reforçar-lo.
Ara, quan l’ofensiva russa d’artilleria està batent els ucraïnesos al Donbass i avança lentament posicions, mentre a Occident es pren consciència de la greu disrupció que les seves pròpies sancions ocasionen al comerç mundial, creant problemes aparentment irresolubles, els accents canvien. Rússia pot guanyar, es diu. Per descomptat, la situació està oberta a noves batzegades que invalidin completament l’escenari actual, però què significa una victòria militar de Rússia?
El conflicte no s’acabarà amb una “victòria” militar russa: la crisi va per a llarg
En cas que el seu exèrcit aconsegueixi imposar-se a tot el sud-est d’Ucraïna, la situació no serà estable a les zones ocupades. Bé amb presència militar, bé amb administracions filorusses, el més probable és que, per petita que sigui la resistència activa al nou ordre (resistència que, per descomptat, tindrà el suport del que quedi del Govern de Kíiv i dels seus patrocinadors occidentals), l’estat de les coses només podrà ser repressiu, amb atemptats terroristes, desapareguts, tortura i repressió. El conflicte no s’acabarà amb una “victòria” militar russa a Ucraïna. Sigui quin sigui el desenllaç militar, la crisi va per a llarg i la fragilitat de totes les parts implicades hi afegeix incertesa.
La fragilitat de Rússia és coneguda, però què passa amb la Unió Europea, desarborada a conseqüència de les seves sancions? Es mantindrà estable el seu caràcter de subalterna de l’OTAN quan les seves societats i economies nacionals paguin el preu d’aquesta subordinació en forma de recessió?
La situació a l’altra banda de l’Atlàntic pot ser pitjor. Al gener del 2021 hi va haver una cosa semblant a un intent colpista a Washington. La bretxa social entre la ciutadania comuna i l’elit, tantes vegades evocada en el cas de Rússia, s’està fent abismal als Estats Units. Allí, el sistema representatiu està avariat; la república, segrestada pels lobbies i pel complex militar industrial, i el capitalisme financer està orientat cap al benefici a curt termini i especulatiu d’una classe rendista que és incapaç d’invertir en desenvolupament social. En aquest país, amb el president Joe Biden desprestigiat, una inflació elevada i una previsió de deteriorament de la capacitat adquisitiva, el retorn a la Casa Blanca de Donald Trump o d’algú similar i l’escenari de greus conflictes interns sembla força plausible. En aquest cas, què quedarà la “revigoritzada aliança occidental”?
El gran perill de la guerra a Ucraïna continua sent una guerra encara més gran entre potències nuclears
Amb tots els actors fragilitzats, la temptació de resoldre bèl·licament la vella màxima de Gramsci sobre la crisi com a situació en què “allò vell s’està morint i allò nou no pot néixer” cobra encara més força. Per això, el gran perill de la guerra a Ucraïna continua sent una guerra encara més gran entre potències nuclears.
