19/11/2026 | 07:00
La bombolla reaccionària perd força, punxada democràticament per la ciutadania. A Nova York i a Berlín els barris alcen la veu contra el rendisme i porten l’esquerra urbana (l’habitatge com a dret bàsic) al govern de la ciutat; al Brasil, la insurrecció electoral de joves, dones i classes populars fa possible l’emotiva victòria de Lula; a Sèrbia, la revolta social dels estudiants es transforma en mobilització política per posar fi a la corrupció i a l’autoritarisme; als Estats Units, la diversitat esclata en clau progressista —de Texas a Washington, de Michigan a Nou Mèxic— davant la deshumanització trumpista. Cap d’aquestes victòries no hauria estat possible sense l’aposta per l’esperança com a forma d’organització social. La gent del Bronx, Kreuzberg, Novi Sad, São Paulo o Los Angeles van teixir comunitat i gramàtiques d’alegria. Mai no van donar la batalla democràtica per perduda… El futur era obert, i el van guanyar.
A El principi esperança, la seva obra referencial, el filòsof Ernst Bloch sosté que l’esperança no és ni el desig passiu que les coses surtin bé (el fals optimisme), ni cap imaginari abstracte en clau dogmàtica (els falsos somnis). És, en canvi, un “principi de transformació” arrelat en un present activista creador d’un demà políticament disputable: no es tracta de voler ser “propietaris del futur” (Leo Espluga), sinó protagonistes de mapes per avançar en comú. L’esperança cristal·litza en la capacitat col·lectiva de traçar un horitzó, i sobretot en l’entramat de pràctiques quotidianes que fan camí per construir-lo. No és cap mena d’apel·lació moral, sinó un teixit de “passions alegres”, en expressió de Gilles Deleuze, que estructuren l’acció col·lectiva cap a la creativitat, cap a la fraternitat i l’empatia enfront dels repertoris d’odi i de punitivisme propis del bloc reaccionari. Deia Leonora Carrington que “la realitat no és aquí per ser creguda, sinó per ser creada”… des d’una radicalitat consistent a fer “l’esperança possible” en paraules de Raymond Williams.
A casa nostra, l’ètica de l’esperança ha anat forjant al llarg dels últims anys un ampli ventall de projectes col·lectius, polítiques de proximitat, iniciatives de base, pols cooperatius i estructures populars: amb més impacte quotidià que presència mediàtica; amb més arrelament veïnal que els discursos d’odi; amb més resiliència que les estètiques de derrota. Són pràctiques realment existents que giren almenys al voltant de tres eixos: la fraternitat, la proximitat i la democràcia.
Per les escletxes de la segregació i de la soledat s’escolen les condicions bàsiques per reconstruir igualtat
Fraternitat
Travessem un temps d’increment de les desigualtats, amb una concentració insolent de la riquesa. Una bretxa material que s’entrellaça, de manera creixent, a l’afebliment d’espais en comú i de lligams entre diferents. Per les escletxes de la segregació i de la soledat s’escolen les condicions bàsiques per reconstruir igualtat: es fracturen els horitzons de prosperitat i es complica l’acció col·lectiva (el motor històric de les transformacions). D’aquí ve la gran importància de recuperar el paper central de la fraternitat. La necessitat de polítiques i de pràctiques orientades a enfortir mixtures i vincles, a forjar estructures quotidianes de solidaritat comunal com a palanques d’emancipació. S’ha anat desplegant, en aquest sentit, un ampli ventall d’experiències: plans de barris, autogestió d’infraestructures socials, habitatge cooperatiu, xarxes de suport mutu, projectes d’agroecologia i sobirania alimentària, organització comunitària de les cures, economies solidàries…
Proximitat
Vivim l’era urbana, la majoria de la població ho fa a les ciutats i les dinàmiques de canvi d’època —del rendisme immobiliari als nous moviments juvenils, de les emissions de CO2 a les lluites per l’habitatge…— són totes essencialment urbanes. És a les ciutats on es disputen els grans dilemes del segle XXI: entre els barris viscuts comunitàriament o sota amenaça d’expulsió; entre la crisi climàtica o la descarbonització; entre el comú o l’individualisme; entre cartografies de vida o d’especulació. Sorgeix, en aquest escenari, una qüestió clau: s’ha enfortit el municipalisme com a motor institucional per articular sortides democràtiques i progressistes del conjunt de tensions estructurals? La resposta és tan complexa com carregada d’esperança. Les “ciutats del canvi” van esdevenir el contrapunt més valent i tangible als anys de plom de l’austeritat neoliberal. I avui el nou municipalisme emergeix com un dels principals espais alternatius a l’onada reaccionària. En termes electorals: el cicle més recent configura àmplies majories d’esquerres i ecologistes en (quasi) totes les grans ciutats europees i nord-americanes. I en termes de polítiques s’enforteixen els marcs entrellaçats de l’assequibilitat (arribar a final de mes) i de la transició verda (evitar el final del planeta). Diu Zohran Mamdani: “Sempre s’ha debatut quin aspecte tindria el socialisme. Ara ho sabem: s’assembla a una ciutat que funciona per als qui l’habiten i la construeixen cada dia”. La proximitat com a infraestructura d’esperança.
Democràcia
La vella política institucional ha presentat dificultats creixents per recuperar capacitats de representació, i els vells actors han vist debilitats els seus rols d’intermediació. S’han obert, a partir d’aquí, escenaris en disputa. El bloc conservador ha pivotat entre l’immobilisme, la judicialització dels conflictes polítics i l’aposta autoritària. Aquesta dinàmica d’involució, tanmateix, ha estat contestada des de múltiples pràctiques d’ampliació democràtica i construcció de poder popular. Lluny d’una pretesa apatia col·lectiva (proclamada per les veus tristes de la desesperança) s’han guanyat dinàmiques participatives i acords publicocomunitaris (ateneus cooperatius, protecció d’entorns escolars, comunitats energètiques locals…). Els moviments socials, d’altra banda, han transformat repertoris d’acció, cultures organitzatives i sentits comuns: de les vagues feministes del 8 de març a la impressionant articulació del moviment pel dret a l’habitatge (PAH, sindicalisme llogater, vaga de l’11-N…). S’han assolit també impactes rellevants en polítiques públiques: drets laborals, control de lloguers, regularització de persones migrants, inversions educatives o expansió de renovables. Sí, l’acció col·lectiva, sostinguda per entramats d’esperança, ha eixamplat processos i continguts democràtics.
Tenim, en síntesi, bases comunitàries i democràtiques que construeixen, dia a dia, relacions de reciprocitat i convivència, hibridació i empatia. Tot això és el que no suporta el bloc reaccionari; s’ho voldrien carregar per aplanar el camí al seu projecte de ressentiment. Els nostres barris i viles no s’assemblen als seus odis. L’entramat d’esperances és socialment potent i crea transformacions tangibles. Però ha de tenir, també, expressió popular-electoral. El 29 de novembre no es dirimeix tan sols una possible alternança. Emergeix un possible escenari de retorn al passat, amb components de repressió cultural, negacionisme masclista i climàtic, racisme i blindatge de privilegis socials. Enfront de tot això, l’esperança —la disposició conscient i organitzada a disputar el futur— s’ha d’activar cada dia fins al 29, com van fer al Brasil i als Estats Units. Per guanyar també aquí. Per obrir nous camins de fraternitat.