Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

La desconnexió

Durant els anys del procés, els partits sobiranistes van dir que volien desconnectar d’Espanya, però amb episodis com el ‘cas Juvillà’ corren el risc d’acabar desconnectant de les seves pròpies bases

09/02/2022 | 07:00

El diputat Pau Juvillà amb la presidenta del Parlament, Laura Borràs / ACN

Durant els anys del procés, va fer-se popular l’ús d’una expressió figurada: “la desconnexió”. La idea de fons era que assolir la República catalana seria un procés indolor per al qual només calia voluntat política. Catalunya podia decidir “desconnectar” d’Espanya com qui apaga un interruptor. En major o menor mesura, tots els independentistes van participar en aquest relat: la independència en 18 mesos d’Artur Mas, les “lleis de la desconnexió” aprovades al Parlament, la DUI del 2017… Al final, la cosa va resultar ser una mica més complicada. La desconnexió no va fer-se efectiva, malgrat l’enorme mobilització social, l’impacte internacional de l’1-O i la repressió.

Els partits sobiranistes van dir que volien desconnectar d’Espanya, però ara, amb episodis com el cas Juvillà, corren el risc d’acabar trencant els vincles amb les seves pròpies bases i amb la ciutadania en general. No estem parlant d’aquella part de la societat que ja era per si contrària a la idea d’un Estat propi i que mai no va combregar amb l’ideari del procés, sinó de persones que, en molts casos, han estat o són votants d’ERC, de Junts o de la CUP, que van emocionar-se amb l’1 d’Octubre, que van sortir al carrer el 3 d’Octubre, que van anar al tall de la Jonquera o a ocupar l’aeroport. També de persones que potser no eren independentistes de pedra picada, però que van anar a les manis contra la repressió i es van indignar amb el jutge Marchena i els presos polítics.

Algunes d’aquestes persones, durant els últims temps, han decidit desconnectar de la cosa independentista. Les històries del procés i les trifulgues dels indepes ja no els interessen. Encara més: de vegades, fins i tot els causen una mica de vergonya aliena. No és que no els importi, però de vegades prefereixen no mirar. No és un fenomen general… Però està passant. És un procés més silent, que no genera grans titulars ni declaracions, però que va consolidant-se. I pot tenir conseqüències a mitjà i llarg termini. L’independentisme necessita les seves bases mobilitzades i alerta. Però això cada cop és més difícil. Com hem arribat fins aquí? No hi ha una única causa. La desafecció davant d’episodis en què la retòrica inflamada està molt allunyada dels fets concrets, com el cas de la inhabilitació del cupaire Juvillà, n’és una. Però n’hi ha d’altres de més incontrolables.

Els últims cinc anys han emergit interessos socials nous que no tenen a veure amb el procés

Una altra causa important és el temps, que tot ho cura i refreda. Aquest any farà cinc anys del referèndum de l’1 d’Octubre. La velocitat dels esdeveniments de vegades no ens deixa veure el quadre complet. Però cinc anys és molt de temps. En cinc anys, el teu fill passa de ser un bebè de pit a anar la primària. Avui en dia, cinc anys són una eternitat si parlem, per exemple, d’una feina o d’una relació sentimental. Cinc anys és el temps que va de la gran manifestació independentista de l’ANC per la Diada de 2012 (la primera gran diada massiva) fins al referèndum de l’1-O. Podríem dir, gairebé, que ja portem més o menys el mateix temps de postprocés que de procés.

Durant els anys de creixement del procés, la societat va canviar molt. Durant el postprocés també ho ha fet. Han emergit interessos nous que han ocupat centralitat en l’agenda social: el feminisme, l’emergència climàtica, la pandèmia. Durant aquests anys, la societat ha estat preocupada per moltes altres coses que no tenien a veure directament amb el procés, encara que per als partits independentistes, de vegades, sembla que tot té a veure amb el procés. I la societat ha conversat sobre moltes altres coses, mentre alguns indepes han seguit centrats, en gran manera, en un univers autoreferencial marcat per l’1-O i les seves conseqüències. Tinguem en compte que la investidura de Pere Aragonès, fa només un any, va estar condicionada per un organisme eteri com el Consell per la República.

Tots els partits independentistes han tingut actituds que, en major o menor mesura, han alimentat aquest sentiment de desconnexió. Però segurament hi ha alguns actors que, per la seva projecció i influència, tenen més responsabilitat que d’altres. Una gran part dels dirigents de Junts han emprat durant els últims anys una retòrica que ha transmès la idea que érem a les portes de la independència. Probablement, la distància de l’exili pot influir en les anàlisis del moment polític i de la correlació de forces per part d’alguns dirigents. Ja passava durant el franquisme: els dirigents de l’interior sovint tenien diferències estratègiques amb els dirigents de l’exterior, que ho tenien més difícil per saber la realitat concreta dels fets.

Les excuses de Laura Borràs

Una part del món de Junts ha treballat per incentivar un imaginari resistencialista en què l’Estat espanyol i la seva maquinària judicial poden ser eludits a força de jugades mestres i “ahí lo dejo”, i on periòdicament poden aparèixer momentums decisius. Els presidents Puigdemont i Torra i la mateixa Laura Borràs són exemples d’aquesta actitud. La figura de Borràs és l’exemple d’aquesta mena de lideratge: energia, discurs èpic, molta gesticulació a les xarxes socials i una guàrdia pretoriana que surt al pas en la seva defensa en tot moment i condició. Però, a la que grates una mica, tot s’ensorra i apareix un repertori d’excuses que també genera ànim de desconnectar.

Si la presidenta del Parlament no ha arribat “fins al final” en la defensa del diputat Juvillà, inhabilitat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per haver penjat llaços grocs a l’Ajuntament de Lleida, ha estat perquè ERC i la CUP no van voler acceptar el seu pla de “desobediència col·lectiva”. Escoltant Borràs a RAC 1, semblaria que la culpa és de tothom menys d’ella: de la CUP, que la volia sacrificada. De Roger Torrent, que es va doblegar als designis de la Junta Electoral Central (JEC) amb el cas de Quim Torra i va establir precedent. De Pere Aragonès, per no voler assumir la seva proposta de desobediència col·lectiva.

La desconnexió de les bases sobiranistes d’aquest discurs d’èpica i flamarada no és total. De fet, hi ha un gruix important del món sobiranista que encara hi creu i ho avala. És un grup social ampli, militant i mobilitzat, que no falla mai a l’hora de votar en cap elecció (fins i tot quan hi ha pandèmia). És un grup altament emocional, però… Què és la política moderna sinó la gestió intel·ligent de les emocions? Els indepes incandescents són decisius. Per això, a curt termini, és tan rellevant per als partits independentistes mantenir un relat que conjugui emoció, èpica i militància. Per galvanitzar aquest pol electoral.

A mitjà i llarg termini, però, aquesta estratègia pot tenir conseqüències nocives per al moviment sobiranista. Els partits independentistes estan infantilitzant el seu electorat, considerant que és incapaç d’assumir la realitat: que la via de la desobediència institucional assajada l’any 2017 té costos rellevants, i que, per tant, cal valorar bé si cal recórrer aquest camí i quan recórrer-lo i quins suports hi ha per fer-ho.

Com tot moviment social, l’independentisme és cíclic: hi ha moments en què l’onada puja, i d’altres en què hi ha ressaca. En els moments de ressaca, pots fer dues coses: preparar-te tan bé com puguis per surfejar l’onada següent, o seguir alimentant la ficció que ets a la cresta, encara que el nivell de l’aigua només arribi fins als turmells. És millor saber i dir per on navegues: de vegades, si et llances a la mar sabent que només hi ha un pam d’aigua, pots acabar prenent mal.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies