Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Per què la victòria del ‘sí’ és més difícil amb la “llista de país” que proposa Artur Mas

01/12/2014 | 08:00

Foto: Gencat.cat
Foto: Gencat.cat

La proposta d’“eleccions plebiscitàries” amb “llista de país” que Artur Mas va llançar la setmana passada ha remogut les aigües del sobiranisme. Davant del veto de l’estat a una consulta acordada, el President considera que la millor opció és convocar unes eleccions autonòmiques els resultats de les quals siguin llegits en clau de consulta sobre la independència. En aquestes eleccions els partidaris del ‘sí’ s’hi haurien de presentar units en una única candidatura juntament amb “experts” i personalitats destacades i “tranversals” de la societat civil. La victòria de la candidatura per majoria absoluta equivaldria a una victòria del ‘sí’ en un referèndum. La fórmula de Mas ha estat acollida amb eufòria pels seus partidaris, però també ha causat recel a ERC i la CUP. És realment una bona idea que els partits favorables al ‘sí’ es presentin units? O seria millor fer llistes separades amb un punt en comú en el programa?

Tot i que en la proposta de Mas no queda gaire clar, si considerem que les eleccions autonòmiques s’han de llegir en clau de consulta, seria lògic que la hipotètica victòria del sí es produís només en cas que la “llista de país” assoleixi més del 50% dels vots, i no una majoria absoluta d’escons. Una altra cosa seria fer trampa: cal tenir en compte l’objectiu de les plebiscitàries és emular un referèndum per tal que la comunitat internacional validi el procés. I en un referèndum, a diferència d’unes eleccions al Parlament, no s’apliquen criteris de proporcionalitat en la distribució d’escons. No tindria gaire lògica democràtica que els vots dels independentistes de Lleida valguessin més que els dels independentistes de Barcelona.

Quan CiU i ERC han sumat més del 50% dels vots?

Dit això, si mirem les dades dels processos electorals que hi ha hagut a Catalunya des de 1977, veurem que tot i que molt sovint CiU i ERC han tingut majoria absoluta de diputats, només en quatre ocasions la suma del seu percentatge de ha superat el 50%. Ha estat sempre en el marc d’unes eleccions autonòmiques i durant els anys vuitanta i noranta, amb Jordi Pujol en actiu: el 1984 (primera majoria absoluta de Pujol, en què CiU tota sola va assolir el 47% dels vots), el 1988 (segona majoria absoluta de Pujol), 1992 (tercera majoria absoluta de Pujol i amb Àngel Colom de candidat d’ERC per primer cop) i 1995 (l’any que Pujol va perdre la majoria absoluta i que l’ERC més patriòtica va fer els seus millors resultats amb Colom de cap de llista). Des de llavors, la suma de CiU i ERC mai ha tornat a suposar el 50% dels vots. Les darreres autonòmiques de 2012 es van quedar en un 45% dels sufragis.

 

Percentatge de vot CiU+ERC a les eleccions autonòmiques (1980-2010) |Create infographics

Al marge del percentatge, quants vots absoluts caldria que recollís la “llista de país” per assolir més de la meitat dels vots unes eleccions plebiscitàries? Caldria suposar que si realment la població percep que la cosa va de debò la participació en aquestes hipotètiques eleccions seria molt alta, superant fins i tot el rècord de 2012 (67%), en què els comicis ja van tenir un marcat caràcter plebiscitari (recordem la crida de Mas a la “majoria excepcional” finalment frustrada). Si considerem, per exemple, una participació del 80% i prenem com a base el cens de 2012 (5,4 milions de persones), voldria dir que hi votarien 4,3 milions de ciutadans. Si hi restem un 5% de vot en blanc i nul, estructural en totes les convocatòries, ens queden 4,1 milions de vots vàlids. Això vol dir que la llista única hauria de sumar 2,05 milions de vots. CiU i ERC en les últimes eleccions, amb l’electorat sobiranista ja molt mobilitzat, van sumar-se 1.614.383. Va ser el seu segon millor resultat en vots absoluts de tota la història (el millor va ser el 1995, amb 1.625.938 paperetes). En altres paraules: la llista única hauria d’arrencar 400.000 vots de l’abstenció o d’altres formacions.

És cert que si la participació fos més baixa (per exemple, del 70%) seria més senzill: per guanyar les “eleccions-consulta” caldrien 1,8 milions de vots, els mateixos que van apostar pel sí-sí el 9N. CiU i ERC, doncs, en seguirien necessitant 200.000 més. I si fos idèntica a la del 2012, caldrien 100.000 vots extra. Existeixen entre 100.000 i 400.000 independentistes prou convençuts com per aparcar qualsevol matís ideològic, abandonar l’abstenció o els partits que van votar el 2012 i sumar-se a l’aposta de de Mas? Les darreres enquestes no semblen indicar-ho. A més cal tenir en compte una dada rellevant: amb una participació inferior al 75%, n’hi hauria prou amb que la resta de formacions polítiques que no són ni CiU ni ERC mantinguessin el resultat de 2012 perquè s’imposessin per més del 50% dels vots. Això suposaria que, a la pràctica, la llista de país quedaria sense efecte: hauria guanyat el ‘no’. Paradoxalment, dins d’aquest ‘no’ hi hauria vots de formacions com la CUP, favorables a la independència. Això és el que es coneix popularment com fer-se un tret al peu.

Quants vots necessita la ‘llista de país’ per guanyar? |Create infographics

 

Amb els números a la mà, doncs, la victòria del ‘sí’ és més difícil amb la ‘llista de país’ que planteja Artur Mas. Fins i tot en cas que no es produís el temut efecte centrifugadora, CiU i ERC haurien de conservar tots els seus votants de 2012 i aconseguir-ne 100.000 més per la franja baixa si volen sortir-ne exitosos. També cal dir que no hi ha cap garantia que per separat s’assolís el repte, però com a mínim es podria afegir al còmput final el resultat de la CUP. La ‘llista de país’ tal com la planteja el President, doncs, és una idea idíl·lica per a convençuts, que redunda en el mite de la unitat del catalanisme forjat en la Transició i que des del punt de vista de l’independentisme és una mala estratègia. Per això cal preguntar-se si, apostant per aquesta via, Artur Mas no persegueix altres objectius més enllà de la victòria del sí: per exemple, reforçar el seu lideratge, diluir el magma de la transversalitat sobiranista la marca de CiU –llastada per la corrupció, les retallades i una gestió molt controvertida-, fagocitar el més que probable ascens d’ERC i garantir-se una majoria absoluta de diputats per governar còmodament fins que arribin temps millors.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació