13/12/2022 | 07:00
Quan tenia 25 anys, vaig tenir una depressió. Treballava de periodista, el meu volum de feina era molt gran i m’autoobligava a ser a tot arreu a totes hores, sempre al peu del canó. Vaig petar. Durant unes setmanes em va costar fins i tot llevar-me del llit. Sentia opressió al pit i tenia vertigen. El diagnòstic oficial va ser burnout. La psiquiatra em va receptar ansiolítics i antidepressius i vaig estar gairebé tres mesos de baixa. Una de les causes del meu pet va ser l’excessiva implicació emocional en tot allò que escrivia. El periodisme com una forma de militància i la militància com a crematori. De la meva generació no vaig ser el primer ni l’únic.
Alguns dels meus companys, però, no entenien què em passava. La salut mental sempre ha estat un tabú, i més si ets un home. Els homes hem de ser forts i decidits. Admetre la depressió és mostrar feblesa i vulnerabilitat, i t’ubica directament en el catàleg d’homes-no-prou-homes. Diu bell hooks a La voluntat de canviar (Tigre de Paper) que la cultura patriarcal impedeix als homes conèixer-se a si mateixos i estar en contacte amb els seus sentiments (Anna Punsoda recollia aquesta mateixa idea de hooks en un article a Núvol). En aquell moment vaig ser un deixeble perfecte d’aquesta cultura: la capacitat per prendre distància emocional de tot el que vivia i em passava em va permetre seguir tirant milles. Però no em va curar.
Les comunitats i els vincles sòlids són essencials per afrontar les problemàtiques de salut mental
La depressió i l’ansietat, com l’alcoholisme o algunes addiccions, és quelcom que no se supera mai: un cop t’hi has endinsat, la seva ombra sempre es projectarà sobre el teu dia a dia. Assumir aquesta realitat, però, m’ha permès afrontar amb més eines altres moments complicats de la meva vida.
Un dels aprenentatges que vaig extreure de la depressió és la importància de no viure l’angoixa en solitari. Compartir allò que ens passa amb el nostre entorn, les amistats i la família. Les comunitats i els vincles sòlids són essencials per afrontar les problemàtiques de salut mental. I també el treball personal: he fet teràpia al llarg de la meva vida (de forma individual i col·lectiva) i ho visc com un orgull personal.
Però amb el treball personal no n’hi ha prou. El codi postal és més determinant per a la nostra salut que el codi genètic, i amb la nostra salut mental passa el mateix. La sortida de la pandèmia de la Covid-19 ens deixa un escenari desolador amb una nova epidèmia més silenciosa d’ansietat i d’estrès. 94.000 treballadors van estar de baixa per ansietat o depressió a Catalunya el 2020. Segons dades del Departament de Salut, a Catalunya es van receptar gairebé vuit milions d’antidepressius només l’any 2021. La xifra de receptes creix cada any, i més en les dones que en els homes.
Fa 20 anys hauria estat impensable que un mitjà de comunicació dediqués un monogràfic de 90 pàgines a trencar tabús sobre la salut mental. Aquesta és la idea de No puc més, la revista que presentem avui. Un No puc més en el qual molts ens hem sentit identificats al llarg de les nostres vides, i que és un crit d’alerta i de desesperació, però també una invitació a la revolta. No puc més: primera persona del singular del verb poder. Sols no podem. Però potser sí que podrem si ho fem junts.
Aquest article obre la revista No puc més, el nou Dossier Crític sobre salut mental, que podeu adquirir en aquest enllaç.
