Una bici, la casa de maons de l’Àlex i 35.000 pisos buits

Ahir vaig oblidar-me la bici al parc infantil, deslligada i sense cadenat. La cosa va anar així: vaig arribar una mica estressat a recollir el meu fill després de la jornada laboral a CRÍTIC i la vaig deixar recolzada en un arbre, tot despreocupat. Al cap d’una estona ens en vam anar a fer encàrrecs i me la vaig deixar allà, tota sola i abandonada. No hi he pensat fins avui al matí, quan he sortit de casa. Com que qui no té cap té cames, he corregut fins al parc, que és a un parell de carrers. Però la bici ja no hi era. Una bici sense lligar, recolzada en un arbre tota sola, enmig d’un parc de l’Eixample de Barcelona… Les possibilitats de recuperar-la tendien a zero.

He fet una volta pel parc sense cap mena d’esperança. “De vegades les deixen tirades allà a les escales”, em diu el vigilant del pàrquing del costat. És un parc que conec bé perquè hi hem passat moltes tardes quan sortim de l’escola. Però la bici –òbviament– no hi és. Quan estic a punt de desistir amb la cua entre les cames, recordo la caseta de maons i el senyor que hi viu. És a tocar del parc, sota un passatge. Una autoconstrucció precària, feta de totxos, ciment i fusta, envoltada d’objectes de tota mena degudament ordenats: llibres, plats, un carret de súper, un quadre, parament de la llar. Barraquisme i infrahabitatge al barri del Camp d’en Grassot. Però a la casa de maons hi viu un senyor que sempre hi és. Potser tinc sort i ha vist la meva bici.

No sé com es diu el senyor de la casa de maons, ni sé gaire res de la seva vida. El meu fill i els seus amics, que sí que són periodistes d’investigació, me n’han explicat algunes coses. Saben que, quan juguen a futbol, han de mirar de no xutar fort per no trencar-li les coses. Han parlat amb ell i saben que el senyor es va quedar sense casa perquè no tenia diners per poder-la pagar, i va anar a viure allí perquè no tenia on anar. Saben que l’home tenia un gos, però l’hi van robar. Una vegada, uns nois grans del parc li van prendre els pocs diners que tenia i un pare els va perseguir (sense èxit) per recuperar-los.

Aquest matí hi ha moviment a la casa de maons. Hi ha una furgoneta i uns tècnics de l’Ajuntament d’atenció al sensellarisme. M’hi apropo ràpid i s’esdevé el miracle. La meva bici és allí. L’Àlex –perquè ara ja sé que el senyor de la casa de maons es diu Àlex– la va trobar ahir a última hora de la tarda, i va decidir guardar-la vora la caseta. “Vaig pensar que algú se la devia haver oblidat i que potser tornaria a buscar-la”. He tingut sort, perquè avui és l’últim dia que l’Àlex ha dormit en aquesta casa. “M’han trobat un pis”, em diu. Ha estat un procés llarg –la casa duia mesos sota el passatge– que ha comptat també amb la complicitat del veïnat, que sembla que no ha pressionat per una solució policial expeditiva.

Vuitanta persones sense llar han mort l’últim any a Barcelona

Mentre jo oblidava la meva bici i l’Àlex me la recollia i guardava, a la plaça Nova de Barcelona hi havia un acte de la Fundació Arrels, l’entitat que lluita per erradicar el sensellarisme. Arrels volia recordar que l’últim any a la ciutat han mort 80 persones que vivien al carrer (en els darrers set anys, 400). Segons les dades de l’últim recompte d’Arrels, del mes de juliol passat, hi ha 1.231 persones que viuen actualment al carrer a Barcelona. S’han multiplicat exponencialment durant la darrera dècada. El 52% de les persones fa menys de dos anys que es troben en aquesta situació. El 18% són joves, de 18 a 30 anys. Les dones representen el 8% del total: solen viure altres formes de sensellarisme i, quan es troben dormint al carrer, la seva situació acostuma a ser més greu.

Fundació Arrels: “Les persones sense llar tenen dificultats per accedir a un habitatge públic”

La Fundació Arrels creu que aquesta situació podria revertir-se. Tenen propostes concretes sobre coses a fer a Catalunya i també a Barcelona. “Demanem al Govern català més inversió en habitatge públic arreu del territori i més facilitats perquè les persones sense llar hi accedeixin, així com promoure la col·laboració publicoprivada per ampliar el nombre d’habitatges que segueixen el model Housing First”. “L’habitatge públic a Barcelona no supera el 2%, i les persones sense llar tenen dificultats per accedir-hi. El Pla de lluita contra el sensellarisme 2016-2020 proposava habilitar 150 habitatges seguint el model Housing First, un objectiu que no s’ha assolit”. Són algunes de les coses que diuen a la seva pàgina web i als mitjans de comunicació (tot i que sovint els escoltem poc, perquè no fa de bon escoltar tot el que explica la Fundació Arrels).

Les administracions també diuen que fan coses. El Govern de la Generalitat ha aprovat recentment el Marc d’acció per a l’abordatge del sensellarisme, amb vigència per als pròxims tres anys (2022-2025), al qual es destinaran gairebé 98 milions d’euros. L’Ajuntament diu que Barcelona disposa de 2.170 places municipals per a persones sense llar, i que en els darrers 4 anys han incorporat 300 places noves. Segons el consistori, també ha augmentat el pressupost municipal anual que s’hi dedica, de 27 a 42 milions d’euros.

35.000 pisos buits de grans propietaris arreu de Catalunya

Però el problema del sensellarisme és estructural i la solució, més enllà de marcs estratègics i d’increments d’inversió imprescindibles, passa per atrevir-se a plantar cara al poder econòmic des de governs i institucions. Segons les dades que hem publicat a CRÍTIC, a Catalunya hi ha 35.000 pisos buits propietat d’empreses que són grans tenidores d’habitatge, és a dir, que tenen 10 pisos o més. És una xifra que permetria multiplicar per tres el parc de pisos públics a Catalunya. CaixaBank, el BBVA i el Santander, amb el seu entramat de societats, acumulen més de 14.500 habitatges buits, el 42% del total. La SAREB, el denominat banc dolent, acumula més de 6.000 pisos buits.

La SAREB ha tancat un acord amb Blackstone per gestionar la seva cartera

La SAREB és avui dia una societat controlada majoritàriament per l’Estat espanyol, que ha acabat assumint els actius tòxics dels bancs. L’exconsellera de Drets Socials Violant Cervera va demanar en un acte organitzat per CRÍTIC posar a disposició pública els pisos de la SAREB. La darrera notícia que tenim del tema és que la SAREB ha tancat un acord amb Blackstone, un dels fons voltor més grans del món, per gestionar la seva cartera. Aquest és el marc general, que requereix més que inversió pública: requereix combat actiu des de les administracions contra els lobbies i grans poders econòmics.

Sigui com sigui, el cas és que torno a tenir bici gràcies a l’Àlex, de qui des d’avui ja sé el nom. L’Àlex ara té un pis tutelat i una oportunitat. Una oportunitat que no van tenir el Mohamed, el Fernando, l’Asad o l’Ilias, que feia només sis mesos que havia arribat del seu país quan va morir al carrer. Els seus noms ara s’han convertit en plaques que la Fundació Arrels està escampant aquests dies arreu de la ciutat. I, mentre Arrels penja plaques i jo escric articles, Blackstone té tota la cartera de la SAREB, i la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona té molts diners per pagar advocats per vetar una investigació de CRÍTIC sobre els grans tenidors. Sigui com sigui, com diu el personatge de Luis Tosar a la pel·lícula En los márgenes, “un cop que ho veus, ja no pots deixar de veure-ho” (i d’explicar-ho).