06/02/2026 | 07:00
La crisi actual de Rodalies no és el retard recurrent ni l’avaria puntual que, malauradament, ja s’havien normalitzat. Estem vivint un salt qualitatiu en el col·lapse del sistema, que posa en evidència fins a quin punt la manca d’inversió acumulada a Catalunya durant anys ha arribat a un límit insostenible.
Les primeres víctimes d’aquesta situació són, com sempre, les persones usuàries. Treballadores, estudiants i famílies que depenen del tren veuen com el dret a la mobilitat es converteix en una incertesa diària.
Quan Rodalies no funciona, el sistema sencer es desquadra: més trànsit i més contaminació
Però aquesta crisi va molt més enllà dels trajectes individuals: impacta directament en el model de ciutat de Barcelona i en la capacitat per avançar cap a una mobilitat sostenible. Per tant, direm que les segones víctimes del drama ferroviari són els barcelonins i les barcelonines.
Quan Rodalies no funciona, el sistema sencer es desquadra. Moltes persones no tenen alternativa real al vehicle privat, i això es tradueix immediatament en més cotxes entrant a la ciutat (fins a un 11% més de trànsit en alguns punts), més congestió als accessos i més contaminació.
Un exemple clar d’aquest retrocés és la suspensió sine die de la zona de baixes emissions; o el que seria el mateix: els veïns i les veïnes de Barcelona estan condemnats sine die a respirar pitjor. En aquest context, ja hi ha un escut perquè les polítiques valentes per transformar la mobilitat (imprescindibles per afrontar l’emergència climàtica i millorar la salut pública) quedin directament bloquejades.
La crisi de Rodalies té també un cost directe per a la ciutat. Recursos municipals destinats a gestionar el col·lapse viari, informadors i informadores per suplir la manca d’informació ferroviària, agents de la Guàrdia Urbana atenent saturacions constants, i una Administració local obligada a assumir les conseqüències d’un servei que no gestiona.
Exigim responsabilitats; aquesta vegada, alcalde, no es pot mirar cap a una altra banda
Barcelona acaba pagant una factura que no li correspon, mentre veu com s’afebleixen polítiques pensades per protegir la salut i el futur de la ciutadania. Per això, avui demanar inversions a Rodalies i defensar un país de trens és una reivindicació que interpel·la directament Barcelona. És una causa compartida per totes les persones compromeses amb la mobilitat sostenible, amb ciutats més habitables i amb un futur climàticament viable.
Ens fem nostra la proclama de dir prou. I assumim amb tota claredat una idea que ja és impossible d’ignorar: sense trens tampoc no hi ha futur a Barcelona. Sortim a exigir responsabilitats, a defensar el traspàs de Rodalies ja, a reivindicar que es garanteixin inversions a una altra escala i que aquestes s’executin. Perquè, sense un sistema ferroviari robust, no hi ha transició ecològica possible ni mobilitat sostenible creïble.
El futur de Barcelona i del país passa, inevitablement, per tenir trens que funcionin. I aquesta vegada, alcalde, no es pot mirar cap a una altra banda.
