26/10/2026 | 07:00
Els que ens dediquem a treballar en temes de prospectiva ens trobem normalment que, a l’hora de delinear els camins que poden portar cap a diferents escenaris futurs, hi ha esdeveniments que generen unes bifurcacions crítiques (branching points), és a dir, un punt de decisió clau en una trajectòria en què les decisions preses pels actors, en resposta a pressions internes o externes, determinen quina trajectòria se segueix i de quina manera. Avui, a Catalunya, som davant d’un d’aquests punts de bifurcació que poden definir de manera crítica cap a quin futur ens dirigim i que podem formular així: l’ampliació de l’aeroport o el reforç i l’ampliació de la xarxa ferroviària.
Sabem que el Govern de Salvador Illa busca de manera obsessiva ampliar l’aeroport del Prat. Amb l’anunci de la inversió de 3.200 milions d’euros, s’augmentaria la capacitat de 57 a 70 milions de passatgers anuals. Per més que parlin dels beneficis econòmics i en l’ocupació, els efectes més directes que tindrà l’augment de l’arribada de viatgers són dos: l’agreujament de l’emergència climàtica i la de l’habitatge. En el cas de l’habitatge, la relació entre l’augment de la pressió turística i l’augment dels preus de l’habitatge està més que demostrada: als barris amb més intensitat d’Airbnb, els lloguers arriben a augmentar un 7% per sobre de la mitjana, i un 17% els preus de compravenda. En realitat, no calen gaires dades per constatar que la utilització de l’habitatge com a bé d’inversió enfocat al turisme per part dels rendistes té un efecte devastador sobre els preus i sobre la capacitat d’accedir a un habitatge digne per part de les majories socials.
I de l’emergència residencial, a l’emergència climàtica: l’ampliació de l’aeroport suposaria un augment del 22% en les emissions de CO2. Després d’un estiu en què hem superat en més de 3 graus les temperatures mitjanes (fins a 4,5 al Pirineu Occidental i a la Plana de Vic!), i d’una tardor que comença amb el que sembla un cicló tropical que ha deixat inundacions catastròfiques, la pregunta encara crema més: hem d’invertir diners en una infraestructura que pot agreujar la situació climàtica?, o hem de començar a assumir el realisme ecològic en la planificació a llarg termini?
De què serveix que vinguin 12 milions de turistes més, si 400.000 persones no sabem si tenim un sistema fiable per anar a treballar?
De fet, l’episodi de pluges recent posa encara més claredat a la dicotomia: la xarxa de transport públic no està preparada per fer front al nou context climàtic. Encara no tenim dades de l’impacte d’aquest nou capítol d’interrupció de trens, però sí que sabem que, només en el període del gener al setembre del 2025, va haver-hi 1.984 trens amb retard, 3.054 trens suprimits i 3,4 milions de passatgers afectats. Per la xarxa de Rodalies circulen cada dia 400.000 persones per anar a treballar i a estudiar: és una infraestructura crítica per garantir la resiliència i l’estabilitat del sistema econòmic. I aquí és quan la contraposició amb l’ampliació de l’aeroport fa més evident l’absurd projecte d’ampliació: de què serveix que vinguin 12 milions de turistes més, si 400.000 persones no sabem si tenim un sistema fiable per anar a treballar?
Per posar-ho negre sobre blanc: els 3.200 milions d’euros que AENA preveu invertir en l’ampliació del Prat equivalen a gairebé la meitat de tot el Pla de Rodalies 2020-2030 original i a prop del 40% de la inversió prevista en el Pla actualitzat. Aquest Pla preveu 8.037 milions fins al 2030, dels quals 2.243 milions es destinen al programa de reposició d’actius (que, per sort, inclouen explícitament actuacions per adaptar la xarxa als efectes del canvi climàtic sobre elements com vies, túnels, ponts, viaductes i talussos).
És a dir, l’ordre de magnitud de la inversió aeroportuària és comparable a una part substancial de l’esforç que Catalunya necessita per posar al dia la seva xarxa ferroviària. La qüestió, per tant, no és només quants diners invertim, sinó quina capacitat volem construir: més capacitat per fer arribar turistes (agreujant la crisi climàtica i de l’habitatge) o més capacitat, fiabilitat i resiliència per vertebrar el país i moure les persones que ja vivim i treballem aquí cada dia. I encara un últim argument per si tota la resta no fos suficient per fer tombar la balança: el 2023, el transport per tren concentrava el 7,4% dels passatgers-km, però només el 0,4% de les emissions de carboni del transport europeu, mentre que l’avió, de mitjana, emetia unes cinc vegades més per passatger-km.
Posats davant de la dicotomia “aeroport o Rodalies”, se’m fa molt difícil pensar que algú pot creure que l’ampliació de l’aeroport és una millor opció, tant per encarar un futur marcat inevitablement per l’emergència climàtica com per intentar reduir l’impacte de la macrotendència principal que agreuja l’accés a l’habitatge: el turisme. Suposo, doncs, que la resposta davant l’obsessió del Govern actual per l’ampliació de l’aeroport l’hem d’anar a buscar al lloc de sempre: a la butxaca dels rendistes i la cerca de beneficis a curt termini.
