Ens costa la vida: l’11-N també és una vaga de mares

Maricarmen tenia 87 anys, un 50% de discapacitat i 70 anys de vida al mateix pis d’El Retiro. El fons immobiliari Urbagestión va comprar l’edifici, li va exigir més del triple de lloguer i, el 23 de setembre, la va fer fora estirada en una llitera. Dues setmanes després va morir a l’hospital, sense haver pogut tornar a casa. Hi ha imatges que condensen una època, i aquesta en condensa una de sencera: la d’un sistema que considera prescindible qualsevol vida que deixa de ser rendible.

«Viure ens costa la vida». Amb aquest lema, la Plataforma per una Feina i una Casa Dignes va fer al juny una macroenquesta en 42 municipis catalans per preguntar al veïnat com s’han deteriorat les seves condicions de vida i si estaria disposat a fer vaga general. El 82% de les persones enquestades hi van dir que sí. Aquella resposta va ser una de les llavors de l’11-N, la primera vaga general dels grans sindicats des del 2012 i la primera que uneix sindicats laborals i d’habitatge. Ara la presideix el nom de Maricarmen.

El lema és més encertat del que sembla. Els economistes ortodoxos en diuen cost de la vida i el mesuren amb un índex de preus que, com denuncia la mateixa plataforma, ni tan sols recull el pes real del lloguer. La gent del carrer ho diu d’una altra manera: “Ens costa la vida”. Pagar el lloguer ens costa la vida. Arribar a final de mes ens costa la vida. I de vegades, com a Maricarmen, ens la costa de veritat. Per això les reivindicacions de l’11-N, salaris, habitatge i temps, no són demandes sectorials: llegides juntes, diuen que el que està en joc no és només un conveni laboral o una llei d’habitatge, sinó el conjunt de condicions que fan possible la vida.

No és casual que la vaga de l’11-N neixi de l’habitatge. La casa no és una reivindicació més de la llista: és el lloc on es cria, es cuida i es descansa

Fa anys que l’economia feminista ho repeteix, potser amb més tossuderia que èxit. Amaia Pérez Orozco ho va anomenar conflicte capital-vida, i amb aquesta expressió va eixamplar la vella noció marxista del conflicte capital-treball. El capitalisme xoca amb el treball. En primer lloc, amb el treball assalariat, del qual extreu el benefici. Però també amb el treball que no paga i del qual depèn per reproduir-se com a sistema: el de parir, alimentar, cuidar, acompanyar, sostenir una casa. Aquest treball invisible abarateix la reproducció de la mà d’obra i engreixa el marge de qui la contracta. I, tanmateix, el que aquest treball sosté no és només mà d’obra: són vides senceres. Sense ell, cap criatura no creix i cap persona gran no és atesa: és aquest treball el que lliga una generació amb la següent. El capital viu d’aquest treball, però no sosté la vida: socialitza els seus riscos i ens retorna, privatitzats, els costos de mantenir-nos vius. Els paguen les llars. I, dins les llars, els paguem sobretot les dones.

Per això no és casual que la vaga de l’11-N neixi de l’habitatge. La casa no és una reivindicació més de la llista: és el lloc on es cria, on es cuida, on es descansa, on ens refugiem del ritme vertiginós de fora. I és, per a qui té sort, el lloc on es mor. Quan el lloguer s’empassa el sou, quan la jornada no deixa temps per cuidar ni per ser cuidada, quan un fons decideix que una veïna de 87 anys sobra, el que es trenca no és només el pressupost familiar. Es trenca la base material de la vida. I es trenca el contracte social: aquell acord mínim, sovint més retòric que real, segons el qual ningú no s’havia de quedar enrere.

Criar també ens costa la vida

I, si viure ens costa la vida, criar ens la fa insostenible. No per la criança en si, que també és joia i descobriment, sinó per les condicions en què ens toca fer-la. La maternitat és un dels llocs des d’on aquest conflicte no només es veu: es viu. No perquè les mares siguem més sàvies ni més sensibles, sinó pel lloc que ocupem en aquest entramat: és en la criança on el treball no remunerat que fa possibles les generacions futures es torna més intens, més naturalitzat i més invisible. Criar avui és viure en primera persona una equació que no surt: un mercat laboral que ho vol tot, un habitatge que no es pot pagar i unes criatures que no entenen de torns ni d’horaris. Una febre de matinada no espera que s’acabi la reunió; ni que estiguem descansades; ni que ens hagi passat el mal d’esquena; ni que ens hàgim refet de la nostra pròpia grip.

Avui ens toca defensar també el dret a ser mares sense que la precarietat decideixi per nosaltres

Ens culpen de no tenir prou criatures. Però la caiguda de la natalitat no és un capritx generacional ni un excés d’individualisme femení. És la punta de l’iceberg d’una impossibilitat: la d’arribar a tot, a la feina, a la cura i a la resta de la vida. Si no et pots emancipar fins passats els 30 anys, si comparteixes pis perquè no en pots pagar un de sencer, la pregunta de si vols ser mare arriba tard, o no arriba. Potser no és ben bé una vaga de naixements, com en diu la feminista nord-americana Jenny Brown, perquè ningú no l’ha convocada i, per a moltes, és més una renúncia que una tria. Però, sigui el que sigui, no és llibertat d’escollir. Durant dècades, el feminisme va defensar, amb raó, el dret a no ser mares, i vam guanyar terreny, no hi ha dubte. Però no hi ha dubte tampoc que aquella batalla no n’esgotava cap altra: avui ens toca defensar també el dret a ser mares sense que la precarietat decideixi per nosaltres.

Però no és només que ens costi arribar a ser mares. És que ser-ho ens costa la vida. Les que hem decidit criar, sovint després d’anys d’esperar un moment que no arribava, ho fem a costa nostra. Dormim poc. Passem el dia corrent d’una punta a l’altra. Fem números per veure si podem pagar les activitats extraescolars que ens permetrien allargar la jornada que ens demanen. El mercat laboral ens ho cobra: segons el Banc d’Espanya, els ingressos de les mares cauen un 11% l’any després de la primera criatura i, a llarg termini, la penalització arriba al 28%, mentre que els dels pares gairebé no es mouen. A casa, la factura continua: a Catalunya, les dones dediquem 3 hores i 17 minuts diaris a la llar i a la família, més d’una hora més que els homes, i som nosaltres qui majoritàriament ho planifiquem tot, del sopar a la compra. I el cos també ho paga. Segons l’enquesta europea de Make Mothers Matter, el 78% de les mares a l’Estat espanyol se senten sobrecarregades, per sobre de la mitjana europea, i el 42% declaren haver patit ansietat l’últim any, la xifra més alta de tots els països analitzats. Gairebé 8 de cada 10, sobrecarregades; gairebé la meitat, amb ansietat! I ningú no s’immuta.

L’esgotament de les mares s’ha naturalitzat fins al punt que el confonem amb la maternitat mateixa, com si estar exhaustes fos el preu just de criar i no hi hagués cap altra manera de fer-ho. Però no és just, ni inevitable. Tampoc no és un fracàs individual: és l’expressió quotidiana, feta cos, d’una crisi de reproducció social: un sistema que necessita que algú cuidi, però que no li deixa temps, ni diners, ni salut per fer-ho. I no només no els hi deixa: els hi pren. Allarga les jornades, encareix els sostres, deteriora els serveis públics, ens malmet la salut. Nancy Fraser ho ha descrit com la contradicció socioreproductiva del capitalisme: un sistema que depèn de la cura per sobreviure, però que en la seva cursa per acumular soscava i destrueix les mateixes condicions de la seva reproducció. I, quan qui cuida s’esgota, el sistema no s’atura. Simplement, troba la manera que ho continuem fent, en les condicions que siguin i al preu que sigui.

No es tracta de parir per a la pàtria, ni per al PIB. Es tracta que criar no ens costi la vida, i que no criar no ens costi explicacions

Ara bé, la maternitat és un terreny ple de trampes. Sharon Hays ja va advertir als anys noranta d’una paradoxa: com més mercantilitzada és la vida, més intensiva i exigent es torna la maternitat. Aquesta maternitat sacrificada és molt útil al capital, que hi troba una doble jornada de franc. Però també podria ser, en certa manera, un rebuig a un món cada cop més competitiu i impersonal: la criança és un dels pocs espais que encara imaginem a recer del mercat. L’extrema dreta ho ha entès perfectament. Poques setmanes abans del 29-N, ens ven refugis: un natalisme de cartó pedra que vol les dones a casa i els bressols plens, i una prioritat nacional que promet protegir els de casa de qui ve de fora. Tots tenen murs. Regalar-li aquest terreny seria un error imperdonable, perquè el desig de vides lliures del mercat és legítim, i és nostre. Però el nostre refugi no es construeix tancant portes, sinó obrint-les: una criança sostinguda en comú, amb temps, serveis i xarxes on hi càpiga tothom. No es tracta de parir per a la pàtria, ni per al producte interior brut (PIB). Es tracta que criar no ens costi la vida, i que no criar no ens costi explicacions.

Que viure no ens costi la vida

Hi ha qui ja ho està intentant. Fa unes setmanes, Nancy Fraser va passar per Barcelona per parlar del que anomena “capitalisme caníbal”, un sistema que devora les condicions que el fan possible. Però Fraser no es queda en el diagnòstic: en una entrevista recent, troba a Nova York una pista. Zohran Mamdani, el seu alcalde, ha construït el programa sobre quatre pilars: escola bressol gratuïta per als més petits, autobusos gratuïts, congelació dels lloguers regulats i supermercats públics als barris on no es pot comprar menjar fresc. Està per veure fins on arribarà, però la direcció és clara. Fraser en diu “socialisme de la reproducció social”: un socialisme que no comença a la fàbrica, sinó a casa, a l’escola, a l’autobús i a la botiga. Un socialisme que vol fer assequible una vida digna. Els governs que es diuen socialistes, als dos costats de la plaça de Sant Jaume i a La Moncloa, en queden ben lluny.

Fraser hi afegeix dues coses que les mobilitzacions d’aquests dies farien bé d’escoltar. En primer lloc, defensa la reducció de jornada sense pèrdua de salari, perquè altera la relació entre producció i reproducció. La plataforma de l’11-N ja reclama les 35 hores setmanals. Des del feminisme transformador, que fa anys que ho defensa, sabem que això ha de ser només la primera passa per posar la vida al centre. En segon lloc, Fraser recorda que res d’això no és possible sense anar a buscar la riquesa allà on és. Aquí, això vol dir revisar un sistema fiscal que recapta menys que la mitjana europea, que carrega cada cop més sobre el treball i en què les grans empreses paguen, en proporció als beneficis, menys de la meitat que les petites. Per pensar el camí, Fraser recupera la idea d’André Gorz de la reforma no reformista: reivindicacions que no es limiten al que el sistema pot tolerar, sinó que parteixen de necessitats reals, es poden guanyar i mantenen la gent mobilitzada. No substitueixen la ruptura: la preparen. La intuïció ve de lluny. Fa més d’un segle, Rosa Luxemburg ja advertia a Reforma o revolució que la lluita per les reformes és un mitjà i no un fi: sense un horitzó de transformació, les reformes poden acabar apuntalant allò que volien canviar. Les reivindicacions de l’11-N, salaris, habitatge i temps, poden ser d’aquest tipus si no perdem el rumb: una societat on sostenir la vida no ens costi la vida.

Com es fa vaga quan la vida no es pot aturar? Algú haurà de donar el pit, canviar bolquers, acompanyar la mare gran a cal metge

Fer vaga des de la cura

Queda, però, una pregunta incòmoda: com es fa vaga quan la vida no es pot aturar? Algú haurà de donar el pit, canviar bolquers, acompanyar la mare gran a cal metge. Les vagues feministes del 8-M ens van ensenyar que fer visible aquest treball ja és un acte polític, i l’11-N en pot, i n’ha de, recollir l’herència. Els comitès de vaga que s’aixequen als barris poden organitzar espais col·lectius de cura, compartits entre veïnes i veïns, perquè ningú no hagi de triar entre cuidar i fer vaga. Les criatures poden ser als carrers, amb les seves pancartes i les seves cançons, aprenent de manera festiva que les coses no han de ser com són: que la vida es defensa en comú, i no a cops de colze. Si ho fem així, no farem només vaga de cures: farem vaga des de la cura, reconeixent que sostenir la vida és el centre de tot.

El manifest de la plataforma, que ja reclama la jornada de 35 hores i la defensa dels serveis públics, hauria d’incorporar també, negre sobre blanc, allò que encara no hi és: escoles bressol públiques per a tothom, permisos ben pagats i d’una durada adequada, un sistema d’atenció a la dependència digne i un mercat laboral al servei del sosteniment de la vida, i no a l’inrevés. I, per descomptat, l’habitatge.

Podem continuar pensant que la crisi de l’habitatge és un problema de mercat, que la natalitat és un problema de voluntat i que la cura és un assumpte privat de cada família. O podem reconèixer que tot plegat és el mateix problema: el conflicte capital-vida, que fa anys que l’economia feminista anomena i combat. La maternitat no és l’única finestra des d’on mirar-lo, però és una de les més nítides. És un interstici: un d’aquells llocs on la contradicció entre un sistema que viu del benefici i unes vides que necessiten temps, sostre i cura deixa de ser teoria i es fa insuportable.

De la criatura que neix a la veïna que mor sense poder tornar a casa, el que l’11-N posa en joc és el mateix: com es pregunta Amaia Pérez Orozco, si la vida és un fi o un mitjà. Viure ens costa la vida. Criar ens costa la vida. L’11-N fem vaga perquè deixi de costar-nos-la. Per això aquesta vaga també és una vaga de mares. I de filles. Per Maricarmen, i per tantes Fàtimes, Yesenies, Imrans, Maricels i Mohameds a qui un desnonament també ha deixat sense casa, i sense nom als diaris.

Maricarmen ja no tornarà a casa. Que la seva sigui l’última llitera.