24/07/2025 | 10:13
Finalment ho prioritzes. Dines amb companyes de feina. Després de mesos d’aïllament, de ritmes estressants i de voràgines esgotadores, us asseieu plegades a aturar el temps. Llavors s’eleva, com per sorpresa, una boira de sororitat. No saps ben bé com comença: un comentari espontani, una observació llançada sense pensar-hi gaire, una confessió inesperada… De cop, algú trenca el gel. I, després, una altra. I una altra. I s’encén una mena d’espurna col·lectiva. A vegades, quan s’esquerden certs silencis, res no torna a ser igual.
I compartiu. Històries de paraules dites en veu massa alta. De ridiculitzacions públiques o privades. De faltes de respecte disfressades de condescendència. De col·legues de feina que patelegen per la pèrdua de privilegis que ja no poden exercir amb la impunitat d’abans. De flirtejos que amaguen la incapacitat —incòmoda i persistent— de reconèixer-nos com a iguals. Per a molts, és més fàcil erotitzar-nos o infantilitzar-nos que assumir-nos com a veus amb legitimitat pròpia.
Llavors penses en totes aquelles vegades que has sortit d’una reunió de feina, d’activisme o de tants altres àmbits de la teva vida, amb un mal gust de boca; amb aquella sensació difícil de concretar però que no s’esvaeix, que allò hauria d’haver estat inadmissible; però també amb aquella veueta interior que et diu que potser exageres. Que potser tens la pell massa fina.
Aquest relat no és anecdòtic. Aquest relat és estructural i ens representa a moltes. Aquest relat, a més, ressona amb cada nou cas que arriba als mitjans: l’abús de poder i assetjament de Ramón Flecha i el CREA a la Universitat de Barcelona; el de Paco Salazar, del Partit Socialista; els de Saül Gordillo i Quim Morales al món del periodisme català; el de Luis Rubiales, al món de l’esport… Aquest relat ressona amb el nombre insuportablement inacabable de situacions en què una o moltes dones han hagut de patir en silenci i en solitari tractes, abusos o agressions per part d’homes del seu entorn. Aquest relat ressona, sobretot, amb tots aquells altres que mai no tindran titulars perquè, per la raó que sigui, les seves víctimes han decidit —o s’hi han vist obligades— callar.
I, si n’hi ha tantes que callen, no és només perquè hi ha molts homes que abusen, sinó també perquè engranatges institucionals múltiples protegeixen als agressors i ens aïllen a nosaltres. Les estructures que haurien de garantir entorns segurs a les universitats, als partits polítics, a les empreses i, fins i tot, en espais activistes, sovint actuen més com a mecanismes de control i d’estabilitat institucional que no pas de protecció, i molt menys de justícia.
La jerarquia, la burocràcia i els silencis col·lectius continuen funcionant com a escuts, i sovint s’amaguen en històries de lleialtats indestructibles entre els “nois” del nostre entorn, molts dels quals ens demanen, amb la boca petita, que canviem ja de tema o que no exagerem. Dissimulen. Miren cap a una altra banda. Fan veure que tot està bé. S’atrinxeren en discursos suposadament igualitaris mentre continuen reproduint dinàmiques de connivència que reforcen i legitimen la dominació, el menyspreu i el càstig.
Prou. Prou. Prou. Ja n’hi ha prou.
Dir-ho no és només una resposta individual, ni tan sols és “només” una resposta col·lectiva. Dir “prou” és sobretot un acte polític. És una aposta per desnaturalitzar el dolor que hem acumulat durant tant temps com a inevitable, com a part intrínseca de ser dona en aquest món. És trencar el cercle de la impunitat i del dubte i reconèixer que el problema era que estàvem soles, i no que tinguéssim la pell massa fina. I el problema és, sobretot, que el sistema la té massa gruixuda.
