Coses que no viuràs si ets periodista home

Quan acabes la carrera de Periodisme, poc suposes que la teva condició de dona et dificultarà el camí en una professió ja per si mateixa precaritzada. Però ho aprens aviat. Després de 20 anys en la professió i d’haver passat per unes quantes redaccions, puc dir que el masclisme impera en forma d’abús de poder. I, al món de les becàries, encara més.

Vaig ser becària en una emissora de ràdio estatal on no cobrava res i el meu cap em compensava convidant-me a dinar sovint. Aquest home escollia les becàries en funció del seu físic, quelcom que vaig descobrir un dia quan, a la redacció, un company i ell reien de les fotos dels currículums i van acabar escollint la noia dels pits grans.

Aquest home em va fer fora del programa quan vaig començar a sortir amb un noi. Després li van donar un programa a una televisió local i m’hi va oferir una secció remunerada. El primer dia, ell va dir a l’estilista que em vestís sexy, i, quan li vaig demanar explicacions, em va dir que els espectadors (homes, òbviament), quan miren la tele, volen veure carn. L’endemà no hi vaig tornar.

El meu cap en una emissora de ràdio estatal escollia les becàries en funció del seu físic

En la meva insistència a trobar una feina remunerada i digna com a periodista, vaig entrar en una petita editorial de revistes. Allà el cap era un home, i totes les treballadores eren dones. Les menyspreava i cridava constantment, i elles el van denunciar. Van guanyar el judici, i jo hi vaig anar de testimoni a petició del seu advocat; volia que expliqués la meva experiència al jutge: jo vaig treballar allà només un mes, fins que, a “l’amic invisible” de Nadal, ell em va regalar un llapis amb forma de penis. “Algú et veu estressada”, em va dir. L’endemà no hi vaig tornar.

La dignitat té un preu molt car

Em vaig quedar sense feina i vaig passar autèntics maldecaps econòmics. La dignitat costa cara. Després d’uns anys fent substitucions i feines temporals, vaig entrar a treballar a la redacció d’un gran diari català. Allà, els més de 100 treballadors hi tenien contractes dignes. Hi vaig començar a col·laborar i aviat vaig tenir feines fixes que m’obligaven a anar cada dia a la redacció.

Llavors em van fer autònoma dependent, una situació única en aquella redacció. No em contractaven. I em vaig quedar embarassada. Com a autònoma, la prestació de baixa per maternitat era una vergonya, així que, 15 dies després de parir, vaig tornar a la feina diària a la redacció. Algunes vegades vaig portar-hi la meva filla per poder-li donar el pit mentre treballava, envoltada de gent amb condicions de treball dignes i amb drets. Va ser dur. El greuge comparatiu de la meva situació em feria l’autoestima, i vaig trobar una feina millor.

Senyors periodistes, les becàries no venen pel plaer dels vostres ulls ni per les insinuacions impunes dels vostres flirtejos

Els comentaris sobre el meu físic o la meva forma de vestir han estat una constant en la meva carrera, sempre per part d’homes. Vaig tenir un cap que, dos dies després de començar-hi a treballar, em va escriure un missatge per WhatsApp per preguntar-me pel significat dels meus tatuatges. “No li responguis”, em van dir els meus companys; “no ets la primera que el pateix”. Un altre cap, quan em veia, em deia: “Ai, si tingués 20 anys menys!”.

Tampoc no és normal que et bloquegin la porta per provocar el contacte o que et facin massatges sense demanar-ho. Senyors periodistes, les vostres companyes no tenim tan malament les cervicals; fa més mal la dignitat. Senyors periodistes, les becàries no venen pel plaer dels vostres ulls ni per les insinuacions impunes dels vostres flirtejos. Venen d’estudiar Periodisme, tot i que el primer que aprenguin sigui que ser dona i jove en una redacció és un esport de risc.

Fa mal mirar enrere i veure com aquella periodista acabada de llicenciar va aprendre a hòsties de masclisme

Estant en aquell diari, recordo l’arribada d’una tongada de becaris, tres nois i una noia. A ella la van posar a la secció del Cor i ells van poder escollir entre Política, Economia i Societat. Ella no va tenir opció. Heu sentit algun cop vergonya d’aixecar-vos fins a una impressora per si algú us diu algun improperi? Jo sí, sent becària, i també en conec d’altres. Vaig tenir un company, un home de renom, que, quan parlava amb les noies, mai ens mirava als ulls. Ho comentàvem entre nosaltres: ell parlava als nostres pits.

Haver de demostrar el doble pel fet de ser dona

Avui, quan veig una becària en perill de “babes”, no puc evitar posar-me al seu costat, veure’m en un mirall, i indignar-me sabent que és pura discriminació de gènere, que els nois becaris mai no passaran per això, que tindran reconeixement professional molt abans i no seran jutjats pel seu físic. Per què hem de demostrar doblement que tenim talent? O que podem fer la feina ben feta vestint-nos com ens doni la gana? No teniu dret a menysprear-nos o a cridar per sobre de les nostres veus a les reunions.

Després de 20 anys a la professió, sé defensar-me de primer moment. Però fa mal mirar enrere i veure com aquella periodista acabada de llicenciar va aprendre a hòsties de masclisme. Com a dona, he viscut situacions que cap home no patirà mai.

* Una primera versió d’aquest article es va publicar al bloc ‘Paios Catalans’.