Crític Cerca
Opinió
Santiago López Petit

Santiago López Petit

Químic i filòsof

França: la violència de la força de dolor

Els moviments actuals desborden la causa mateixa que els ha produït; sovint la força de dolor s'autoorganitza a l'interior dels espais de l'anonimat per a sorpresa d'un poder a la defensiva

11/07/2023 | 06:00

Enfrontaments amb la policia al centre de Barcelona, a l'octubre del 2019 / JORDI BORRÀS

La mare de Nahel, envoltada per amics del seu fill, fa rugir el motor d’una moto. Al seu fill assassinat per un policia, li agradava molt anar amb moto. El soroll estrepitós li recorda Nahel. La nit passada, Jean-Yves Sioubalack, juntament amb altres pares, van passar la nit a l’escola per protegir-la, i, quan s’hi va acostar un grup de joves, els van dir: “No heu de cremar l’escola. L’escola és el futur”. Suposo que les ombres es van partir de riure. Són dues escenes del teatre de la veritat que s’ha fet present en una banlieue de França. Aquestes escenes poden acompanyar-se també amb algun text. Per exemple, el tuit del sindicat France Police: “Felicitem els companys que van obrir foc contra un jove delinqüent de 17 anys. En neutralitzar el seu vehicle, van protegir la seva vida i la dels altres usuaris del carrer”.

No és la repetició de l’obra de teatre ja coneguda: perifèria en flames, saquejos, disturbis racials… i la policia intentant reconduir la situació. Hi ha moltes novetats. Primera: la rebel·lió no se cenyeix a la perifèria de les grans ciutats, sinó que s’ha estès. Per exemple, s’han cremat comissaries en ciutats de 5.000 habitants, i la destrucció de càmeres de vigilància ha arribat al centre. Segon: els “joves protagonistes” als quals la policia es refereix amb la paraula nuisibles (‘paràsits’) apareixen filmats en vídeos al costat de persones que podrien ser els seus pares mentre omplen les seves cistelles de menjar. Tercer: l’esclat actual arran de la mort de Nahel ha d’inscriure’s en una cadena de moviments de resistència produïts a conseqüència de la imposició de mesures neoliberals. Com que és impossible comptabilitzar els detinguts i els ferits, només una dada. El dissabte 25 de març, a Sainte-Soline, 3.200 policies van llançar durant dues hores 4.000 granades contra 30.000 persones que protestaven contra la construcció d’un megaembassament agrícola. Centenars de ferits, mutilats, dues persones en estat de coma… i l’organització convocant, Les Soulèvements de la Terre, il·legalitzada. Per això resulta erroni parlar d’una rebel·lió més a la perifèria i de com n’és, de brutal, la repressió policial.

Torna la lluita de classes, encara que sota una forma no tradicional: una contrasocietat s’enfronta a un Estat guerra

Ha tingut lloc un canvi de guió. Torna la lluita de classes, encara que sota una forma que no és la tradicional: una contrasocietat s’enfronta a un Estat guerra. Un malestar difús que ja no s’apaivaga amb promeses que cauen de dalt. Un Estat guerra que és molt més que un mer Estat policial repressiu, perquè implica una política basada a assenyalar l’enemic. L’enemic és l’islamoesquerranista, qui durant la pandèmia de la Covid-19 es feia preguntes, o l’ecoterrorista. Nomenar l’enemic és essencial per a un Estat guerra que, en última instància, no és més que un dispositiu d’ordre. El terme nuisible, tan estimat per la policia, és molt indicatiu. Són paràsits els qui no s’adapten correctament i pertorben la societat. La seva inadequació els converteix en anomalies. Les anomalies són errors del sistema que han de ser esmenats.

El que es repeteix, i és patètic, consisteix en la condemna de la violència. K. Mbappé, la superestrella futbolística, des de la seva magnífica casa, ho ha publicat: “La violència no resol res”. La resposta, escrita en una paret, ha estat: “Justícia per a Nahel. Ni oblit ni perdó”. Davant la guerra social desencadenada sorgeixen, com és habitual, dues respostes. La pròpia de l’Estat guerra, que és repressiva i culpabilitzadora. Un neuropsiquiatre reconegut prepara el camí per a —oh, sorpresa!— acusar els pares, i fins i tot multar-los. “Aquests nois se senten orgullosos de barallar-se amb la policia. Mostren així el seu coratge i creuen reparar la seva dignitat ferida per la humiliació soferta a l’escola, la falta de família, de cultura. Són processos arcaics de socialització, el clan, amb el cap de la banda, i rituals d’iniciació a través de la violència”. L’esquerra i els seus mediadors socials es mostren més comprensius i apel·len a explicacions estructurals. En tots dos casos, no obstant això, la conseqüència és la mateixa: victimitzar. La víctima carregada amb major o menor càrrega de culpabilitat, justament pel fet de ser víctima, és despolititzada. La despolitització, que arriba fins al punt de responsabilitzar els pares, implica la despossessió de tota consciència política. Però molt més. Els “joves protagonistes” són desposseïts de l’única cosa que tenen: l’odi. En definitiva, suïcidats per la societat mateixa.

Només el poder, quan mata, és pur. La resistència sempre arrossega impureses; la força de dolor és fosca

“Vida, la meva vida, què has fet de la meva vida?”, es preguntava la poeta argentina Pizarnik, abans de suïcidar-se. La Vida, per a ells, té el rostre del vigilant de seguretat. Del mestre que està fart i els menysprea. De la mort social. Els “joves protagonistes” —com anomenar aquests errors de l’algorisme?— destrueixen els seus propis barris i, per tant, són els primers perjudicats, afirma la bona gent. És estrany? Si per a la societat ets considerat ja un suïcidat, atacar el que és aparentment propi no és res més que la conclusió lògica. Destruir fins i tot la destrucció mateixa. Una anomalia ja ho ha viscut tot i sap perfectament que no té futur. És una força de dolor, un vector clavat en el cos que només busca on apuntar. El sofriment no és cap criteri polític. Res a veure, doncs, amb una pretesa força del dolor que no existeix. El dolor no té cap força; molt al contrari, doblega els cossos i acovardeix. És cert, no obstant això, que alguns gaudeixen de presumpció d’innocència. D’altres, ni tan sols això. El racisme és sistèmic, i la majoria de les víctimes de la policia des del 2017 són d’origen africà o àrab. Però la força de dolor és comuna, i alhora, singularitzadora. Els qui s’escandalitzen són uns hipòcrites.

No es pot negar que a vegades, quan el voler viure perd la seva ambivalència i es converteix en un pur instint sense dimensió col·lectiva, la força de dolor apunta de manera equivocada. Hi ha bellesa en una presó en flames. En una escola que crema, no. Només el poder, quan mata, és pur. La resistència sempre arrossega impureses. La força de dolor és fosca. El neuropsiquiatre no té ni idea del sofriment que hi viu, encara que compleixi fidelment la funció despolititzadora que li han encomanat. En canvi, el policia afiliat a l’extrema dreta en sap més, perquè, almenys implícitament, li reconeix el seu caràcter polític. És difícil polititzar el malestar social. Pensar en una possible unificació com a moviment social no té sentit. A més, seria falsejar l’odi alliberador dels qui sempre són els grans absents. La força de dolor és un vector, per la qual cosa necessàriament està condemnada a la solitud. El foc ajunta i separa.

Malgrat tot, l’Estat guerra és feble i es veu afectat per un canvi en l’estatut d’allò polític. Si la lluita salarial autoorganitzada de la classe obrera adquiria una dimensió política que va posar en crisi l’Estat pla (i el neoliberalisme en va ser la reacció), els moviments actuals desborden la causa mateixa que els ha produït. Involucren tota la societat i deslegitimen encara més el poder. Augment dels impostos al combustible (armilles grogues); reforma de les pensions; privatització de l’aigua (Sainte-Soline); rebel·lió a les perifèries… S’enganya, i enganya, qui pretengui pensar la política com a llenguatge comú. La política és una operació que requereix construir la ficció de la sobirania estatal, així com la d’un poble entès com a unitat política. Aquestes il·lusions se les ha emportat el vent de la història. Ara bé, hem vist sovint com la força de dolor s’autoorganitza a l’interior dels espais de l’anonimat per a sorpresa d’un poder a la defensiva. No fa gaire, la plaça d’Urquinaona de Barcelona, que és al centre de la ciutat, es podia confondre amb una banlieue francesa en flames. La policia i els sociòlegs encara es pregunten qui eren aquells revoltosos. L’antifeixisme banalitzat és una cortina de fum. La setmana passada, un representant polític va advertir el nou alcalde de la ciutat que calia preparar-se per evitar el contagi.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies