06/11/2020 | 06:00
El malestar social s’estén per moments. La seqüència interminable confinament-desconfinament-reconfinament és la corda que lentament ens ofega. La corda que un Estat, incapaç i pres pel pànic, subjecta per intentar imposar la seva nova normalitat. Ara ja sabem que l’anunciada nova normalitat no és més que la continuació d’aquest malson.
Quan tot va començar semblava que entràvem en una pel·lícula de ciència-ficció, i que nosaltres érem uns protagonistes emmascarats. L’emoció continguda del primer mes estava feta de por i d’alleujament. La por de morir i l’alleujament de no haver de treballar. Els balcons pugnaven per obrir-se a cel. Ara no se senten cançons. La consigna ‘tot anirà bé’ sona encara més estúpida, i hem après que som únicament els tontos útils d’un moment de la història del capitalisme. La intriga es deixa resumir en poques paraules: el capitalisme desbocat –el que usualment es coneix com a neoliberalisme– produeix un virus que el mateix capitalisme reutilitza per controlar-nos. En el silenci de la nit sotmesa a toc de queda, se sent el crit de “Prou!”. N’estem farts. Farts de tanta incertesa, farts de tantes falsedats i, sobretot, farts de tanta arbitrarietat.
És evident que el coronavirus existeix i mata, el que no vol dir acceptar l’ús pervers de la paraula “negacionista” com desqualificació de tota posició crítica. L’expansió de la pandèmia creix, i cada dia nous països europeus apliquen formes de confinament. L’Estat que pretenia una regulació biopolítica de les poblacions ha acabat per recórrer a la pràctica més antiga de la societat disciplinària: l’aïllament. Tancaments, controls i càstigs surten de la presó i es difonen per les ciutats. Cal protegir la societat de si mateixa.
No obstant això, el fracàs de la gestió autoritària a Occident és flagrant. La crisi de les formes de representació política i la desconfiança davant el discurs expert és total. Mesurar-se amb el no-saber implica atreviment i coratge. És el que ha passat als hospitals i en la lluita admirable per salvar vides que hi ha tingut lloc. En canvi, el no-saber vehiculat per l’espectacle dels mass media –amb les solemnes rodes de premsa, els seus especialistes i les seves estadístiques macabres– només serveix per augmentar la confusió. En el fons, aquest era l’objectiu perseguit. La confusió tenalla tant com la por, i promoure-la ha servit molt bé a un Estat cada vegada més deslegitimat a causa de la seva ineficàcia i incapacitat d’anticipació.
Una posada en dubte radical
El confinament comporta una estratificació classista, de la mateixa manera que la mobilització de la vida –que és la forma actual d’explotació– també diferència entre els que tiren endavant i els que s’enfonsen en el forat. Els que aconsegueixen fer del seu jo un “jo-marca” i els que només poden ser ombres. O simples sobrants. El confinament actua, doncs, com un arrest domiciliari discriminant i, no obstant això, durant els primers dies posseïa una perillosa ambivalència. El terme filosòfic més adequat per descriure aquesta situació és el de epojé. La epojé o reducció fenomenològica consisteix en una espècie de “posada en dubte radical”, en un posar entre parèntesis la quotidianitat i la nostra relació amb ella. Per uns instants, la nostra mirada sobre el món i sobre nosaltres mateixos es transforma totalment, i com el personatge central de la pel·lícula El taxista ful. Arriba un moment en què ens diem: “la vida no pot ser això… “. Llavors, agafats al vent del dubte, descobrim el nostre voler viure, un voler viure que no ens pertany ja que és comú i compartit, perquè en veritat només ens pertany l’ésser al que la realitat ens obliga a ser.
El primer confinament podia haver obert un espai temps capaç de subvertir el sentit comú, però no ha estat així
El confinament podia haver suposat una epojé sanitària que, tot i ser imposada, obrís un espai temps capaç de subvertir el sentit comú. Aquest sentit comú poruc que repeteix incessantment: “Això és el que hi ha”. O sota la seva forma més actual: “el virus ha arribat per quedar-se”. El silenci de la nit confinada, aquesta altra vida pressentida, permetia pensar (o somiar?) en una altra manera de fer front a la pandèmia basat en la potència i creativitat col·lectiva. Són infinites les idees que poden sorgir de la cooperació lliure. Des de la fabricació casolana de mascaretes a la creació de programes informàtics per connectar les escoles en dificultats.
El primer confinament podia impulsar una recerca interior que, lluny de concloure en un espai íntim i privat, empenyés cap enfora. A l’acció directa i a l’ajuda mútua. No ha estat així. La seqüència confinament-desconfinamient-reconfinamient ha bloquejat aquesta possible via d’alliberament i ha fet implosió el temps que s’havia alentit gràcies al silenci. A l’interior de la màquina capitalista érem les seves unitats de mobilització. A partir d’ara, cadascú viu en el seu propi temps d’espera. Som simples “estructures de l’espera”. On queda la bifurcació?
L’Estat pren de nou la iniciativa i passa a gestionar aquesta espera desesperant mitjançant una pràctica cruel i cínica: l’humanitarisme. L’humanitarisme no canvia res radicalment, i per això resulta molt còmode. Només cal donar diners als qui van a la finestreta corresponent encara que ho facin cridant molt. La seqüència confinament-desconfinamient-reconfinamient construeix l’estat d’emergència com una obvietat indiscutible: “Escolta tu: ¿prefereixes morir-te?” Recolzat en el dret, a diferència de l’Estat d’excepció, es posa en marxa una immensa maquinària per salvar-nos la vida. Les paradoxes són innombrables: la mobilització a la qual estem obligats per a subsistir, es transmuta en confinament; cada dia ens diuen que la nostra vida no val res, i ara resulta que volen salvar-nos; hem de treballar diàriament, però no podem sortir el cap de setmana; viatjar amb metro si, però no anar al teatre o al cinema; i així podríem continuar.
Una condemna en nom del dret a la vida
En definitiva, l’estat d’emergència ens converteix en víctimes. Tots som declarats víctimes reals o potencials. Però el que resulta paradoxal –una vegada més– és que aquesta condemna es fa en nom del dret a la vida. La Vida entesa com a valor suprem acaba justificant qualsevol mesura repressiva i de control, i l’Estat-guerra que ha tret ulls a Xile o a França, que deté la gent per les seves idees, pretén autopresentar-se com el nostre pare protector. Un parèntesi: lamentar-se a hores d’ara pels drets perduts és hipòcrita perquè els drets només els defensa un contrapoder. A poc a poc, la construcció de l’estat d’emergència es mostra com el que realment és: una operació de neutralització política que empra la separació com la seva arma principal. La memòria històrica recent queda esborrada; l’espai públic restringit al supermercat; la salut reduïda a absència de malaltia; la mort com l’oposat a la vida… L’estat d’emergència posa en funcionament totes les formes de la separació: la distància social, el teletreball, la culpabilització, el tancament… El conflicte polític desapareix de la societat atomitzada. El sistema de partits discuteix amb vehemència quants morts pot empassar el desguàs de la pica sense embussar-se.
Treure’t la mascareta al carrer no és un acte de valentia sinó d’estupidesa
L’estat d’emergència, perquè és la traducció política de la naturalització de la mort, no admet cap tipus de dissentiment. Com qualsevol pare autoritari ens posa davant el dilema entre obeir i desobeir, i sabem que totes dues opcions reforcen l’autoritat. L’extrema dreta ha optat per la desobediència. El pensament reaccionari coneix molt bé la centralitat política de la mort i no dubta a utilitzar-la. Defensa l’engany d’una llibertat individual, i redueix el voler viure a pur instint de supervivència. Treure’t la mascareta al carrer no és un acte de valentia sinó d’estupidesa.
L’esquerra, per la seva banda, roman callada. Estem en època de rebaixes i el mal menor ha substituït a l’experimentació social. El 15M queda lluny. No obstant això, els recents disturbis de carrer que han tingut lloc en diferents ciutats semblen haver-la despertat: “És cosa de l’extrema dreta!” denuncien els seus representants. Fins i tot la policia és més intel·ligent: “Es tracta d’un moviment social típic de segle XXI. Hi ha una espurna i pren. No té estructura ni organització interna. La gent que hi va ser respon a un perfil transversal. Al principi hi havia restauradors (sic), gent cabrejada … “.
Seria senzill afirmar que la solució consisteix a polititzar aquest malestar social tan temut per l’esquerra, però com diu Miguel Hernández: “cortar ese dolor ¿con qué tijeras”. Sortir del dilema maleït que ens plantegen, rebutjar el victimisme i afirmar una vegada i una altra que “la vida no pot ser això”. Desplegar aquesta veritat i iniciar un èxode col·lectiu, que no vol dir viatjar a la segona residència ni amagar-se en una autenticitat inexistent, sinó intentar pensar fora de l’Estat. L’epojé obria un possible contra el possible. L’Estat organitza el pànic dins d’un sistema tancat. Podem autoorganitzar el pànic a l’interior d’un sistema obert. El sistema immunològic no és el baluard que defensa a un organisme assetjat, al contrari: és un “motor d’experimentació” que treballa per a la vida. Diferenciar el risc del perill. La salut té una dimensió social i política. De la mort, l’extrema dreta només sap inferir amenaces i por disfressada de valentia fingida. Nosaltres hauríem d’arrencar a la mort el coratge necessari per desocupar l’Estat.
